dimarts, 9 d’abril de 2013

Italo Calvino: El baró rampant


Me’n recordo d’un dels plaers més grans de quan era xicotet: M’agradava desaparèixer per una estona del món i pujar al sostre d’un xiprer que em camuflava entre branques, rames i fullam. Allí tenia el meu niu de seguretat amb l’únic testimoni del cel blau per sobre del cap, per poder deixar lliures les meves fantasies i la meva imaginació cap als núvols de cotó: Somniar despert, amb el relaxant contacte de la natura en estat pur, fer i desfer cent possibilitats diferents emparades per l’olor de resina que es desprenia dels arbres; vigilar tot un petit univers que s’estenia als meus peus com una miniatura amb les seves formiguetes atrafegades que no em veien des de la meva invisibilitat, l’hort del iaio, les muntanyes que en la llunyania eren gegants immensos, el color del cel sempre canviant i oscil·lant en les seves tonalitats daurades, una petita sèquia que donava amb regadiu les seves aigües que reflectien un sol ple de fulgor als verds i vermells conreus. I allà a dalt, tot just on la imaginació es clavava juntament amb les branques que de tant en tant m’esquinçaven la pell, pensava molt sovint en la possibilitat, ja de gran, de construir-hi una caseta, amb els fonaments apuntalats per taulons de fusta assentats sobre les rames gruixudes, un plàstic transparent que faria de paret i algun sostre que em protegís de la pluja. Fantasies d’infant, no en sabia més, tenia tan sols vuit o nou anys.

El que no podia ni tan sols intuir llavors, a la meva tendra edat, és que ja un escriptor havia fet realitat la meva fantasia de viure a dalt d’un arbre; és més, aquesta fantasia ja havia sigut imaginada amb tota la logística necessària per dur-la a bon port, en el sentit de que les necessitats bàsiques i de supervivència havien sigut pensades al mil·límetre per tal d’assegurar la vida a l’habitant peculiar que “feliçment” havia decidit donar l’esquena a la seva família i, en senyal de protesta, havia pujat als arbres per a no tornar a baixar mai més. El Baró rampant és el títol de la novel·la; l’autor és Italo Calvino.

Cósimo, en efecte, es desmarca de la seva família, de les imposicions, de la farsa, de la representació, del protocol, d’una vida que té la llibertat restringida pels clixés socials i familiars, i amb el seu acte de pujar-se als arbres s’instaura en la rebel·lia, per sempre més. El personatge que crea Italo Calvino és absolutament fidel a una idea i al fet de portar-la fins a les seves conseqüències últimes: la idea de no baixar més dels arbres, fins a la fi de la seva vida. L’autor dibuixa una història amb cert aire barroc ambientada pels volts de la Revolució Francesa i on l’exercici imaginatiu s’encamina a proveir tota la logística de les necessitats que es tenen al viure a l’aixopluc de les branques dels arbres (necessitats de menjar, de refugiar-se per passar la nit, de guarir-se del fred i d’altres animals o perills, etc.)

Per a qui encara no hagi tingut el veritable plaer de gaudir d’aquesta història, cal apuntar que potser és un d’aquells descobriments entranyables que mai s’obliden. És una història plena d’una subtil melangia, d’imaginació desbordant, d’una flaire que, un cop acabada la darrera pàgina, et segueix acompanyant com només les grans històries poden fer-ho. Potser perquè, al cal i a la fi, tots tenim alguna cosa de Cósimo a dintre nostre i, al igual que ell, ens agradaria ésser fidels a una idea que valgués de debò la pena per a la resta de les nostres vides, fins a les seves últimes de les conseqüències, costi el que costi, a pesar dels pesars, fins a la fi.



Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada