divendres, 12 d’abril del 2013

Eduardo Galeano: Els fills dels dies


Quan no apeteix gaire capbussar-se en una història o conte o patró literari dissenyat de forma clàssica (presentació – nus o argument – conclusió) sempre es pot tornar a aquelles lectures que no mantenen un esquema prefixat i que potser per això mateix fa que les seves pàgines tinguin la frescor i l’espontaneïtat i la llibertat expressiva que no es podria copsar a través d’una estructura més limitada.

A Els fills dels dies Galeano continua amb el format clàssic que tan bé sap desenvolupar l’autor uruguaià: el mosaic o peces curtes de temàtica diferent, una per a cada dia de l'any (curiositats, anècdotes històriques, efemèrides, denúncia social, política o moral) i ho fa altra vegada de forma magistral, afilant la seva paraula per dir les coses amb sensibilitat però amb contundència i apassionament alhora, donant veu als pobres, als desprotegits, a les víctimes d’un sistema polític global absolutament injust i arbitrari i que basa la seva maquinària en els mòbils econòmics sense respectar ni el mitjà ambient ni les profundes connotacions en termes de desigualtat i pobresa que això propicia per als que ja són pobres.

Senzillament, un plaer llegir aquest home compromès i sensible que desprèn un missatge llençat com una sonda de gran profunditat cap a l’oceà de la consciència de cadascú: que ningú es deixi enganyar per la farsa de la política, que ningú es cregui cap mentida que a cops de ser repetida s’esdevé en veritat (a l’estil de Goebbels, ministre de propaganda de Hitler) que tothom conservi en canvi a dins seu una espurna, per petita que sigui, de qüestionament per les coses i una veu pròpia que no pugui mai ser apaivagada per la mentida reiterada dels polítics, dels gurús de l’economia, de les religions que s’instauren gràcies a la por. “La libertad, Sancho, es uno de los dones más grandes que los cielos dieron a los hombres”, ho deia una pobra titella folla, don Quixot, però que de tant en tant tenia frases tan sublims i enlluernadores com aquesta. I sí, la llibertat, per saber al cap i a la fi destriar la mentida barroera de la veritat que condueix al pensament lliure i no contaminat per la radiactivitat dels interessos dels manipuladors (polítics, economistes, banquers, mitjans de comunicació, governadors, cúria eclesiàstica, i un llarg etcètera de sangoneres)

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE



Mayo 1
Día de los trabajadores

Tecnología del vuelo compartido: el primer pato que levanta vuelo abre paso al segundo, que despeja el camino al tercero, y la energía del tercero alza al cuarto, que ayuda al quinto, y el impulso del quinto empuja al sexto, que presta viento al séptimo…
Cuando se cansa, el pato que hace punta baja a la cola de la bandada y deja su lugar a otro, que sube al vértice de esa V que los patos dibujan en el aire. Todos se van turnando, atrás y adelante; y ninguno se cree superpato por volar adelante, ni subpato por marchar atrás.


Mayo 15
Que mañana no sea otro nombre de hoy

En el año 2011, miles de jóvenes, despojados de sus casas y sus empleos, ocuparon las plazas y las calles de varias ciudades de España.
Y la indignación se difundió. La buena salud resultó más contagiosa que las pestes, y las voces de los indignados atravesaron las fronteras dibujadas en los mapas. Así resonaron en el mundo:
Nos dijeron ¡a la puta calle!, y aquí estamos.
Apaga la tele y enciende la calle.
La llaman crisis, pero es estafa.
No falta dinero: sobran ladrones.
Los mercados gobiernan. Yo no los voté.
Ellos toman decisiones por nosotros, sin nosotros.
Se alquila esclavo económico.
Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?
Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.


Agosto 11
Familia

Según se sabe en el África negra y en la América indígena, tu familia es tu aldea completa, con todos tus vivos y sus muertos.

Y tu parentela no termina en los humanos.

Tu familia también te habla en la crepitación del fuego,

en el rumor del agua que corre,

en la respiración del bosque,

en las voces del viento,

en la furia del trueno,

en la lluvia que te besa

y en el canterío de los pájaros que saludan tus pasos.


Septiembre 15
¡ Adopte un banquero !

En el año 2008, se fue a pique la Bolsa de Nueva York.
Días histéricos, días históricos: los banqueros, que son los más peligrosos asaltantes de bancos, habían desbalijado sus empresas, aunque jamás fueron filmados por las cámaras de vigilancia y ninguna alarma sonó. Y ya no hubo manera de evitar el derrumbe general. El mundo enteró se desplomó, y hasta la luna tuvo miedo de perder su trabajo y verse obligada a buscar otro cielo.
Los magos de Wall Street, expertos en la venta de castillos en el aire, robaron millones de casas y de empleos, pero sólo un banquero fue a la cárcel. Los demás imploraron a gritos una ayudita por amor de Dios y recibieron, por mérito de sus afanes, la mayor recompensa jamás otorgada en la historia humana.
Ese dineral hubiera alcanzado para dar de comer a todos los hambrientos del mundo, con postre incluido, de aquí a la eternidad. A nadie se le ocurrió la idea.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada