“El camí del zen” és
probablement un dels millors llibres que mai s’han fet per tal d’aproximar la
filosofia oriental del budisme zen, l’ànima, l’essència d’una forma peculiar
d’interpretar i de copsar el món, a la nostra mentalitat pragmàtica i
occidental. És un assaig intel·ligentíssim, admirablement ben conduït, i que ja
des de les primeres pàgines ens avisa de la dificultat de traduir a conceptes
moltes idees que beuen de les fons del taoïsme, de l’hinduïsme o del budisme, que
per definició són indefinibles, o almenys només poden ser definides en negatiu,
és a dir, afirmant tot allò que no són. I és que, per exemple, el Budha no
estava interessat en desenvolupar una teoria abstracta i ontològica envers la
seva experiència vital fins arribar a la il·luminació (o nibbhana, utilitzant
la terminologia pali) tal i com nosaltres entenem els fonaments del que té que
ser una teoria coherent en els seus postulats, sinó que més aviat estava
interessat en conduir-nos directament, com qui diu agafats de la mà, sempre des
de l’experimentació empírica i immediata en la realitat. Però, en última
instància, el Budha no et diu què és la il·luminació o nibbhana, sinó que deixa
en canvi un forat abismal de silenci, conscient sense dubte de que qualsevol
persona que quedi atrapada en la teranyina enganyosa de les paraules no podrà
anar més enllà de la seva ment.
D’altra banda, ens trobem amb els
esculls del llenguatge davant la complexitat i la incapacitat
d’encerclar certes experiències que estan més enllà de l’expressió conceptual de la paraula, o que més aviat no poden definir-se amb paràmetres lògics a l’estil
occidental.
Com explicar, llavors,
l’experiència zen del satori, del despertar com un llampec que fa que la
forma convencional de funcionar de la ment esclati de forma fulminant i deixi
copsar una altra realitat on no hi ha dicotomies, diferenciacions, ni tan sols
un jo que observi el seu entorn i a sí mateix? Es per això que molts cops, els
mestres zen, en els seus mètodes d’ensenyament, recorrien a la paradoxa, o a
l’absurditat, o al silenci com a resposta a una pregunta, donant a entendre al
deixeble que les respostes que ell buscava no es trobaven en les sempre
inexactes i aproximatives circumvolucions de les paraules, sinó més enllà d’aquestes,
de la seva pell encobridora, com si diguéssim.
Alan Watts, expert i erudit en
filosofia oriental, ens dona a través d’aquest assaig una profunda visió del
zen i de les seves paradoxes. Es una lectura que s’ha d’intentar des d’una
atenció màxima, i tot i així hi ha conceptes que potser se t’acaben escapant
per la seva complexitat. Aquí la cosa curiosa és que, al cap de dos-centes
pàgines que volen capbussar-se per la història del zen i de la seva essència,
al final del llibre, en efecte, i malgrat haver fet un intent d’aproximació a
aquesta peculiar filosofia, la pregunta de què és el zen resta del tot sense
resposta des de l’òptica purament intel·lectual. D’altra banda, com dirien els
grans mestres d’aquesta disciplina de vegades desconcertant, no podia ser d’una
altra manera, no és a la ment ni al raciocini que s’aplega a les terminologies
i a les formes, a qui va adreçat, en última instància.
Terminologia ZEN:
TZU-JAN: Espontaneïtat,
naturalitat
TE: Virtut
WU-WEI: Sense esforç
KOAN: Problema que planteja el
mestre al seu deixeble
SATORI: Estat d'il.luminació que deixa veure la realitat tal i com és, sense el filtre d'un jo que discrimina. |
Per finalitzar aquestes
reflexions entorn el Camí del Zen, d’Alan Watts, hi posaré alguns dels
koan zen més famosos, recollits en la literatura al respecte, i tot seguit la
meva peculiar interpretació, a veure si se m’ha quedat alguna cosa “integrada”
d’allò que, en última instància, és l’ànima i el motiu de ser d’una filosofia
que per nosaltres els occidentals està farcida de fascinació i d’un punt
d’exotisme que molts cops resulta desconcertant i contradictori.
Quan el deixeble va arribar on
estava el seu mestre, aquest li preguntà:
-“Vens de molt lluny?”
-“Sí, vinc per aprendre de tu.
Quina norma de vida em dones per a que la compleixi?”
-“Només una: si anant pel camí
ensopegues amb el Buda, mata’l”
Interpretació.- El deixeble vol
que el mestre li doni indicacions, pautes, esquemes, patrons, coses que pugui
seguir, però enlloc d’això, aquest últim li contesta amb una frase
contundent: Matar el Buda, en aquest context, vol dir eliminar qualsevol
referència a cap doctrina, a cap esquema al que es pugui aplegar, vol dir
destruir la identificació mental a les paraules, per a copsar un camí o via
alternatiu lliure de conceptes.
-“Mestre, com faré per tal de
trobar el sender?”
- Escoltes el soroll del
torrent?
-“Sí”
- Doncs allí està la porta
Interpretació.- El mestre
defuig contestar al deixeble des d’una òptica intel·lectual, i li està
indicant una via d’accés alternativa que, en última instància, calça molt més
amb el zen: prestar atenció al soroll de l’aigua, deixant de banda qüestions
mentals o intel·lectuals, és un exercici de concentració per copsar la
vertadera naturalesa, més enllà de l’artifici de la ment.
-“Mestre, ja no tinc res a la
ment, què tinc que fer?”
- Llença-ho
-“Però si ja no tinc res a la
ment”
- Llença-ho a fora
Interpretació.- El mestre
percep que el seu deixeble continua aferrant-se als conceptes mentals: pensar
que no es té cap pensament és una forma de manifestar, en definitiva, que es
continuen fent judicis mentals. L’objectiu d’aquest koan trobo que és que el
deixeble “llenci” a fora tota valoració, judici o etiqueta que continua
essent al cap i a la fi una activitat mental, per molt que ell digui que no
té res a la ment...
-“Mestre, què fas tu per a
estar en el camí vertader?”
- Quan tinc fam, menjo; quan
tinc son, dormo.
Interpretació.- Menjar i
dormir, encara que activitats quotidianes i que fa tothom per necessitat, si
es practiquen amb concentració, deixant de banda les mil i unes
interferències de la ment, poden ser activitats que ens duen cap una
consciència més serena i tranquil·la. De fet, si hi ha alguna cosa que
caracteritza el zen és precisament la senzillesa, la simplicitat, la nuesa; no
hi ha conceptes ni idees ni filosofia ni praxis ni ortodòxia al darrera perquè
no és aquesta la realitat a la que apunta aquesta disciplina.
-“Mestre, ajuda’m a trobar
l’alliberació”
- I qui et manté presoner?
- “Ningú”
- “Per què busques llavors
l’alliberació?”
Interpretació.- Aquest koan el
trobo especialment complex. Quan el deixeble li fa aquesta pregunta, això vol
dir que hi ha un jo (una estructura mental) que va a la recerca d’una cosa
(en aquest cas, de l’alliberació) La resposta del mestre s’encamina a trencar
la dicotomia entre la identificació del jo (subjecte) amb l’objecte
(alliberació). Si no hi ha identificació, no hi ha llavors tampoc res que
buscar. Si no hi ha projecció mental (busco això, m’agradaria això altre,
etc.) el diàleg cessa i una altra realitat comença.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada