dimarts, 23 de juliol del 2013

Henry David Thoreau: Walden

Vaig anar als boscos perquè volia viure a consciència, volia viure a fons i extreure tot el suc a la vida, deixar tot allò que no fos vida, per a no donar-me compte en el moment de la meva mort, de que no havia viscut

Aquesta frase mítica, que apareix a la pel·lícula El club dels poetes morts (esdevindrà la frase d’obertura de cada sessió del club, el preàmbul oral com si diguéssim, de cada cita furtiva dels estudiants) està extreta d’una obra també mítica de Henry David Thoreau: Walden. Possiblement, en tota la història de la literatura no hi hagi un llibre tan senzill d’explicar pel que respecta al seu argument com aquest de l’escriptor nordamericà: anar a un lloc natural apartat de la civilització i construir una cabana, aconseguir tota la logística (menjar, roba, cultius) per a sobreviure durant dos anys i, finalment, explicar l’experiència des d’una vessant literària que no exclou dades purament econòmiques. No descarto algun dia emular al genial Thoreau, potser jo triaria un lloc dels Ports de Tortosa-Beceite, i si la cabana estigués construïda, millor que millor. Quina delícia, no? Sense el brogit de la societat de masses, sense el concepte del temps de rellotge, sense fingir res davant ningú, tan sols amb el verd i blau i els pensaments que s’enfilen suaument als núvols sense interrupció. Ja dic, de moment trobo que estic molt a gust al costat del mar, i a més vivint a un xalet amb tot tipus de comoditats, res a veure amb la caseta de fusta que ell es va construir de tres per tres metres i mig...


Però tornem a Walden, al lloc que Thoreau va habitar (prop de Boston, a l’estat de Massachusetts) i li va servir de pretext per a formular tot tipus d’opinions i sensacions en clau d’assaig, no tan sols circumscrites a l’àmbit de la cabana al costat del llac i les seves experiències immediates sinó que també de l’estructura de la societat i els seus dictats tirànics (i estem parlant de l’any 1845, molt abans que la descarada i ferotge societat capitalista ens arribés fins al moll de l’ós amb tota la seva parafernàlia) En efecte, l’autor arremet contra tot allò relacionat amb les convencions, status, règims, polítiques, sistemes i un llarg etcètera de coses postisses i innecessàries que des de fora ens intenten “vendre”, per a quedar-se tan sols amb allò fonamental, amb la senzillesa més esquelètica i diàfana, com si diguéssim. I a més, ell va un esglaó més enllà: predica amb el seu exemple. Si tots tinguéssim a dintre nostre la mateixa rebel·lia i esperit de qüestionament que Thoreau, possiblement la indústria publicista i de consum s’acabaria fent l’hara kiri...

La meva impressió al llegir Walden és el d’un treball un tant caòtic, farragós per moments, amb tot tipus de pensaments que li ragen a l’autor sense cap ordre, però que en canvi té moments literaris excepcionalment bells, quasi bé poètics (sobretot quan parla del silenci, de les aus que volen per damunt de la llacuna, dels arbres, de la forma en que descriu un tren que passa a prop) Ja dic, només per aquests moments on la bellesa s’erigeix com a nervi expositiu, com a reclam, ja malda i molt la pena llegir aquesta originalíssima obra.

Rèplica de la casa que va construir Thoreau, juntament amb el seu monument

Potser el missatge final de l’obra és que viure esdevé, al cap i a la fi, una experiència molt més senzilla i econòmica del que ens han fet creure, de que cal reivindicar i tornar a la natura en estat pur per a connectar amb la nostra veritable essència, de que ser és infinitament més profundament satisfactori que tenir, de que quan t’alliberes dels objectes innecessaris i superflus pots copsar una altra realitat molt més lleugera i que, per damunt de tot, buscar la bellesa, el silenci, la poesia en una imatge, en un so, en un raig de llum, són activitats que de debò valen la pena i t’omplen, i no fa falta per a això aïllar-te del món a una cabana. L’espartà i anarquista Thoreau, en canvi, va anar un dia, ja fa d’això molts anys, als boscos, per a intentar extreure tot el suc a la vida, per a provar i per a provar-se, i de retruc ens portà un llibre que és un autèntic clàssic immortal.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, sempre que es tingui paciència i que es tingui en compte que és un escriptor d’un altre temps.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada