Me’n recordo d’un dels plaers més
grans de quan era xicotet: M’agradava desaparèixer per una estona del món i
pujar al sostre d’un xiprer que em camuflava entre branques, rames i fullam.
Allí tenia el meu niu de seguretat amb l’únic testimoni del cel blau per sobre
del cap, per poder deixar lliures les meves fantasies i la meva imaginació cap
als núvols de cotó: Somniar despert, amb el relaxant contacte de la natura en
estat pur, fer i desfer cent possibilitats diferents emparades per l’olor de
resina que es desprenia dels arbres; vigilar tot un petit univers que s’estenia
als meus peus com una miniatura amb les seves formiguetes atrafegades que no em
veien des de la meva invisibilitat, l’hort del iaio, les muntanyes que en la
llunyania eren gegants immensos, el color del cel sempre canviant i oscil·lant
en les seves tonalitats daurades, una petita sèquia que donava amb regadiu les
seves aigües que reflectien un sol ple de fulgor als verds i vermells conreus.
I allà a dalt, tot just on la imaginació es clavava juntament amb les branques
que de tant en tant m’esquinçaven la pell, pensava molt sovint en la
possibilitat, ja de gran, de construir-hi una caseta, amb els fonaments
apuntalats per taulons de fusta assentats sobre les rames gruixudes, un plàstic
transparent que faria de paret i algun sostre que em protegís de la pluja. Fantasies
d’infant, no en sabia més, tenia tan sols vuit o nou anys.
El que no podia ni tan sols
intuir llavors, a la meva tendra edat, és que ja un escriptor havia fet
realitat la meva fantasia de viure a dalt d’un arbre; és més, aquesta fantasia
ja havia sigut imaginada amb tota la logística necessària per dur-la a bon
port, en el sentit de que les necessitats bàsiques i de supervivència havien
sigut pensades al mil·límetre per tal d’assegurar la vida a l’habitant peculiar
que “feliçment” havia decidit donar l’esquena a la seva família i, en senyal de
protesta, havia pujat als arbres per a no tornar a baixar mai més. El Baró
rampant és el títol de la novel·la; l’autor és Italo Calvino.
Cósimo, en efecte, es desmarca de
la seva família, de les imposicions, de la farsa, de la representació, del
protocol, d’una vida que té la llibertat restringida pels clixés socials i
familiars, i amb el seu acte de pujar-se als arbres s’instaura en la rebel·lia,
per sempre més. El personatge que crea Italo Calvino és absolutament fidel a
una idea i al fet de portar-la fins a les seves conseqüències últimes: la idea
de no baixar més dels arbres, fins a la fi de la seva vida. L’autor dibuixa una
història amb cert aire barroc ambientada pels volts de la Revolució Francesa i on
l’exercici imaginatiu s’encamina a proveir tota la logística de les necessitats
que es tenen al viure a l’aixopluc de les branques dels arbres (necessitats de
menjar, de refugiar-se per passar la nit, de guarir-se del fred i d’altres
animals o perills, etc.)
Per a qui encara no hagi tingut
el veritable plaer de gaudir d’aquesta història, cal apuntar que potser és un
d’aquells descobriments entranyables que mai s’obliden. És una història plena d’una
subtil melangia, d’imaginació desbordant, d’una flaire que, un cop acabada la
darrera pàgina, et segueix acompanyant com només les grans històries poden
fer-ho. Potser perquè, al cal i a la fi, tots tenim alguna cosa de Cósimo a
dintre nostre i, al igual que ell, ens agradaria ésser fidels a una idea que
valgués de debò la pena per a la resta de les nostres vides, fins a les seves
últimes de les conseqüències, costi el que costi, a pesar dels pesars, fins a
la fi.
|
Qualificació personal: MOLT
RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada