Buck és un gos que viu a un
entorn ple de pau i de comoditat, fins que un dia és agafat i venut a traïció a
uns amos que el duen a les fredes terres d’Alaska per arrossegar trineus
juntament amb altres gossos. I, és clar, la vida del gos té que reajustar-se llavors
als instints primaris de l'entorn salvatge per poder sobreviure a unes
condicions ambientals molt dures.
La mestria d’aquest relat la
trobo en l’habilitat que té Jack London per bastir una història des de la
perspectiva i les expectatives de l’animal que es veurà obligat a adaptar-se,
en definitiva, a la seva essència de llop salvatge, és a dir, a la seva
procedència genètica molt abans de que els gossos fossin domesticats per
l’home. Ho fa amb estil, amb un llenguatge d’una gran bellesa descriptiva pel
que fa als paisatges de les glaçades terres del nord, uns paisatges on la
natura en estat pur no és noble, ni amable, ni té per a res en compte conceptes
com el bé i el mal: és com és. Sobreviure en condicions adverses no té res
d’heroic ni d’èpic, es senzillament una reivindicació de l’instint que l’animal
hi té arrelat per sobre dels altres instints.
La narració s’articula amb un
nervi narratiu ràpid on el que malda és l’acció, els esdeveniments que es
succeeixen sense treva; això sí, aquests esdeveniments sempre giren entorn
l’eix de l’ànima de Buck i la seva interpretació dels fets (naturalment, fins
on li allarga la intel·ligència pròpia dels gossos, en termes per exemple de
recompensa i càstig, i també en termes de l’aprenentatge que tindrà que
desenvolupar en relació amb la resta dels seus congèneres que també arrosseguen
el trineu i amb els que es veurà obligat a conviure)
En definitiva, tot un plaer que
et transporta a una de les regions més inhòspites de la terra de la mà d’un
protagonista que no és humà i que va canviant d’amo a mesura que es va endurint
i adaptant a les condicions de vida extremes. Hi ha, per això mateix, passatges
d’una cruesa i brutalitat molt accentuada, per la qual cosa aquelles ànimes
sensibles, molt sensibles, a les que afecten qualsevol vel·leïtat que involucra un animal més val que llegeixen una altra cosa perquè si no patiran, i no poc... Es el tipus de relat que mai recomanaria, per exemple, a
la meva germana, especialment impressionable quan la causa animal (sigui quina
sigui) és maltractada o bé és susceptible de rebre algun tipus de sofriment.
Per acabar, crec que estem al davant
possiblement d’una de les millors narracions de London, i una autèntica
demostració de poder i d’art narratiu. I, ja dic, no és gens fàcil introduir-se
a dins de la pell i les urpes d’un gos per aconseguir articular una història
que és un autèntic clàssic de la literatura.
Qualificació personal: OBRA
MESTRA
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada