Jack London: El llop de mar

Als escriptors nordamericans se’ls retreu molt sovint la seva manca de profunditat i desenvolupament en els seus personatges a favor d’unes històries on el que impera és el vigor i l’energia descriptiva, l’acció, el traçat ràpid: un exemple capital d’aquest argument el tenim en un dels clàssics per excel·lència de la seva literatura, Tom Sawyer.

I, és clar, Jack London també pertany a un tipus de literatura sui generis, que beu de les mateixes fons i que conté en sí mateixa tots els “defectes” d’uns escriptors amb poca tradició o volada si es té en compte la relativament poc vigència d’aquesta literatura en comparació amb les mil·lenàries literatures europees. I és curiosa, per exemple, la constatació que s’estableix en la comparació de dos autors molt similars (London i Stevenson) que escriuen en la mateixa llengua, tots dos dibuixant perfils d’històries on l’aventura en estat pur és el nervi fonamental de llurs relats, però en canvi hi trobem que els personatges de l’autor escocès estan molt més humanitzats, no obeeixen tant als estereotips i als motlles de caràcter prefixats i lineals. Per cert, tots dos tenen contes ambientats en els mars del Sud.

El llop de mar no és una excepció a tot això, però amb matisos: Jack London és capaç de crear en aquesta novel·la un personatge amb una complexitat psicològica extraordinària, i també és capaç d’introduir-hi al seu relat unes pinzellades impagables de filosofia, vertebrades en la dialèctica entre els dos personatges principals.

Humphrey Van Weyden és rescatat desprès d’un naufragi per un vaixell que transporta caçadors furtius de foques, capitanejat per Wolf Larsen. El primer és un escriptor refinat, sensible, idealista; l’altre és un mariner sense principis morals, dur, bregat en mil batalles. Larsen retindrà contra la seva voluntat el nàufrag, obligant-lo a desenvolupar-se al vaixell com a grumet. El relat està articulat en  primera persona des de l’òptica del desafortunat nàufrag.

I sí, la figura del llop de mar, Wolf Larsen, trobo que és un dels bagatges més ben aconseguits de la novel·la. Es, en efecte, un home despietat, cruel, endurit per la precària vida a bord del vaixell i havent-se-les contra tot tipus de contrarietats i d’homes, però alhora és capaç d’apreciar i gaudir de l’art, de la literatura, de la poesia. Amb el seu menyspreu a la vida, als valors, a les idees, i en canvi amb la seva absoluta submissió al món primitiu de les passions, dels instints, aquest personatge el trobo francament inspirat en la idea del superhome nietzschià, filosofia que Jack London degué de conèixer en la seva curta però intensa vida. I també, si es vol, es poden copsar en Larsen certes pinzellades de Long John Silver, el pirata de l’Illa del tresor de Stevenson, més que res per la manca d’escrúpols i de moral que tots dos presenten.

Sorprèn, finalment, el fet de que amb tan sols vint-i-vuit anys, l’autor nordamericà ens donés una història emocionant d’aventures a la mar (molt abans que Patrick O’Brien i el seu Master and Comander) que és tot un clàssic per descobrir per a qui encara no l’hagi llegit. És una història molt ben conduïda i argumentada, amb un rerafons filosòfic que encara la fa més atractiva, i amb la que podem copsar amb tota la seva plenitud tot el geni creatiu de London, inspirat ni més ni menys que en la seva experiència vital. 

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, IMPRESCINDIBLE