“Vaig anar als boscos
perquè volia viure a consciència, volia viure a fons i extreure tot el suc a la
vida, deixar tot allò que no fos vida, per a no donar-me compte en el moment de
la meva mort, de que no havia viscut”
Aquesta frase mítica, que apareix
a la pel·lícula El club dels poetes morts (esdevindrà la frase
d’obertura de cada sessió del club, el preàmbul oral com si diguéssim, de cada
cita furtiva dels estudiants) està extreta d’una obra també mítica de Henry
David Thoreau: Walden. Possiblement, en tota la història de la literatura no
hi hagi un llibre tan senzill d’explicar pel que respecta al seu argument com
aquest de l’escriptor nordamericà: anar a un lloc natural apartat de la
civilització i construir una cabana, aconseguir tota la logística (menjar,
roba, cultius) per a sobreviure durant dos anys i, finalment, explicar
l’experiència des d’una vessant literària que no exclou dades purament econòmiques.
No descarto algun dia emular al genial Thoreau, potser jo triaria un lloc dels
Ports de Tortosa-Beceite, i si la cabana estigués construïda, millor que
millor. Quina delícia, no? Sense el brogit de la societat de masses, sense el
concepte del temps de rellotge, sense fingir res davant ningú, tan sols amb el
verd i blau i els pensaments que s’enfilen suaument als núvols sense
interrupció. Ja dic, de moment trobo que estic molt a gust al costat del mar, i
a més vivint a un xalet amb tot tipus de comoditats, res a veure amb la caseta
de fusta que ell es va construir de tres per tres metres i mig...
Però tornem a Walden, al lloc que
Thoreau va habitar (prop de Boston, a l’estat de Massachusetts) i li va servir
de pretext per a formular tot tipus d’opinions i sensacions en clau d’assaig,
no tan sols circumscrites a l’àmbit de la cabana al costat del llac i les seves
experiències immediates sinó que també de l’estructura de la societat i els
seus dictats tirànics (i estem parlant de l’any 1845, molt abans que la
descarada i ferotge societat capitalista ens arribés fins al moll de l’ós amb
tota la seva parafernàlia) En efecte, l’autor arremet contra tot allò
relacionat amb les convencions, status, règims, polítiques, sistemes i un llarg
etcètera de coses postisses i innecessàries que des de fora ens intenten
“vendre”, per a quedar-se tan sols amb allò fonamental, amb la senzillesa més
esquelètica i diàfana, com si diguéssim. I a més, ell va un esglaó més enllà:
predica amb el seu exemple. Si tots tinguéssim a dintre nostre la mateixa
rebel·lia i esperit de qüestionament que Thoreau, possiblement la indústria
publicista i de consum s’acabaria fent l’hara kiri...
La meva impressió al llegir
Walden és el d’un treball un tant caòtic, farragós per moments, amb tot tipus
de pensaments que li ragen a l’autor sense cap ordre, però que en canvi té
moments literaris excepcionalment bells, quasi bé poètics (sobretot quan parla
del silenci, de les aus que volen per damunt de la llacuna, dels arbres, de la
forma en que descriu un tren que passa a prop) Ja dic, només per aquests
moments on la bellesa s’erigeix com a nervi expositiu, com a reclam, ja malda i
molt la pena llegir aquesta originalíssima obra.
Rèplica de la casa que va construir Thoreau, juntament amb el seu monument |
Potser el missatge final de
l’obra és que viure esdevé, al cap i a la fi, una experiència molt més senzilla
i econòmica del que ens han fet creure, de que cal reivindicar i tornar a la
natura en estat pur per a connectar amb la nostra veritable essència, de que ser
és infinitament més profundament satisfactori que tenir, de que quan
t’alliberes dels objectes innecessaris i superflus pots copsar una altra
realitat molt més lleugera i que, per damunt de tot, buscar la bellesa, el
silenci, la poesia en una imatge, en un so, en un raig de llum, són activitats
que de debò valen la pena i t’omplen, i no fa falta per a això aïllar-te del món
a una cabana. L’espartà i anarquista Thoreau, en canvi, va anar un dia, ja fa
d’això molts anys, als boscos, per a intentar extreure tot el suc a la vida, per
a provar i per a provar-se, i de retruc ens portà un llibre que és un autèntic
clàssic immortal.
Qualificació personal: MOLT
RECOMANABLE, sempre que es tingui paciència i que es tingui en compte que
és un escriptor d’un altre temps.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada