dijous, 30 de maig del 2013

Thich Nhat Hanh: El miracle de mindfulness

Mindfulness vol dir sobretot concentració, atenció. Concentració en què o sobre què? Sobre un mateix: les nostres sensacions corporals, els nostres sentiments, pensaments, les percepcions que ens venen entorn el món que gira al voltant de la nostra consciència. En aquest sentit, es pot fer pràcticament en tots els supòsits i contexts vitals, mentre fem qualsevol tipus d’activitat quotidiana; és, doncs, molt més senzill del que a priori pot donar a entendre el vocable amb aquesta curiosa denominació.

Partim, en primer lloc, d’una base molt concreta i molt real: la nostra ment fa massa soroll, té massa mecanismes que funcionen amb pilot automàtic i que ens sabotegen el moment que és, a favor d’un passat i d’un futur que no existeixen més que a través de les nostres abstraccions, projeccions i que, per tant, ens priven molts cops de gaudir del aquí i l’ara, el nostre veritable i autèntic tresor. Perquè, es miri com es miri, és l’únic de què disposem, no hi ha més.

Thich Nhat Hanh, mestre zen budista, a través d’aquest senzill i breu assaig, ens fa cinc cèntims per començar a practicar mindfulness, des d’una vessant eminentment pràctica. Des de la seva formació budista, ens fa alhora una aproximació als preceptes principals, que en el seu cas es deriven de la branca zen del budisme (encara que, en essència, els fonaments que apuntalen tot tipus de branques o manifestacions del budisme, venen a ser els mateixos) El parar compte, prestar atenció, es vincula com a objectiu fonamental per a una finalitat: copsar la realitat tal i com és per poder experimentar de forma vivencial (i no intel·lectual) el sentit d’interdependència, que més o menys vol dir que ningú és una entitat separada sinó que influeix i es veu influenciat a la vegada per tot, en un feedback en el que desapareixen els límits entre jo - tu, afora – a dins.


M’agradaria fer dos puntualitzacions sobre això últim:

-En primer lloc, hi trobo un paral·lelisme més que evident entre el concepte budista de la interdependència i la teoria de la relativitat: en un univers relativista, l’observador que observa altera allò observat, o sigui, que es dona una interdependència subjecte - objecte, en el sentit que tots s’influeixen mútuament, exactament igual a com ho conceben els budistes.

-En segon lloc, està molt bé que el senyor Thich Nhat ens assenyali quin és, en última instància, tot objectiu de mindfulness, o com es vulgui dir aquesta disciplina: estar amb una pau i armonia constant, inclús enmig de la dificultat, convertir qualsevol feina rutinària i quotidiana en un exercici complet de concentració i meditació, en un espai propi en el que es pugui entrar per estar en contacte amb la consciència i viure en l’aquí i l’ara; ara bé, com no te’n vagis a un monestir budista, trobo bastant complicat el fet que algú que pertany a una cultura tan diferent pugui arribar un dia pel seu propi peu a vivenciar el concepte d’interdependència, i molt menys arribar a la il·luminació. Se’m podria objectar, des de la mateixa òptica budista, que el que acabo de fer és establir una limitació basada purament en una apreciació mental que no està fonamentada en la realitat (Si Budha, un ésser humà també, va arribar a la il·luminació, per què no tu?) La meva resposta al respecte és que continuo sent un buscador, algú que intenta aprendre d’allà on sigui i, si m’és d’utilitat, aplicar el que he après en el meu dia a dia per intentar ser més feliç, però els grans conceptes o finalitats budistes, ara per ara, els veig molt aliens a mi.

Sigui com sigui, jo ja fa un temps que intento aplicar mindfulness a les meves circumstàncies, no he cregut mai en la meditació estàtica (tanmateix, mai he aconseguit arribar realment a relaxar-me en la postura del lotus) així que intuïtivament he anat a poc a poc intentant concentrant-me en àmbits quotidians (al fer footing, per exemple, essent molt conscient de la meva respiració i les percepcions visuals, olfactives, del discurs mental que em faig mentre vaig corrent, del tipus d’estat emocional, etc; mentre romanc a l’oficina essent conscient de la meva postura a l’estar assegut, com és la respiració, si és aquesta fluïda o tensa; al caminar o passejar essent conscient de l’impacte de la planta dels peus sobre el terra, de les olors i percepcions dels objectes, de l’aire que fa, etc.) Com a resultat final, puc dir que el discurs mental sí que el tinc, faltaria més, però aquest no fa tant de soroll ni es projecta tant cap avall ni cap avant en el temps, això és tot. La gràcia és que sense tenir una filiació budista, he “adoptat” amb naturalitat un dels seus preceptes, que ara la moda bateja com a mindfulness (en realitat, l’atenció concreta, és a dir, el setè precepte de l’Òctuple Camí, que fa dos mil cinc cents anys va promulgar Budha, entre d’altres set preceptes més, per acabar amb el duhkha)

“Rep, reconeix i fes front a les sensacions, ja siguin de compassió o d’irritació, amb una absoluta equanimitat, ja que tant unes com altres formen part de tu. Jo sóc la mandarina que m’estic menjant. A l’igual que la planta de mostassa que estic plantant. La planto amb tot el meu cor. Netejo aquesta tetera amb la mateixa atenció que posaria si estigués banyant al Buda o a Jesús quan eren nadons. No hi ha res que tinguis que tractar amb més sol·licitud que unes altres coses. A la plena consciència, la compassió, la irritació, la planta de mostassa i la tetera són totes elles sagrades.”

“Renta els plats relaxat, com si cada bol fos un objecte de contemplació. Considera cada bol com sagrat. Segueix la respiració per a evitar que la teva ment es distregui. No intentis donar-te pressa per a treure’t de damunt la tasca. Considera que el fregar els plats és en aquests moments el més important de la teva vida. Fregar els plats és meditar. Si no pots rentar-los sent conscient, tampoc podràs meditar mentre hi ets assegut en silenci”


Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE



dilluns, 27 de maig del 2013

Alan Watts: El camí del Zen

El camí del zen” és probablement un dels millors llibres que mai s’han fet per tal d’aproximar la filosofia oriental del budisme zen, l’ànima, l’essència d’una forma peculiar d’interpretar i de copsar el món, a la nostra mentalitat pragmàtica i occidental. És un assaig intel·ligentíssim, admirablement ben conduït, i que ja des de les primeres pàgines ens avisa de la dificultat de traduir a conceptes moltes idees que beuen de les fons del taoïsme, de l’hinduïsme o del budisme, que per definició són indefinibles, o almenys només poden ser definides en negatiu, és a dir, afirmant tot allò que no són. I és que, per exemple, el Budha no estava interessat en desenvolupar una teoria abstracta i ontològica envers la seva experiència vital fins arribar a la il·luminació (o nibbhana, utilitzant la terminologia pali) tal i com nosaltres entenem els fonaments del que té que ser una teoria coherent en els seus postulats, sinó que més aviat estava interessat en conduir-nos directament, com qui diu agafats de la mà, sempre des de l’experimentació empírica i immediata en la realitat. Però, en última instància, el Budha no et diu què és la il·luminació o nibbhana, sinó que deixa en canvi un forat abismal de silenci, conscient sense dubte de que qualsevol persona que quedi atrapada en la teranyina enganyosa de les paraules no podrà anar més enllà de la seva ment.

D’altra banda, ens trobem amb els esculls del llenguatge davant la complexitat i la incapacitat d’encerclar certes experiències que estan més enllà de l’expressió conceptual de la paraula, o que més aviat no poden definir-se amb paràmetres lògics a l’estil occidental.

Com explicar, llavors, l’experiència zen del satori, del despertar com un llampec que fa que la forma convencional de funcionar de la ment esclati de forma fulminant i deixi copsar una altra realitat on no hi ha dicotomies, diferenciacions, ni tan sols un jo que observi el seu entorn i a sí mateix? Es per això que molts cops, els mestres zen, en els seus mètodes d’ensenyament, recorrien a la paradoxa, o a l’absurditat, o al silenci com a resposta a una pregunta, donant a entendre al deixeble que les respostes que ell buscava no es trobaven en les sempre inexactes i aproximatives circumvolucions de les paraules, sinó més enllà d’aquestes, de la seva pell encobridora, com si diguéssim.


Alan Watts, expert i erudit en filosofia oriental, ens dona a través d’aquest assaig una profunda visió del zen i de les seves paradoxes. Es una lectura que s’ha d’intentar des d’una atenció màxima, i tot i així hi ha conceptes que potser se t’acaben escapant per la seva complexitat. Aquí la cosa curiosa és que, al cap de dos-centes pàgines que volen capbussar-se per la història del zen i de la seva essència, al final del llibre, en efecte, i malgrat haver fet un intent d’aproximació a aquesta peculiar filosofia, la pregunta de què és el zen resta del tot sense resposta des de l’òptica purament intel·lectual. D’altra banda, com dirien els grans mestres d’aquesta disciplina de vegades desconcertant, no podia ser d’una altra manera, no és a la ment ni al raciocini que s’aplega a les terminologies i a les formes, a qui va adreçat, en última instància.


Terminologia ZEN:
TZU-JAN: Espontaneïtat, naturalitat
TE: Virtut
WU-WEI: Sense esforç
KOAN: Problema que planteja el mestre al seu deixeble
SATORI: Estat d'il.luminació que deixa veure la realitat tal i com és, sense el filtre d'un jo que discrimina.

Per finalitzar aquestes reflexions entorn el Camí del Zen, d’Alan Watts, hi posaré alguns dels koan zen més famosos, recollits en la literatura al respecte, i tot seguit la meva peculiar interpretació, a veure si se m’ha quedat alguna cosa “integrada” d’allò que, en última instància, és l’ànima i el motiu de ser d’una filosofia que per nosaltres els occidentals està farcida de fascinació i d’un punt d’exotisme que molts cops resulta desconcertant i contradictori.

Quan el deixeble va arribar on estava el seu mestre, aquest li preguntà:
-“Vens de molt lluny?”
-“Sí, vinc per aprendre de tu. Quina norma de vida em dones per a que la compleixi?”
-“Només una: si anant pel camí ensopegues amb el Buda, mata’l”

Interpretació.- El deixeble vol que el mestre li doni indicacions, pautes, esquemes, patrons, coses que pugui seguir, però enlloc d’això, aquest últim li contesta amb una frase contundent: Matar el Buda, en aquest context, vol dir eliminar qualsevol referència a cap doctrina, a cap esquema al que es pugui aplegar, vol dir destruir la identificació mental a les paraules, per a copsar un camí o via alternatiu lliure de conceptes.

-“Mestre, com faré per tal de trobar el sender?”
- Escoltes el soroll del torrent?
-“Sí”
- Doncs allí està la porta

Interpretació.- El mestre defuig contestar al deixeble des d’una òptica intel·lectual, i li està indicant una via d’accés alternativa que, en última instància, calça molt més amb el zen: prestar atenció al soroll de l’aigua, deixant de banda qüestions mentals o intel·lectuals, és un exercici de concentració per copsar la vertadera naturalesa, més enllà de l’artifici de la ment.

-“Mestre, ja no tinc res a la ment, què tinc que fer?”
- Llença-ho
-“Però si ja no tinc res a la ment”
- Llença-ho a fora

Interpretació.- El mestre percep que el seu deixeble continua aferrant-se als conceptes mentals: pensar que no es té cap pensament és una forma de manifestar, en definitiva, que es continuen fent judicis mentals. L’objectiu d’aquest koan trobo que és que el deixeble “llenci” a fora tota valoració, judici o etiqueta que continua essent al cap i a la fi una activitat mental, per molt que ell digui que no té res a la ment...

-“Mestre, què fas tu per a estar en el camí vertader?”
- Quan tinc fam, menjo; quan tinc son, dormo.

Interpretació.- Menjar i dormir, encara que activitats quotidianes i que fa tothom per necessitat, si es practiquen amb concentració, deixant de banda les mil i unes interferències de la ment, poden ser activitats que ens duen cap una consciència més serena i tranquil·la. De fet, si hi ha alguna cosa que caracteritza el zen és precisament la senzillesa, la simplicitat, la nuesa; no hi ha conceptes ni idees ni filosofia ni praxis ni ortodòxia al darrera perquè no és aquesta la realitat a la que apunta aquesta disciplina.

-“Mestre, ajuda’m a trobar l’alliberació”
- I qui et manté presoner?
- “Ningú”
- “Per què busques llavors l’alliberació?”

Interpretació.- Aquest koan el trobo especialment complex. Quan el deixeble li fa aquesta pregunta, això vol dir que hi ha un jo (una estructura mental) que va a la recerca d’una cosa (en aquest cas, de l’alliberació) La resposta del mestre s’encamina a trencar la dicotomia entre la identificació del jo (subjecte) amb l’objecte (alliberació). Si no hi ha identificació, no hi ha llavors tampoc res que buscar. Si no hi ha projecció mental (busco això, m’agradaria això altre, etc.) el diàleg cessa i una altra realitat comença.




dijous, 23 de maig del 2013

Claudio Araya Véliz: El més gran avanç és parar-se



Cert dia, una dona anciana, en saber que el Buda estava predicant pels voltants d’on vivia ella, va voler acostar-se-li, i sense més, li preguntà: “Venerable, teniu algun tipus de doctrina per mi que em pugui ser d’utilitat, tingueu en compte que no sé llegir ni escriure, us agrairia si més no unes paraules”. Siddharta Gautama li digué, llavors, des de la seva profunda compassió: “Sí, tinc un mètode que el podries practicar, per exemple, quan et trobis pouant aigua al pou. Es tracta de prendre consciència a través de les teves sensacions físiques del moviment de la corda en baixar el poal, del soroll de l’aigua, del pes en aixecar-lo. Només això, no pensis en altra cosa, senzillament sigues conscient de l’acció de poar, així podràs arribar a poc a poc a una total pau interior”.

Sense saber-ho, el Buda havia establert el mindfulness que està avui dia tant de moda. Sigui dit per endavant que no m’agraden les modes i no m’agrada gens aquest terme, trobo que no hi havia cap tipus de necessitat d’introduir aquest anglicisme quan al nostre idioma hi ha expressions de sobra per fer referència a l’atenció plena, que és el que en definitiva vol dir aquesta paraula. I, posats a escollir, hi ha també molts termes budistes (que és, si més no, la font i l’origen primari de tots aquests conceptes) amb un poder de nomenclatura molt més genuí i adient. Però, sense sortir-nos dels preceptes budistes, i tal i com Gautama li afirmà una vegada en relació a la doctrina seva a un deixeble: “quan jo assenyalo amb el meu dit la Lluna, estic indicant un camí, però el meu dit no és la Lluna”. Es a dir, que utilitzant aquesta mateixa frase, de manera anàloga, en el fons la terminologia lingüística només representa un marc referencial, però allò important és el que podem copsar més enllà de la paraula que indica la idea.

“El més gran avanç és parar-se”, títol suggerent i alhora tota una declaració d’intencions, és una bona introducció a aquest concepte que, en realitat, podem trobar per primer cop fa dos mil cinc cents anys en la figura i les ensenyances del Buda. Concretament, el mindfulness, per molt que soni a última moda, està recollit al setè element de l’òctuple sender, és a dir, l’atenció correcta (l’òctuple sender ve a ser com una mena de mesures higièniques que va proposar Buda, desprès d’observar-les i aplicar-les escrupolosament amb sí mateix, per tal d’eliminar el sofriment)

Encara que, com deia, el llibre t’introdueix en aquesta filosofia, trobo el present assaig trufat de tecnicismes molts cops innecessaris i que no ajuden a copsar l’arrel de la idea que es vol transmetre, i potser hi hagi parts del mateix assaig que, malgrat estar ben escrites i ser força interessants, són una mica tangencials al motiu principal, la impressió final al llegir-lo es veu una mica esmicolada per expressions com aquesta, que no té pèrdua: (la intercalo en l’original en castellà, qui l’entengui que se la quedi)

Esta noción paradógica del cambio es coherente con la visión sistémica interaccional de cambio, que como lo plantea Hirsch, quien observa la mantención del estado problema por una pauta interaccional sostenida por las soluciones intentadas, persistentes pero ineficaces, en otras palabras, lo que hace que el problema y el sufrimiento persista son las soluciones intentadas persistentes e insatisfactorias...”

S’hagués agraït, si més no, una mica més de senzillesa expositiva, i potser no tantes referències creuades d’altres autors per tal de corroborar els arguments expositius. Sigui com sigui, el llibre conté reflexions molt interessants i originals que et fan rumiar, i molt, entorn els puntals indispensables per aconseguir una bona pràctica de mindfulness, és a dir, la concentració, el silenci, l’actitud vital. És per moments un escrit força inspirador i, defectes estructurals a part, des d’un punt de vista intel·lectual, malda molt la pena de llegir-lo.

Però què és, al cap i a la fi, la pràctica de mindfulness? Aquest mosaic d’afirmacions de diferents autors extret del mateix llibre ho pot aclarir, no obstant, una mica.

THICH NHAT HANN: “Mindfulness és mantenir viva la consciència a la realitat present”
DANIEL GOLEMAN: “Estar enfront la nua realitat de l’experiència, observant cada event com si estigués ocorrent per primera vegada”
JON KABAT ZINN: “Prestar atenció de manera particular, amb propòsit, en el moment present i sense judicis mentals”
VICENTE SIMÓN: “La capacitat humana universal i bàsica, que consisteix en ser conscients dels continguts de la ment, moment a moment”
CHRISTOPHER GERMER: “Donar-se compte del moment present amb acceptació”

A diferència de la meditació clàssica budista, que es fa amb els ulls tancats i amb la postura del lotus, aquesta disciplina pot practicar-se dins l’àmbit de qualsevol activitat diària, mentre camines, mentre vas de compres, mentre estàs parlant amb una altra persona. Coses de la vida, jo ja porto cert temps practicant-ho, i ara me’n assabento que el que jo feia intuïtivament porta per nom mindfulness... M’apeteix continuar llegint literatura al respecte, així com explicar les meves pròpies experiències i el que m’ha aportat tot plegat, però això serà en una altra entrada del blog.

"El meu jardí amb Buda"

dimarts, 21 de maig del 2013

Erich Fromm: l'art d'estimar

L’amor... un allau quasi bé il·limitat de paraules que han baixat riu avall de forma torrencial, pels segles dels segles, arrossegades per la veu de poetes, filòsofs, pensadors, sempre a la recerca d’un significat transcendental a aquest sentiment que, es miri com es miri, té el poder suprem de moure el món. Paraules, paraules i més paraules per a intentar definir amb més o menys fortuna allò que va més enllà del pur àmbit filològic o del pensament o del raciocini, perquè es tracta al cap i a la fi d’una experiència subjectiva i holística que s’experimenta amb tot l’esperit, amb tot l’ésser, amb tota l’ànima.

I, d’entre aquest riu torrencial, hi podríem rescatar relativament poques paraules de l’aigua que se les endú en un ànim literari que malda per tenir-les presents més d’un cop a la vida. L’art d’estimar, una obra mestra de l’assaig de tots els temps, és un d’aquest recull de paraules absolutament imprescindibles per a comprendre aquest sentiment des d’una òptica psicològica i sociològica que, malgrat el mig segle llarg des que foren escrites, encara conserven una vigència contundent, inspiradora i actual, molt actual. I tal volta les conservaran sempre perquè canvia el tipus de societat, els costums, el decorat, però les necessitats seguiran essent les mateixes (o la necessitat, en paraules del mateix Erich Fromm, la necessitat en majúscules, la més profunda que hi tenim en quant a humans, és a dir, la de superar la nostra separativitat, la d’abandonar la presó de la nostra soledat)

L’assaig arrenca amb l’equiparació a art de l’amor. I, així, com en totes les disciplines artístiques, Fromm sosté que hi ha que disposar en primer lloc d’uns determinats conceptes o aparell teòric per a desprès poder desenvolupar amb efectivitat la pràctica d’aquest art. Segueix amb un anàlisi dels diferents tipus o manifestacions de la naturalesa de l’amor (amor del pare i la mare, amor a un mateix, amor eròtic, amor a Deu), un capítol amb clau d’anàlisis sociològic, i tanca l’assaig amb els fonaments pràctics de l’art d’estimar, que estan apuntalats, sosté l’autor, en els principis del coratge, la humilitat i la fe.

A través d’aquest assaig meravellosament ben escrit, Erich Fromm ens mostra no obstant una visió un xic càustica, pessimista, advocada al fracàs, d’un art (el d’estimar) que no és compatible amb el sistema capitalista, entenent aquesta irresoluble dicotomia en el sentit de que mentre el sistema establert es basa en la perifèria, en adjudicar-nos contínuament necessitats impostades des de fora, l’amor es basa en el nucli, en les necessitats afectives que de debò importen en tant humans:

L’home modern està alienat de sí mateix, dels seus semblants i de la natura. S’ha transformat en un article, experimenta les seves forces vitals com una inversió que té que produir-li el màxim de guanys possibles en les condicions que regnen al mercat. Les relacions humanes són essencialment les d’autòmats alienats, en las que cadascú basa la seva seguretat en mantenir-se a prop del ramat i en no diferir en el pensament, el sentiment o l’acció. Al mateix temps que tots tracten d’estar prop dels altres com sigui possible, tots romanen tremendament sols, envaïts pel profund sentiment d’inseguretat, d’angúnia i de culpa que sorgeix sempre que és impossible superar la separativitat humana

Per acabar, una frase que m’ha cridat l’atenció i que podria ser perfectament aplicable a la tirania dels mercats actuals i el puny de ferro dels dictats econòmics al qual s’apleguen amb covardia els governs actuals:

Si l’home vol ser capaç d’estimar, té que col·locar-se al seu lloc suprem. La màquina econòmica té que servir-lo, en lloc de ser ell qui estigui al seu servei”.



Qualificació personal: OBRA MESTRA

dissabte, 18 de maig del 2013

Susan Sontag: Davant del dolor dels altres


Quan he estat cert temps llegint contes i novel·les, m’agrada tornar a la realitat sòlida de l’assaig, a la recreació d’idees i pensaments sobre un tema concret.

L’altre dia, la meva germana penjava al seu mur de la xarxa social, un vídeo acompanyat de certa reflexió en clau moralista, d’un soldat a Síria que mutilava un altre soldat mort, li arrencava el cor i se’l menjava... Es tracta d’unes imatges pixelades per tal d’atenuar una mica la brutalitat de l’acte. La meva reacció al respecte fou, decididament, no visualitzar-lo, i més o menys li vaig argumentar a la meva germana que no és necessari veure segons quines coses per a comprendre que una guerra, qualsevol guerra, suposa una animalització absurda de la condició humana i que, en tot cas, certs documents audiovisuals són del tot prescindibles, perquè la reflexió a la que et poden dur, a posteriori, ja la saps perfectament.

Davant del dolor dels altres, de Susan Sontag, és un assaig que vincula el tractament que s’ha fet de les imatges fotogràfiques al llarg de les guerres que han pogut ser documentades mitjançant càmeres, des de la Guerra de Secessió americana fins a les guerres recents al Golf o a Afganistan, dins d’una perspectiva sociològica on s’analitza l’impacte d’aquelles fotografies que han tingut el poder d’obrir consciències i de moure la gent en contra de la guerra, com per exemple la que al 1972 va fer el fotògraf Nick Ut a Vietnam sobre un grup de nens que fugien d’un bombardeig amb napalm.


Hi ha pocs escriptors que avui dia tinguin des d’un punt de vista intel·lectual i humanístic tanta solidesa, entitat i profunditat expositiva, com aquesta autora nordamericana que és tot un plaer llegir, per la seva capacitat de qüestionar els fets, els esdeveniments, les coses, des d’un punt de vista aliè a la societat de masses i de consum mediatitzada, aliè a la visió tendenciosa, manipuladora i molts cops perversa dels polítics, i sempre fidel a la recerca dels significats nus i reals de les imatges fotogràfiques i de la seva contextualització reflexiva.

Tinc un llibre a la meva biblioteca de Susan Sontag, que considero una autèntica joia: Sobre la fotografia, també un recorregut al llarg de la història per tal de vincular els efectes que les fotografies ens han ocasionat en la nostra visió de la realitat, del món, dels esdeveniments històrics, i com ha canviat significativament la nostra interpretació d’aquests esdeveniments arran les imatges. Paradoxalment (i el llibre està basat en l’exposició de moltes d’aquestes fotografies decisives i que han arrelat en l’imaginari popular) a l’edició de Sobre la fotografia no hi figura ni una sola imatge, és un assaig fet única i exclusivament amb paraules, sense cap representació visual...


I a Davant del dolor dels altres, hi trobem la Sontag més combatent i amb més artilleria pesada al servei de la clarificació d’idees. La veritat és que notes de seguida que el que estàs llegint crema d’alguna manera a les teves mans, per una capacitat intel·lectual demolidora, com molts pocs escriptors saben transmetre, en un equilibri quasi bé perfecte entre erudició i síntesi expositiva. Al present assaig, se’ns mostra com ha sigut tractat el sofriment, el dolor humà (quasi sempre per motiu de guerres) a través de tota la iconografia visual, i alhora se’ns llencen reflexions sobre la moralitat i sobre la utilització d’aquest dolor que s’immortalitza per sempre en una imatge. Es un assaig fet amb mestria, amb un pols expositiu intel·ligentíssim, i que malda per ser llegit molts cops, perquè a cada lectura pots enriquir-te una mica més. 


Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE – OBRA MESTRA


dijous, 16 de maig del 2013

Jack London: El rodamón de les estrelles



L’última novel·la de Jack London és probablement una de les menys conegudes d’aquest autor al que se’l acostuma a associar als contes inspirats en una natura que imprimeix la seva peculiar i de vegades devastadora petjada en l’ànima d’uns personatges sempre al límit de les seves forces. Però aquest autor va fer incursions, també, en gèneres no tant coneguts, com la ciència-ficció (Abans que Adam, el Taló de ferro) i en aventures metafísiques com ara El rodamón de les estrelles, una novel·la amb argument bastant insòlit.

Vagi per endavant que per mi, el millor London amb diferència és el fabulador de contes inspirats en Alaska, llegint-los és on més he gaudit fent aquesta retrospectiva literària per l’obra de l’escriptor nordamericà. No obstant, dins el seu ampli repertori, també hi ha cabuda per al relat amb un rerefons existencialista i d’indagació metafísica, com aquest rodamón de les estrelles. El protagonista de la novel·la, empresonat i condemnat a la pena capital, és sotmès constantment a tortures per part de les autoritats carceràries, que bàsicament consisteixen en posar-li una “camisa de força” dies sencers, sense menjar ni beure ni sense poder bellugar-se. En una d’aquestes ocasions aconsegueix “anul·lar” el seu cos i anar a la recerca d’estadis anteriors a la seva existència, així que tindrà la capacitat de visitar altres cronologies que l’havien encarnat en diferents persones.

Malgrat l’audàcia i l’originalitat de l’argument, la lectura de la història se m’ha fet una mica farragosa, no he trobat ni de bon tros la frescor ni l’espontaneïtat narrativa emprada en els seus contes, encara que se li ha de reconèixer a London el seu intent de novel·lar des de la òptica d’un sentit últim en forma de reencarnació. D’altra banda, i per les vexacions explicades, es pot copsar a l’obra també un sentit clar de denúncia per part del sistema penitenciari dels Estats Units a l’hora d’utilitzar mètodes que anirien totalment en contra dels drets humans (i possiblement, cent anys desprès de publicada la novel·la, les coses no han canviat gaire en aquest sistema penitenciari...)

I, ja per acabar aquesta retrospectiva sobre Jack London, havent-me deixat per a una lectura posterior la seva obra en clau autobiogràfica, Martin Eden, decididament, em quedo amb els seus contes de la febre d’or inspirats en Alaska.

Qualificació personal: RECOMANABLE