dijous, 25 d’abril del 2013

Jack London: la crida del bosc


Buck és un gos que viu a un entorn ple de pau i de comoditat, fins que un dia és agafat i venut a traïció a uns amos que el duen a les fredes terres d’Alaska per arrossegar trineus juntament amb altres gossos. I, és clar, la vida del gos té que reajustar-se llavors als instints primaris de l'entorn salvatge per poder sobreviure a unes condicions ambientals molt dures.

La mestria d’aquest relat la trobo en l’habilitat que té Jack London per bastir una història des de la perspectiva i les expectatives de l’animal que es veurà obligat a adaptar-se, en definitiva, a la seva essència de llop salvatge, és a dir, a la seva procedència genètica molt abans de que els gossos fossin domesticats per l’home. Ho fa amb estil, amb un llenguatge d’una gran bellesa descriptiva pel que fa als paisatges de les glaçades terres del nord, uns paisatges on la natura en estat pur no és noble, ni amable, ni té per a res en compte conceptes com el bé i el mal: és com és. Sobreviure en condicions adverses no té res d’heroic ni d’èpic, es senzillament una reivindicació de l’instint que l’animal hi té arrelat per sobre dels altres instints.

La narració s’articula amb un nervi narratiu ràpid on el que malda és l’acció, els esdeveniments que es succeeixen sense treva; això sí, aquests esdeveniments sempre giren entorn l’eix de l’ànima de Buck i la seva interpretació dels fets (naturalment, fins on li allarga la intel·ligència pròpia dels gossos, en termes per exemple de recompensa i càstig, i també en termes de l’aprenentatge que tindrà que desenvolupar en relació amb la resta dels seus congèneres que també arrosseguen el trineu i amb els que es veurà obligat a conviure)

En definitiva, tot un plaer que et transporta a una de les regions més inhòspites de la terra de la mà d’un protagonista que no és humà i que va canviant d’amo a mesura que es va endurint i adaptant a les condicions de vida extremes. Hi ha, per això mateix, passatges d’una cruesa i brutalitat molt accentuada, per la qual cosa aquelles ànimes sensibles, molt sensibles, a les que afecten qualsevol vel·leïtat que involucra un animal més val que llegeixen una altra cosa perquè si no patiran, i no poc... Es el tipus de relat que mai recomanaria, per exemple, a la meva germana, especialment impressionable quan la causa animal (sigui quina sigui) és maltractada o bé és susceptible de rebre algun tipus de sofriment.

Per acabar, crec que estem al davant possiblement d’una de les millors narracions de London, i una autèntica demostració de poder i d’art narratiu. I, ja dic, no és gens fàcil introduir-se a dins de la pell i les urpes d’un gos per aconseguir articular una història que és un autèntic clàssic de la literatura.

Qualificació personal: OBRA MESTRA
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada