diumenge, 28 d’abril del 2013

Jack London: El llop de mar


Als escriptors nordamericans se’ls retreu molt sovint la seva manca de profunditat i desenvolupament en els seus personatges a favor d’unes històries on el que impera és el vigor i l’energia descriptiva, l’acció, el traçat ràpid: un exemple capital d’aquest argument el tenim en un dels clàssics per excel·lència de la seva literatura, Tom Sawyer.

I, és clar, Jack London també pertany a un tipus de literatura sui generis, que beu de les mateixes fons i que conté en sí mateixa tots els “defectes” d’uns escriptors amb poca tradició o volada si es té en compte la relativament poc vigència d’aquesta literatura en comparació amb les mil·lenàries literatures europees. I és curiosa, per exemple, la constatació que s’estableix en la comparació de dos autors molt similars (London i Stevenson) que escriuen en la mateixa llengua, tots dos dibuixant perfils d’històries on l’aventura en estat pur és el nervi fonamental de llurs relats, però en canvi hi trobem que els personatges de l’autor escocès estan molt més humanitzats, no obeeixen tant als estereotips i als motlles de caràcter prefixats i lineals. Per cert, tots dos tenen contes ambientats en els mars del Sud.

El llop de mar no és una excepció a tot això, però amb matisos: Jack London és capaç de crear en aquesta novel·la un personatge amb una complexitat psicològica extraordinària, i també és capaç d’introduir-hi al seu relat unes pinzellades impagables de filosofia, vertebrades en la dialèctica entre els dos personatges principals.

Humphrey Van Weyden és rescatat desprès d’un naufragi per un vaixell que transporta caçadors furtius de foques, capitanejat per Wolf Larsen. El primer és un escriptor refinat, sensible, idealista; l’altre és un mariner sense principis morals, dur, bregat en mil batalles. Larsen retindrà contra la seva voluntat el nàufrag, obligant-lo a desenvolupar-se al vaixell com a grumet. El relat està articulat en  primera persona des de l’òptica del desafortunat nàufrag.

I sí, la figura del llop de mar, Wolf Larsen, trobo que és un dels bagatges més ben aconseguits de la novel·la. Es, en efecte, un home despietat, cruel, endurit per la precària vida a bord del vaixell i havent-se-les contra tot tipus de contrarietats i d’homes, però alhora és capaç d’apreciar i gaudir de l’art, de la literatura, de la poesia. Amb el seu menyspreu a la vida, als valors, a les idees, i en canvi amb la seva absoluta submissió al món primitiu de les passions, dels instints, aquest personatge el trobo francament inspirat en la idea del superhome nietzschià, filosofia que Jack London degué de conèixer en la seva curta però intensa vida. I també, si es vol, es poden copsar en Larsen certes pinzellades de Long John Silver, el pirata de l’Illa del tresor de Stevenson, més que res per la manca d’escrúpols i de moral que tots dos presenten.

Sorprèn, finalment, el fet de que amb tan sols vint-i-vuit anys, l’autor nordamericà ens donés una història emocionant d’aventures a la mar (molt abans que Patrick O’Brien i el seu Master and Comander) que és tot un clàssic per descobrir per a qui encara no l’hagi llegit. És una història molt ben conduïda i argumentada, amb un rerafons filosòfic que encara la fa més atractiva, i amb la que podem copsar amb tota la seva plenitud tot el geni creatiu de London, inspirat ni més ni menys que en la seva experiència vital. 

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, IMPRESCINDIBLE

dijous, 25 d’abril del 2013

Jack London: la crida del bosc


Buck és un gos que viu a un entorn ple de pau i de comoditat, fins que un dia és agafat i venut a traïció a uns amos que el duen a les fredes terres d’Alaska per arrossegar trineus juntament amb altres gossos. I, és clar, la vida del gos té que reajustar-se llavors als instints primaris de l'entorn salvatge per poder sobreviure a unes condicions ambientals molt dures.

La mestria d’aquest relat la trobo en l’habilitat que té Jack London per bastir una història des de la perspectiva i les expectatives de l’animal que es veurà obligat a adaptar-se, en definitiva, a la seva essència de llop salvatge, és a dir, a la seva procedència genètica molt abans de que els gossos fossin domesticats per l’home. Ho fa amb estil, amb un llenguatge d’una gran bellesa descriptiva pel que fa als paisatges de les glaçades terres del nord, uns paisatges on la natura en estat pur no és noble, ni amable, ni té per a res en compte conceptes com el bé i el mal: és com és. Sobreviure en condicions adverses no té res d’heroic ni d’èpic, es senzillament una reivindicació de l’instint que l’animal hi té arrelat per sobre dels altres instints.

La narració s’articula amb un nervi narratiu ràpid on el que malda és l’acció, els esdeveniments que es succeeixen sense treva; això sí, aquests esdeveniments sempre giren entorn l’eix de l’ànima de Buck i la seva interpretació dels fets (naturalment, fins on li allarga la intel·ligència pròpia dels gossos, en termes per exemple de recompensa i càstig, i també en termes de l’aprenentatge que tindrà que desenvolupar en relació amb la resta dels seus congèneres que també arrosseguen el trineu i amb els que es veurà obligat a conviure)

En definitiva, tot un plaer que et transporta a una de les regions més inhòspites de la terra de la mà d’un protagonista que no és humà i que va canviant d’amo a mesura que es va endurint i adaptant a les condicions de vida extremes. Hi ha, per això mateix, passatges d’una cruesa i brutalitat molt accentuada, per la qual cosa aquelles ànimes sensibles, molt sensibles, a les que afecten qualsevol vel·leïtat que involucra un animal més val que llegeixen una altra cosa perquè si no patiran, i no poc... Es el tipus de relat que mai recomanaria, per exemple, a la meva germana, especialment impressionable quan la causa animal (sigui quina sigui) és maltractada o bé és susceptible de rebre algun tipus de sofriment.

Per acabar, crec que estem al davant possiblement d’una de les millors narracions de London, i una autèntica demostració de poder i d’art narratiu. I, ja dic, no és gens fàcil introduir-se a dins de la pell i les urpes d’un gos per aconseguir articular una història que és un autèntic clàssic de la literatura.

Qualificació personal: OBRA MESTRA
  

dimarts, 23 d’abril del 2013

Diada de Sant Jordi, 23 d'abril

Avui, dia de Sant Jordi, no m’he comprat cap llibre. Per a mi, el dia del llibre és cada dia de l’any, així que no em sento especialment cridat un vint-i-tres d’abril a remenar per les paradetes vestides amb la senyera, a la recerca de l’exemplar perfecte i ideal per aquesta data. M’ha fet gràcia, no obstant, rebre com a obsequi per part de l’institut on treballo un punt de llibre farcit amb paraules de Salvador Espriu: “L’home és un ser perillosíssim, sempre ho ha estat per a ell mateix i per als altres”. Totalment d’acord, res a dir.

El que se’m planteja, però, és un problema diguem-ne que de logística: què faig amb aquest punt de llibre, quan quasi bé el cent per cent del que llegeixo ho acostumo a fer ara amb format electrònic amb el meu lector Kindle. Aquest “detall” em ve a recordar que, en efecte, els temps canvien, les formes de lectura i els suports també, i la vida, en definitiva, va endavant, sempre cap endavant, a la recerca de noves formes d’expressar-se.

En el fons, no sóc cap romàntic, sinó un home pràctic: si un format és més còmode i té més avantatges, per què no aplegar-se a aquesta nova forma de copsar la lectura, sense prejudicis, deixant respirar, de retruc, una mica els pobres arbres? Penso que és qüestió de relativament poc temps: quan la gent pugui apreciar realment tots els avantatges d’aquesta nova tecnologia, s’hi aplegarà massivament com en el seu dia es va aplegar, per exemple, al format digital de les càmeres fotogràfiques. El debat, no obstant, és ampli i té moltes tessitures i, és clar, hi ha tota una indústria que avui dia viu d’això, des de les editorials fins als llibreters.

Però sigui quin sigui el format escollit, llegir continuarà essent l’essència nuclear per bastir i eixamplar la intel·ligència, d’això no hi tinc cap tipus de dubte. Bona diada, i bona lectura ! 
 

dilluns, 22 d’abril del 2013

Jack London; Relats dels mars del Sud


Una de les lectures que més em va encantar quan era adolescent fou la de Jack London, amb les seves històries ambientades en llocs inhòspits on malda la subsistència del dia a dia i on l’home s’enfronta als elements hostils de la natura, una natura que desplega amb força tot el seu rigor i que posa de manifest tota la capacitat humana de resistència i d’adaptació al fred i als elements adversos.

Recordo que tenia una edició de butxaca editada per Alianza Editorial dels Relats dels Mars del Sud, i que en el seu moment em varen fascinar tots aquests contes desplegats per London, uns contes ambientats en illes remotes poblades per caníbals, per nadius que subsistien enfront la depredació de l’home blanc enmig d’una duresa extrema. I l’aventura en estat pur, quin goig!. No me’n recordo d’on va anar a parar finalment aquest llibre, el qual tenia una extensió més aviat curta, i presentava aquesta portada:



Ara l’estic rellegint, però en format ebook. Llavors, quan era adolescent, si per un moment hagués tingut accés, des de la impermeable cortina de l’espai i del temps, a un futur en el qual aquesta mateixa persona llegiria el mateix llibre en un dispositiu electrònic que es carregaria  des d’un ordinador però a més sense cap necessitat de cables, mitjançant wi-fi... Si per un moment hagués intuït que els mateixos relats de London els podria gaudir, en efecte, des d’un altre tipus de tecnologia molt allunyada del paper, i a més molt més còmoda... I com serà la lectura d’aquí a trenta, quaranta, cinquanta anys, em pregunto? Llegirem tal volta a través d’hologrames que no necessitaran cap tipus de suport, com aquell qui diu només amb el cel de testimoni?  I, d’altra banda, seguirà essent la lectura la mateixa activitat que ara coneixem en el sentit de fer una decodificació de signes convencionals, o potser a través d’un xip electrònic podrem finalment convertir, en qüestió de nanosegons, tota la informació presentada en una pàgina dels actuals llibres en impulsos sensorials que no faran necessari l’exercici de lectura que necessita una transformació de les lletres, paraules i frases en pensaments?

Especulacions de futur al marge, i tornant als relats de Jack London, la veritat és que trobo tot un plaer literari capbussar-se de nou per les platges hawaianes, en una època pretèrita on els “conqueridors” de torn anaven a colonitzar-les, tot i expulsant o expropiant els nadius de les illes de la Polinèsia.

Em ve de gust fer una retrospectiva literària d’aquest singular autor americà i fer una lectura de les seves obres més importants. Així que, al meu blog, inauguro la temporada de primavera London. Properes crítiques, en properes entrades. 


dimarts, 16 d’abril del 2013

Annabel Pitcher: la meva germana viu a sobre la lleixa de la xemeneia


La realitat. Uns terroristes islàmics posen unes bombes a uns vagons del metro, a un autobús de dos pisos a Londres, a una paperera a un parc. Moren una seixantena de persones. És l’any 2005. Els musulmans que s’immolen vestits dels explosius d’Alá ho fan com a represàlia per la intervenció del Regne Unit a l’Irak. Lògicament, es va tenir que recollir amb pinces a moltes persones, desmembrades degut a la violència de les explosions.

La ficció. Un nen que, per definició, no té un món intel·lectual encara bastit, ens explica en primera persona, des de la seva sensibilitat nua, l’experiència que viu arran la mort de la seva germana. El nen viu a Londres. La seva germana és una de les víctimes dels atemptats terroristes, a la que li esclata una bomba ubicada a una paperera.

El tractament. No interessa en aquesta novel·la  explicar res de l’atemptat, ni jutjar, ni fer cap melodrama. Interessa la mirada exempta de prejudicis d’un nen per a qui la seva germana és tan sols una mica de cendra posada a un pot de vidre sobre la lleixa de la xemeneia de casa seva. Interessa el significat del dol, del tractament de vegades hipòcrita i poc sincer que fem de la mort i, en tot cas, de la seva vivència des de la multitud de perspectives humanes que tenen una experiència peculiar en funció de l’edat. Interessa també de quina forma és viscuda per l’ànima d’un infant la separació dels seus pares. I interessa, al cap i a la fi, l’autenticitat de qui mira el món des d’uns ulls oberts a la pròpia sensibilitat i no als missatges buits llençats com pedrades des de la consciència social de vegades poc conscient (o al menys poc conscient de la unicitat de cada ésser i de la seva forma diferent i peculiar de copsar el món)

Mise en scène. Un escriptor/escriptora de menys de trenta anys, excepcions a part, no és algú que escriu amb maduresa i ofici, no pot tenir-lo (l’ofici) perquè senzillament encara no s’ha desenvolupat amb plenitud (ja dic, excepcions al marge) Es nota massa, és la meva impressió, tot un grapat de molt bones intencions que finalment es queden en bons propòsits literaris sense fons, sense alçada, sense aquell aroma d’obra literària rodona i ben acabada que tan bé saben acolorir els bons escriptors. I no és que Annabel Pitcher escrigui malament, no és això: el seu intent de donar vida a un món interior de deu anys i la repercussió d’uns fets força traumàtics tant per la seva família com per ell, és per moments un exercici narratiu excel·lent, sap posar-se molt bé a dins de les variables emocionals d’un nen i explicar el món des d’aquella perspectiva lliure de prejudicis i encara no contaminada pel pensament rígid i estructurat propi del món dels adults. Però tot i així, si es mira el conjunt, l’efecte final, el resultat, la sensació que et queda és del tipus: sí, està força bé, però no m’ha acabat de convèncer. És més, encara que la duresa de la història està ben balancejada per un contrapunt d’humor subtil, tendre i innocent (el xoc entre els pensaments infantils del nen i el seu entorn) la història en canvi no t’arriba a les fibres sensitives, no se’t queda a la pell. Hi trobo, a més, a nivell argumental, certs passatges més aviat poc versemblants i creïbles.

Qualificació personal. RECOMANABLE, pel notable exercici imaginatiu de mirar al món des d’uns ulls de deu anys.

divendres, 12 d’abril del 2013

Eduardo Galeano: Els fills dels dies


Quan no apeteix gaire capbussar-se en una història o conte o patró literari dissenyat de forma clàssica (presentació – nus o argument – conclusió) sempre es pot tornar a aquelles lectures que no mantenen un esquema prefixat i que potser per això mateix fa que les seves pàgines tinguin la frescor i l’espontaneïtat i la llibertat expressiva que no es podria copsar a través d’una estructura més limitada.

A Els fills dels dies Galeano continua amb el format clàssic que tan bé sap desenvolupar l’autor uruguaià: el mosaic o peces curtes de temàtica diferent, una per a cada dia de l'any (curiositats, anècdotes històriques, efemèrides, denúncia social, política o moral) i ho fa altra vegada de forma magistral, afilant la seva paraula per dir les coses amb sensibilitat però amb contundència i apassionament alhora, donant veu als pobres, als desprotegits, a les víctimes d’un sistema polític global absolutament injust i arbitrari i que basa la seva maquinària en els mòbils econòmics sense respectar ni el mitjà ambient ni les profundes connotacions en termes de desigualtat i pobresa que això propicia per als que ja són pobres.

Senzillament, un plaer llegir aquest home compromès i sensible que desprèn un missatge llençat com una sonda de gran profunditat cap a l’oceà de la consciència de cadascú: que ningú es deixi enganyar per la farsa de la política, que ningú es cregui cap mentida que a cops de ser repetida s’esdevé en veritat (a l’estil de Goebbels, ministre de propaganda de Hitler) que tothom conservi en canvi a dins seu una espurna, per petita que sigui, de qüestionament per les coses i una veu pròpia que no pugui mai ser apaivagada per la mentida reiterada dels polítics, dels gurús de l’economia, de les religions que s’instauren gràcies a la por. “La libertad, Sancho, es uno de los dones más grandes que los cielos dieron a los hombres”, ho deia una pobra titella folla, don Quixot, però que de tant en tant tenia frases tan sublims i enlluernadores com aquesta. I sí, la llibertat, per saber al cap i a la fi destriar la mentida barroera de la veritat que condueix al pensament lliure i no contaminat per la radiactivitat dels interessos dels manipuladors (polítics, economistes, banquers, mitjans de comunicació, governadors, cúria eclesiàstica, i un llarg etcètera de sangoneres)

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE



Mayo 1
Día de los trabajadores

Tecnología del vuelo compartido: el primer pato que levanta vuelo abre paso al segundo, que despeja el camino al tercero, y la energía del tercero alza al cuarto, que ayuda al quinto, y el impulso del quinto empuja al sexto, que presta viento al séptimo…
Cuando se cansa, el pato que hace punta baja a la cola de la bandada y deja su lugar a otro, que sube al vértice de esa V que los patos dibujan en el aire. Todos se van turnando, atrás y adelante; y ninguno se cree superpato por volar adelante, ni subpato por marchar atrás.


Mayo 15
Que mañana no sea otro nombre de hoy

En el año 2011, miles de jóvenes, despojados de sus casas y sus empleos, ocuparon las plazas y las calles de varias ciudades de España.
Y la indignación se difundió. La buena salud resultó más contagiosa que las pestes, y las voces de los indignados atravesaron las fronteras dibujadas en los mapas. Así resonaron en el mundo:
Nos dijeron ¡a la puta calle!, y aquí estamos.
Apaga la tele y enciende la calle.
La llaman crisis, pero es estafa.
No falta dinero: sobran ladrones.
Los mercados gobiernan. Yo no los voté.
Ellos toman decisiones por nosotros, sin nosotros.
Se alquila esclavo económico.
Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?
Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.


Agosto 11
Familia

Según se sabe en el África negra y en la América indígena, tu familia es tu aldea completa, con todos tus vivos y sus muertos.

Y tu parentela no termina en los humanos.

Tu familia también te habla en la crepitación del fuego,

en el rumor del agua que corre,

en la respiración del bosque,

en las voces del viento,

en la furia del trueno,

en la lluvia que te besa

y en el canterío de los pájaros que saludan tus pasos.


Septiembre 15
¡ Adopte un banquero !

En el año 2008, se fue a pique la Bolsa de Nueva York.
Días histéricos, días históricos: los banqueros, que son los más peligrosos asaltantes de bancos, habían desbalijado sus empresas, aunque jamás fueron filmados por las cámaras de vigilancia y ninguna alarma sonó. Y ya no hubo manera de evitar el derrumbe general. El mundo enteró se desplomó, y hasta la luna tuvo miedo de perder su trabajo y verse obligada a buscar otro cielo.
Los magos de Wall Street, expertos en la venta de castillos en el aire, robaron millones de casas y de empleos, pero sólo un banquero fue a la cárcel. Los demás imploraron a gritos una ayudita por amor de Dios y recibieron, por mérito de sus afanes, la mayor recompensa jamás otorgada en la historia humana.
Ese dineral hubiera alcanzado para dar de comer a todos los hambrientos del mundo, con postre incluido, de aquí a la eternidad. A nadie se le ocurrió la idea.







dimarts, 9 d’abril del 2013

Italo Calvino: El baró rampant


Me’n recordo d’un dels plaers més grans de quan era xicotet: M’agradava desaparèixer per una estona del món i pujar al sostre d’un xiprer que em camuflava entre branques, rames i fullam. Allí tenia el meu niu de seguretat amb l’únic testimoni del cel blau per sobre del cap, per poder deixar lliures les meves fantasies i la meva imaginació cap als núvols de cotó: Somniar despert, amb el relaxant contacte de la natura en estat pur, fer i desfer cent possibilitats diferents emparades per l’olor de resina que es desprenia dels arbres; vigilar tot un petit univers que s’estenia als meus peus com una miniatura amb les seves formiguetes atrafegades que no em veien des de la meva invisibilitat, l’hort del iaio, les muntanyes que en la llunyania eren gegants immensos, el color del cel sempre canviant i oscil·lant en les seves tonalitats daurades, una petita sèquia que donava amb regadiu les seves aigües que reflectien un sol ple de fulgor als verds i vermells conreus. I allà a dalt, tot just on la imaginació es clavava juntament amb les branques que de tant en tant m’esquinçaven la pell, pensava molt sovint en la possibilitat, ja de gran, de construir-hi una caseta, amb els fonaments apuntalats per taulons de fusta assentats sobre les rames gruixudes, un plàstic transparent que faria de paret i algun sostre que em protegís de la pluja. Fantasies d’infant, no en sabia més, tenia tan sols vuit o nou anys.

El que no podia ni tan sols intuir llavors, a la meva tendra edat, és que ja un escriptor havia fet realitat la meva fantasia de viure a dalt d’un arbre; és més, aquesta fantasia ja havia sigut imaginada amb tota la logística necessària per dur-la a bon port, en el sentit de que les necessitats bàsiques i de supervivència havien sigut pensades al mil·límetre per tal d’assegurar la vida a l’habitant peculiar que “feliçment” havia decidit donar l’esquena a la seva família i, en senyal de protesta, havia pujat als arbres per a no tornar a baixar mai més. El Baró rampant és el títol de la novel·la; l’autor és Italo Calvino.

Cósimo, en efecte, es desmarca de la seva família, de les imposicions, de la farsa, de la representació, del protocol, d’una vida que té la llibertat restringida pels clixés socials i familiars, i amb el seu acte de pujar-se als arbres s’instaura en la rebel·lia, per sempre més. El personatge que crea Italo Calvino és absolutament fidel a una idea i al fet de portar-la fins a les seves conseqüències últimes: la idea de no baixar més dels arbres, fins a la fi de la seva vida. L’autor dibuixa una història amb cert aire barroc ambientada pels volts de la Revolució Francesa i on l’exercici imaginatiu s’encamina a proveir tota la logística de les necessitats que es tenen al viure a l’aixopluc de les branques dels arbres (necessitats de menjar, de refugiar-se per passar la nit, de guarir-se del fred i d’altres animals o perills, etc.)

Per a qui encara no hagi tingut el veritable plaer de gaudir d’aquesta història, cal apuntar que potser és un d’aquells descobriments entranyables que mai s’obliden. És una història plena d’una subtil melangia, d’imaginació desbordant, d’una flaire que, un cop acabada la darrera pàgina, et segueix acompanyant com només les grans històries poden fer-ho. Potser perquè, al cal i a la fi, tots tenim alguna cosa de Cósimo a dintre nostre i, al igual que ell, ens agradaria ésser fidels a una idea que valgués de debò la pena per a la resta de les nostres vides, fins a les seves últimes de les conseqüències, costi el que costi, a pesar dels pesars, fins a la fi.



Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE
   

dimecres, 3 d’abril del 2013

Ryszard Kapuscinski: Viatges amb Heròdot


Per a exercir el periodisme, abans que tot, hi ha que ser bons ésser humans. Les males persones no poden ser bons periodistes. Si s’és una bona persona es pot intentar comprendre als altres, les seves intencions, la seva fe, els seus interessos, les seves dificultats, les seves tragèdies”.

És tota una declaració de principis per part del periodista compromès, humanista, empàtic. Me’n recordo d’una entrevista que en el seu moment li varen fer a la nostra televisió (em sembla que al canal 33) tot just una mica abans de la seva mort, a Ryszard Kapuscinski. Em va semblar una persona molt sensible, d’aquelles que parlen més amb el cor que amb l’ego i sí, em va semblar molt, molt bona persona.

Arran aquesta entrevista vaig interessar-me pel personatge (Premi Príncep d’Astúries el 2003) i aleshores vaig llegir la crònica que en el seu moment va fer del continent africà a Ébano. A Kapuscinski l’enviaven quan hi havia un cop d’estat o algun altre esdeveniment important que podia desestabilitzar qualsevol país, per tal de que hi fes la crònica de successos a peu de camp, com si diguéssim. I tampoc li queien els anells si tenia que conviure i passar alguna nit en el sinus d’alguna tribu africana, arribant fins a l’extrem d’agafar la malària. Ébano em va semblar un llibre extraordinàriament bo, tant per la riquesa de continguts (Kapuscinski és un agut observador i un escriptor realment bo) com pels avatars narrats en els que l’autor conviu amb la gent del país amb plena naturalitat, en un intent per comprendre-la amb més profunditat i d’integrar-se als seus costums i manera de pensar. Es el periodista total, amb un fort component humanista, i que després sap transmetre-ho tot de meravella a la creació literària.


Viatges amb Heròdot ens compta les peripècies de l’autor quan és enviat com a reporter, pràcticament amb els seus únics mitjans i esforços, a llocs tan remots com la Xina i l’Índia. I, curiosament, apart de donar-se de morros contra el que ell anomena amb molt de sentit de l’humor “la muralla xinesa” de l’idioma, s’endú en els seus viatges un exemplar de la Història d’Heròdot, qui visqué cinc segles abans de Jesucrist. El llibre li serveix alhora de pretext i de nervi narratiu per recrear esdeveniments històrics com ara els enfrontaments entre grecs i perses i, també, per fer un exercici imaginatiu a l’hora de donar-li vida i expressió a un dels bressols més importants de la nostra cultura.

Llegir qualsevol llibre de Kapuscinski és sempre una experiència molt enriquidora, on els avatars a peu de camp de l’home periodista s’entremesclen amb els coneixements i la sensibilitat de l’home humanista, en un qüestionament obert dels fets i esdeveniments, i en un interessant resultat final on la crònica històrica s’enllaça amb el reportatge periodístic, i les vivències personals explicades en clau autobiogràfica s’enllacen amb les reflexions en veu alta, sempre intel·ligents i estimulants.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE