dimarts, 16 d’abril del 2013

Annabel Pitcher: la meva germana viu a sobre la lleixa de la xemeneia


La realitat. Uns terroristes islàmics posen unes bombes a uns vagons del metro, a un autobús de dos pisos a Londres, a una paperera a un parc. Moren una seixantena de persones. És l’any 2005. Els musulmans que s’immolen vestits dels explosius d’Alá ho fan com a represàlia per la intervenció del Regne Unit a l’Irak. Lògicament, es va tenir que recollir amb pinces a moltes persones, desmembrades degut a la violència de les explosions.

La ficció. Un nen que, per definició, no té un món intel·lectual encara bastit, ens explica en primera persona, des de la seva sensibilitat nua, l’experiència que viu arran la mort de la seva germana. El nen viu a Londres. La seva germana és una de les víctimes dels atemptats terroristes, a la que li esclata una bomba ubicada a una paperera.

El tractament. No interessa en aquesta novel·la  explicar res de l’atemptat, ni jutjar, ni fer cap melodrama. Interessa la mirada exempta de prejudicis d’un nen per a qui la seva germana és tan sols una mica de cendra posada a un pot de vidre sobre la lleixa de la xemeneia de casa seva. Interessa el significat del dol, del tractament de vegades hipòcrita i poc sincer que fem de la mort i, en tot cas, de la seva vivència des de la multitud de perspectives humanes que tenen una experiència peculiar en funció de l’edat. Interessa també de quina forma és viscuda per l’ànima d’un infant la separació dels seus pares. I interessa, al cap i a la fi, l’autenticitat de qui mira el món des d’uns ulls oberts a la pròpia sensibilitat i no als missatges buits llençats com pedrades des de la consciència social de vegades poc conscient (o al menys poc conscient de la unicitat de cada ésser i de la seva forma diferent i peculiar de copsar el món)

Mise en scène. Un escriptor/escriptora de menys de trenta anys, excepcions a part, no és algú que escriu amb maduresa i ofici, no pot tenir-lo (l’ofici) perquè senzillament encara no s’ha desenvolupat amb plenitud (ja dic, excepcions al marge) Es nota massa, és la meva impressió, tot un grapat de molt bones intencions que finalment es queden en bons propòsits literaris sense fons, sense alçada, sense aquell aroma d’obra literària rodona i ben acabada que tan bé saben acolorir els bons escriptors. I no és que Annabel Pitcher escrigui malament, no és això: el seu intent de donar vida a un món interior de deu anys i la repercussió d’uns fets força traumàtics tant per la seva família com per ell, és per moments un exercici narratiu excel·lent, sap posar-se molt bé a dins de les variables emocionals d’un nen i explicar el món des d’aquella perspectiva lliure de prejudicis i encara no contaminada pel pensament rígid i estructurat propi del món dels adults. Però tot i així, si es mira el conjunt, l’efecte final, el resultat, la sensació que et queda és del tipus: sí, està força bé, però no m’ha acabat de convèncer. És més, encara que la duresa de la història està ben balancejada per un contrapunt d’humor subtil, tendre i innocent (el xoc entre els pensaments infantils del nen i el seu entorn) la història en canvi no t’arriba a les fibres sensitives, no se’t queda a la pell. Hi trobo, a més, a nivell argumental, certs passatges més aviat poc versemblants i creïbles.

Qualificació personal. RECOMANABLE, pel notable exercici imaginatiu de mirar al món des d’uns ulls de deu anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada