Stanislaw Lem: Golem XIV

Abans que tot, un apunt de sinceritat en relació a Golem XIV: vaig estar a punt de deixar la seva lectura tres vegades. Els motius? Mai havia llegit res amb un grau tal de complexitat, una complexitat per moments exasperantment tècnica, científica, teòrica; una complexitat que fa que per a que puguis entendre el que s’està llegint s’ha d’estar amb els cinc sentits parats i, tot i així, hi ha coses que només intueixes però que no pots conceptualitzar i fer-les planeres. Potser, al cap i a la fi, l’objectiu de Stanislaw Lem sigui precisament aquest: apuntar, assenyalar a la intuïció d’unes idees radicals envers la concepció de la ciència, de l’home i dels seus avatars evolutius, però en tot cas unes idees que com un globus sonda s’enlairen cap uns límits que acaben finalment rebotant des de tots i cadascun dels postulats antropocèntrics en que acostumem a copsar i a avaluar el món al nostre voltant.

Passades aquestes “crisis” de lectura, i decidint tirar endavant a veure en què para tot plegat, decideixo anar fins al final de l’obra, malgrat la seva complexitat, fent l’esforç necessari per a que les pàgines de la novel·la puguin ser una mica més transpirables. I crec que, al cap i a la fi, ha valgut molt la pena.

L’argument: Golem és un super-ordinador, resultat final d’unes computadores dissenyades com a estratègia de defensa. Estem a un futur no molt llunyà. La peculiaritat de Golem és que analitza les coses, pensa i les relaciona, no des d’un punt de vista humà, sinó tècnic, científic, deixant de banda sensacions i sentiments. En aquest sentit, és capaç de donar explicacions, per exemple, sobre el significat i sentit últim de l’Evolució, des d’un punt de vista que no és antropocèntric (és més, sosté que la intel·ligència humana no és altra cosa que un “error” dins la cadena evolutiva, un error sense més transcendència ni ulterior implicació ontològica ni teològica, quasi res...)

Continuaré amb un altre apunt de sinceritat: m’han vingut ganes, en alguns passatges de la novel·la, d’agafar un bat de beisbol i començar a colpejar el cervell positrònic de Golem... Perquè, de vegades, la seva oratòria asèptica i analítica, sense tenir en compte cap variable, per exemple, d’intel·ligència emocional (però això últim és molt antropocèntric, és clar, i Golem no és humà) conté una supèrbia, una superioritat envers la raça humana, quasi bé intolerable. Entenc, d’altra banda, que jo, com a representant d’aquest gènere, i acostumat, com els meus conciutadans, a creure’m l’eix central i indiscutible de la Creació, quan sentim parlar a un cervell que amb dades a la mà es situa un esglaó per damunt de la nostra intel·ligència, llavors no deixa això de ser un tant xocant o inversemblant (ja dic, vivim molt en la idea arrelada que allò humà és el centre i la mesura de totes les coses, quan no té per què, o almenys aquest és l’argument nuclear que l’autor polonès ens llença)

Precisament aquí vertebra tota l’originalitat i la iconoclàstia d’aquesta obra considerada per molts com una obra de culte: en el seu esperit de qüestionament de les variables biològiques, evolutives, filosòfiques, conceptuals, que tradicionalment han esdevingut el cànon de la nostra cultura i que, d’una volada, Stanislaw Lem ho posa a la corda fluixa. I, sí, es clar que Golem XIV és una obra de ciència ficció, com Solaris, però també és un pretext de l’autor per a posar sobre la taula totes les seves idees sobre l’Evolució i el seu sentit (o sense sentit, més aviat, en el seu cas) així com totes les indagacions científiques i tècniques que, com molt bé exposa de forma molt didàctica Golem pel que fa als camins triats per la ciència i la filosofia, es construeix primer que tot el forrellat de la clau, i després s’intenta donar amb la clau adequada per a obrir aquest forrellat...

Golem XIV no és una obra fàcil, ni ho pretén ser-ho, i està a anys llum del fàcil best-seller descafeïnat i sense substància que tant abunda avui dia. Ara bé, per a qui aconsegueixi una perfecta “sinergia” entre el seu pensament i la història que se’ns compta, per a qui s’aproximi a obrir el forrellat que Golem deixa entrellucar, el festí literari està més que assegurat. Ànim, i bona lectura!

  

Qualificació personal: OBRA MESTRA de la ciència - ficció

Stanislaw Lem: La investigació

En altres anys, acostumava a començar les vacances d’estiu amb la compra d’un carregament considerable de llibres, que m’anava apuntant durant tot l’any a l’espera del desitjat descans i del temps lliure en absoluta disposició per a llegir. Aquest any, he començat les meves vacances sense cap llibre en format de paper de tota la vida, i sí en canvi del meu dispositiu electrònic Kindle amb la panxa de circuits integrats plena d’unes quantes obres literàries aconseguides en descàrrega gratuïta o bé a la web d’Amazon amb un considerable preu rebaixat. Els temps canvien, però no els hàbits...

Em va impressionar molt la lectura de Solaris, de l’escriptor polonès Stanislaw Lem, així que decideixo continuar per la seva bibliografia amb una obra policíaca amb elements “sobrenaturals”, que porta el títol no gens original de La investigació. I sí, veig que no m’equivoco gaire en la meva elecció: Si Solaris era un original i sorprenent exercici d’aproximació a la ciència ficció, aquesta obra és una original i sorprenent reelaboració de la clàssica novel·la policíaca, amb una incògnita central, amb un trencaclosques que malda per ser desvetllat sota l’escrupulosa investigació de dades i fets. El que succeeix és que aquest trencaclosques està inserit en una trama que està més enllà de la racionalitat i del procés deductiu de la criminologia clàssica.

Com en Solaris, Lem imprimeix a la seva història una atmosfera angoixant, febrosa, al·lucinant, on els límits entre la racionalitat i la follia pengen d’una tènue línia vermella invisible, on els personatges semblen capbussar-se en abismes psicològics sempre a un pas de caure en un definitiu precipici emocional, sempre amb l’ambigüitat i la incertesa a dintre de les seves ànimes, sempre amb una incògnita que no pot copsar-se des d’una òptica purament racional, o no almenys d’acord amb el raciocini humà. En aquest sentit, el talent narratiu i la mestria de l’escriptor polonès és, no tinc cap mena de dubte, un exercici d’estil brillant, original, que té la seva plasmació en dues vessants: d’una banda, la capacitat d’imprimir a la història una atmosfera fosca, irracional, on els estats anímics i les projeccions tinten el món dels personatges; i d’altra banda, un desplegament intel·lectual d’un calibre extraordinari.

Ens trobem a un Londres on el cor d’Scotland Yard està trasbalsat pel fet de que alguns cadàvers custodiats han trencat el rigor mortis, és a dir, que desafiant tota la lògica i el funcionament de la biologia, han tornat a “moure’s” espontàniament. Però aquesta textura argumental, aquest embolcall amb elements típics i tòpics de les novel·les de detectius amb crims ambientats enmig de la boira de Londres, amaga de fet un qüestionament contundent envers la complexitat que tendeix a l’entropia d’un univers al que obsessivament volem copsar una explicació racional feta a imatge i a mesura de la nostra intel·ligència, a través d’estadístiques i lleis de probabilitat que, en última instància, i en alguns casos, són purament anecdòtics, per molt que ens empenyem en parametritzar-ho tot, en obtenir un cert ordre o linealitat. Seguint aquesta drecera metafísica, els investigadors es troben amb un escull, amb una barrera infranquejable, donats uns fets que no poden encabir-se en observacions estadístiques (és, a un altre nivell, el mateix argument central que a Solaris)

En definitiva, una gran novel·la, un sofisticat enginy literari amb un final conseqüent i paral·lel a la mateixa ambigüitat present ja des dels primers paràgrafs, i amb uns diàlegs impactants, punyents, intensos, que t’atrapen des del principi fins al final.

Qualificació personal: OBRA MESTRA

Henry David Thoreau: Walden

“Vaig anar als boscos perquè volia viure a consciència, volia viure a fons i extreure tot el suc a la vida, deixar tot allò que no fos vida, per a no donar-me compte en el moment de la meva mort, de que no havia viscut”

Aquesta frase mítica, que apareix a la pel·lícula El club dels poetes morts (esdevindrà la frase d’obertura de cada sessió del club, el preàmbul oral com si diguéssim, de cada cita furtiva dels estudiants) està extreta d’una obra també mítica de Henry David Thoreau: Walden. Possiblement, en tota la història de la literatura no hi hagi un llibre tan senzill d’explicar pel que respecta al seu argument com aquest de l’escriptor nordamericà: anar a un lloc natural apartat de la civilització i construir una cabana, aconseguir tota la logística (menjar, roba, cultius) per a sobreviure durant dos anys i, finalment, explicar l’experiència des d’una vessant literària que no exclou dades purament econòmiques. No descarto algun dia emular al genial Thoreau, potser jo triaria un lloc dels Ports de Tortosa-Beceite, i si la cabana estigués construïda, millor que millor. Quina delícia, no? Sense el brogit de la societat de masses, sense el concepte del temps de rellotge, sense fingir res davant ningú, tan sols amb el verd i blau i els pensaments que s’enfilen suaument als núvols sense interrupció. Ja dic, de moment trobo que estic molt a gust al costat del mar, i a més vivint a un xalet amb tot tipus de comoditats, res a veure amb la caseta de fusta que ell es va construir de tres per tres metres i mig...

Però tornem a Walden, al lloc que Thoreau va habitar (prop de Boston, a l’estat de Massachusetts) i li va servir de pretext per a formular tot tipus d’opinions i sensacions en clau d’assaig, no tan sols circumscrites a l’àmbit de la cabana al costat del llac i les seves experiències immediates sinó que també de l’estructura de la societat i els seus dictats tirànics (i estem parlant de l’any 1845, molt abans que la descarada i ferotge societat capitalista ens arribés fins al moll de l’ós amb tota la seva parafernàlia) En efecte, l’autor arremet contra tot allò relacionat amb les convencions, status, règims, polítiques, sistemes i un llarg etcètera de coses postisses i innecessàries que des de fora ens intenten “vendre”, per a quedar-se tan sols amb allò fonamental, amb la senzillesa més esquelètica i diàfana, com si diguéssim. I a més, ell va un esglaó més enllà: predica amb el seu exemple. Si tots tinguéssim a dintre nostre la mateixa rebel·lia i esperit de qüestionament que Thoreau, possiblement la indústria publicista i de consum s’acabaria fent l’hara kiri...

La meva impressió al llegir Walden és el d’un treball un tant caòtic, farragós per moments, amb tot tipus de pensaments que li ragen a l’autor sense cap ordre, però que en canvi té moments literaris excepcionalment bells, quasi bé poètics (sobretot quan parla del silenci, de les aus que volen per damunt de la llacuna, dels arbres, de la forma en que descriu un tren que passa a prop) Ja dic, només per aquests moments on la bellesa s’erigeix com a nervi expositiu, com a reclam, ja malda i molt la pena llegir aquesta originalíssima obra.

Rèplica de la casa que va construir Thoreau, juntament amb el seu monument

Potser el missatge final de l’obra és que viure esdevé, al cap i a la fi, una experiència molt més senzilla i econòmica del que ens han fet creure, de que cal reivindicar i tornar a la natura en estat pur per a connectar amb la nostra veritable essència, de que ser és infinitament més profundament satisfactori que tenir, de que quan t’alliberes dels objectes innecessaris i superflus pots copsar una altra realitat molt més lleugera i que, per damunt de tot, buscar la bellesa, el silenci, la poesia en una imatge, en un so, en un raig de llum, són activitats que de debò valen la pena i t’omplen, i no fa falta per a això aïllar-te del món a una cabana. L’espartà i anarquista Thoreau, en canvi, va anar un dia, ja fa d’això molts anys, als boscos, per a intentar extreure tot el suc a la vida, per a provar i per a provar-se, i de retruc ens portà un llibre que és un autèntic clàssic immortal.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, sempre que es tingui paciència i que es tingui en compte que és un escriptor d’un altre temps.

Khaled Hosseini: Mil sols esplèndids

Mil sols esplèndids és, malgrat la redundància, una història esplèndida, on el relat inserit en una cronologia història ens fa cinc cèntims de l’equilibri de forces (en aquest cas, desequilibri) en el sinus d’una societat masclista i xovinista on la dona està un escaló per damunt de l’animal però, en tot cas, mai a l’alçada de l’home. Estic parlant d’Afganistan i la seva història recent, on primer són els russos qui la envaeixen, després continua la guerra entres els diferents clans del país, i encara acabarien venint els talibans a imposar la seva sharia (o llei islàmica) amb tota la seva contundència restrictiva pel que fa als drets dels ciutadans i, molt especialment, als drets de la dona.

I, sí, la novel·la són, en essència, els avatars de dos dones casades amb el mateix cabró (per dir-ho suaument) que les maltracta física i psicològicament, seguint una mica unes tradicions i valors ancorats possiblement encara a una Edat medieval que impossibilita el creixement, les perspectives, l’obertura, en detriment d’unes creences anacròniques que empenten cap a la involució. La història, a més, ens dona una idea bastant exacta de la pobresa d’un país destruït pel desgast de la guerra (i amb això, tot sigui dit, el lector, i possiblement també el propi escriptor, juga amb cert avantatge, trobo, perquè en el registre del seu cervell, i també del nostre, hi trobem d’antuvi tot un allau d’imatges visualitzades en telediaris i documentals en relació a Afganistan) Es a dir, que abans de llegir el desenllaç de la trama argumental, ja sabem de forma aproximativa què ens podem trobar en les seves pàgines, ja estem predisposats, com si diguéssim, a conèixer uns costums, unes gents, uns paisatges, que ja hem “vist” en altres llocs.

Sigui com sigui, Mil sols esplèndids és una novel·la francament bona, un cant emocionant envers la llibertat, l'amistat i l'amor; una novel·la a través de la qual l'autor sap conduir una història convincent, reflex del que moltíssimes, innombrables dones han tingut que suportar en uns països que mai han tingut en compte els seus drets com a éssers humans. En aquest sentit, no ha ajudat gaire tampoc el fet que les grans religions monoteistes sempre han concebut la dona com un complement de l’home, però no com al seu igual. D’altra banda, i ho penso fermament, aquells territoris o grups humans que viuen de les supersticions i de les religions (em permetria fer una excepció amb el budisme) són pobles advocats a la ignorància i al minvament de les seves perspectives vitals.

El que més m’ha agradat de la novel·la: el retrat del valor i integritat de Mariam i Laila, clar reflex d’unes dones de carn i ossos que han patit allò que no està escrit en nom de creences religioses que les relega al despotisme arbitrari de l’home, del Rashid de torn sense miraments ni escrúpols morals.

El missatge positiu: per moltes guerres, talibans i nazis que hi hagi al llarg de la història, la vida sempre va cap endavant a la recerca de la llibertat. Em fa pena veure els estralls que una guerra reiterada (ara els soviètics, ara els muyaidins, ara els talibans, etc.) ha causat en un poble que ja de per si té una pobresa esfereïdora, però al mateix temps me’n adono de la increïble capacitat de regeneració, de la voluntat per tirar endavant, de la fermesa indestructible d’unes gents que malgrat tot fan una aposta pel futur amb un somriure sincer i sentit, a pesar de la seva pobresa i els seus infortunis i les seves recents cicatrius. Tot un exemple a seguir, pobres ciutadans occidentals que ho tenim tot i, de vegades, no ho sabem valorar en la seva justa mesura.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE

Milan Kundera: La insostenible lleugeresa del ser

La idea de l’etern retorn és misteriosa, i amb ella Nietzsche va deixar perplexes a la resta dels filòsofs... Hi ha començaments literaris que me’ls sé de memòria i que de ben segur mai els oblidaré, potser perquè hi ha obres úniques i originals que malden per ser rellegides i recordades al llarg de la vida, amb un perfum, amb un encant que ve ja des de l’arrencada inicial, amb el primer paràgraf (un paràgraf, en aquest cas, que ens endinsa en una de les idees més complexes i abismals de la filosofia, i que ens presenta tanmateix el corpus de l’obra que anirà alternant entre la trama argumental teixida pels personatges i l’intercalat d’algun pensament en clau metafísic o filosòfic)

La insostenible lleugera del ser és una obra mestra de la narrativa actual, que ens introdueix en un triangle amorós (Tomás – Teresa – Sabina) a la Txecoslovàquia de finals dels seixanta envaïda pels russos. Dins d’aquest triangle, Kundera fa una dissecció convincent i profunda de tot el substrat anímic i emocional que erosiona la marejada de les relacions, i no deixa de ser curiosa la constatació de que en cap part de la novel·la hi és present cap tipus de descripció física dels personatges, sinó que tot vertebra a les seves interioritats, al seus budells amagats, com si diguéssim. Per això mateix, de vegades “l’espectacle” que ens ofereix l’autor no deixa de ser per moments commovedor, impactant.

En efecte, els personatges són de la mà de l’escriptor txec, uns éssers amb una voluntat reduïda perquè en el fons es troben atrapats enmig de pulsions inconscients i que condicionen el seu dia a dia; atrapats, a més, per un tipus de vivències i d’educació rebuda per part dels pares que els ha propiciat traumes irresolubles. Es un lliure albir limitat i que es dona de morros contra el motlle gravat a l’inconscient en forma de missatges negatius molt arrelats, integrats i, el que és encara més greu, creguts pel jo.

La novel·la resulta ser un baròmetre fidedigne per a mesurar com era el clima social, les relacions, a la Bohèmia de finals dels seixanta, centrifugades a través de la por al partit comunista. Però, per damunt de tot, és un baròmetre que mesura amb precisió mil·limètrica tot allò que, al cap i a la fi, no és pot mesurar més que a través de les variables subjectives de l’experimentació pròpia: em refereixo al terreny ambigu i d’arenes movedisses de les relacions humanes, on les pors, les projeccions, els anhels, la bellesa, es desprenen com fortes ràfegues de vent quan l’espill que en definitiva ens mostra l’altre actua de catalitzador. I aquí l’autor ens ofereix de forma brillant, apuntalada per observacions filosòfiques, tot aquest espectacle de l’ànima humana on les creences, els mites personals, els traumes que portem a dintre, malden per trobar una expressió i una reciprocitat a fora. I vet aquí, potser, l’especial proximitat i empatia que desperta la novel·la al llegir-la: ens parla d'una universalitat amb la qual de seguida ens identifiquem.

Un altre aspecte que m’agradaria subratllar i que m’ha cridat molt l’atenció és la reducció que fa Milan Kundera, en alguns passatges, dels aspectes psico-biològics, en una mena de metafísica que els barreja i que els dona llum des d’una perspectiva molt literària. Podem llegir, per exemple, coses tant originals com aquesta:

“Sabem que allò que batega dins del pit és el cor i que el nas és l’extrem d’una mànega que surt fora del cos per portar oxigen als pulmons. La cara no és més que una mena de plafó d’instruments on desemboquen tots els mecanismes del cos: la digestió, la vista, l’audició, la respiració, la reflexió” “El cos era una gàbia i dins d’ella hi havia alguna cosa que mirava, escoltava, tenia por, pensava i se sorprenia; aquella alguna cosa, aquella resta que va quedar desprès de la sostracció del cos, allò era l’ànima”

Malgrat la forma senzilla que ofereix la lectura de La insostenible lleugeresa del ser, trobo que és una obra polifònica, amb multitud de registres i amb una estructura molt complexa. I és una obra que sobretot et fa reflexionar, que t’atrapa entre la munió al·lucinant d’imatges que la sensibilitat dels personatges desplega en les seves relacions i que, naturalment, té l’habilitat prodigiosa d’indagar en conceptes clau, com ara la por, el sexe, la culpabilitat, l’amor, la fidelitat. No es pot demanar res més a una obra literària que, a més, està meravellosament ben escrita.

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE – OBRA MESTRA

Penelope Fitzgerald: La llibreria

Canviant de registre, i deixant enrera el món de la ciència ficció i els seus robots i avatars, arribo a una història senzilla, a un retrat rural de l’Anglaterra dels anys cinquanta que es llegeix realment bé i que en essència és un petit homenatge al món del llibre i als llibreters que fan possible la seva venda al públic.

Florence és una dona ja en la maduresa de la vida que vol provar una cosa nova, és a dir, obrir una llibreria a un poble on la cultura brilla per la seva mancança, on es trobarà amb moltes reticències i prejudicis però, degut fonamentalment a la seva convicció i força de voluntat, tirarà endavant el seu projecte.

La llibreria és d’aquelles històries amables i ben conduïdes, sense massa pretensions, amb un final amb cert aroma de tristesa però que és tota una declaració d’intencions: certament, aquella comunitat, aquell poble, aquell grup de persones que no saben valorar el projecte cultural d’una llibreria, dels llibres al cap i a la fi, amb tot el saber atresorat a les seves pàgines, és un poble del que, com sent la mateixa protagonista a l'acabament de la novel·la, hi ha que avergonyir-se.

Un bon llibre és la preciosa sàvia de l’ànima d’un mestre, embalsamada i atresorada intencionadament per a una vida més enllà de la vida i, com a tal, no hi ha dubte de que té que ser un article de primera necessitat.

Qualificació personal: RECOMANABLE

Stanislaw Lem: Solaris

Seguint l’estela de la bona ciència ficció, arribo al planeta Solaris...

L’home ha fet i ha desfet el seu món a imatge i a mesura de les seves projeccions, dels seus anhels, dels seus ideals, dels seus deus, sempre ha esdevingut així. Però, per què aquest costum tant recurrent de copsar-ho tot única i exclusivament des del punt de vista antropocèntric? Quina seria la seva reacció, llavors, a l’entrellucar dins el vast univers un modus vivendi diferent, no humà, amb unes característiques que ell no pot aprehendre des del punt de vista racional i intel·lectual? On quedaria llavors aquest orgull antropocèntric? Com reaccionaria la sensibilitat humana davant formes de vida confeccionades en base a uns signes i senyals que no poden ser entesos pels nostres paràmetres? Què faríem davant l’altre, davant l’alien, donada una total incapacitat per comprendre’l?

Doncs ni més ni menys que aquests curiosos plantejaments són els que  Stanislaw Lem ens proposa en aquesta obra inquietant, claustrofòbica, però brillant, feta amb pinzellades literàries d’extraordinària qualitat.

En efecte, Solaris és un planeta “viu” però amb unes formes i estructures que no tenen res a veure amb les del nostre planeta; allí hi van moltes expedicions per intentar desxifrar-les o descodificar-les. En una d’aquestes expedicions, un psicòleg, Kris Kelvin, anirà a parar a una estació que hi és suspesa a l’atmosfera d’aquest planeta que sempre tinta amb colors vermellosos la seva llum. I, de seguida, se’n adonarà que per a sobreviure a Solaris hi ha que canviar els patrons habituals i racionals d’intel·ligència i conducta, a perill de caure en la follia més aclaparadora.

La novel·la és un exercici d'estil sòl·lid, convincent, extraordinari: des de la recreació d'uns diàlegs enfebrits, intensos, que reflexen l'estat d'ànim trencat, ple d'angoixa, dels protagonistes, fins a la recreació de totes les trobades relacionades amb Solaris al llarg dels anys, bastant propera al terreny pla i asèptic de l'assaig, però que li val a Stanislaw Lem per a construïr amb fermesa tota la seva fantasia del que podria ser un altre tipus de món molt diferent i allunyat del nostre.

Em ve a la memòria l’acabament del cor de les tenebres, de Conrad, amb la famosa paraula: l’horror... com en efecte volent dir que aquest territori que resta a fora de la moralitat (el de Kurtz) és del tot incomprensible des de l’òptica racional. I sí, l’horror seria també comprendre que no estem sols en aquest univers i que la nostra forma de vida és incapaç de copsar amb els nostres paràmetres racionals altres manifestacions de l’energia còsmica, i l'horror també seria que no ens poguéssim entendre amb els mateixos signes convencionals. Davant aquesta perspectiva esfereïdora, un vertigen al·lucinant, vast, negre, es desplega. I, potser, al cap i a la fi, per trobar un cert consol a aquest antropomorfisme esguerrat, es podria llavors projectar el Deu que al final de la novel·la imagina Kelvin:

“No em refereixo a un deu la imperfecció del qual sigui el resultat de la simplicitat dels seus creadors humans, sinó que constitueixi el seu distintiu principal i immanent. Té que ser un deu amb limitacions de la seva omnisciència i omnipotència, falible a l’hora de preveure el futur de les seves obres i a qui el desenvolupament de les seves pròpies creacions pugui causar neguit. Un deu minusvàlid els desitjos del qual superin amb escreix les seves possibilitats i que no sigui conscient d’això inmediatament. Un deu capaç de construir rellotges, però no el temps que medeixen. Creador, amb determinades finalitats, de règims i mecanismes que acabin superant els seus objectius i traicionant-los. Creador, tanmateix, de l’infinit que, en lloc de ser una mesura que reflexi el seu poder, s’acaba convertint en la mesura del seu fracàs”.

Decididament, hi ha obres literàries que no et deixen, que no et poden deixar de cap manera indiferent. Aquesta n’és una, i a més està meravellosament ben escrita.

Qualificació personal: OBRA MESTRA de la ciència-ficció