Khaled Hosseini: Mil sols esplèndids

Mil sols esplèndids és, malgrat la redundància, una història esplèndida, on el relat inserit en una cronologia història ens fa cinc cèntims de l’equilibri de forces (en aquest cas, desequilibri) en el sinus d’una societat masclista i xovinista on la dona està un escaló per damunt de l’animal però, en tot cas, mai a l’alçada de l’home. Estic parlant d’Afganistan i la seva història recent, on primer són els russos qui la envaeixen, després continua la guerra entres els diferents clans del país, i encara acabarien venint els talibans a imposar la seva sharia (o llei islàmica) amb tota la seva contundència restrictiva pel que fa als drets dels ciutadans i, molt especialment, als drets de la dona.

I, sí, la novel·la són, en essència, els avatars de dos dones casades amb el mateix cabró (per dir-ho suaument) que les maltracta física i psicològicament, seguint una mica unes tradicions i valors ancorats possiblement encara a una Edat medieval que impossibilita el creixement, les perspectives, l’obertura, en detriment d’unes creences anacròniques que empenten cap a la involució. La història, a més, ens dona una idea bastant exacta de la pobresa d’un país destruït pel desgast de la guerra (i amb això, tot sigui dit, el lector, i possiblement també el propi escriptor, juga amb cert avantatge, trobo, perquè en el registre del seu cervell, i també del nostre, hi trobem d’antuvi tot un allau d’imatges visualitzades en telediaris i documentals en relació a Afganistan) Es a dir, que abans de llegir el desenllaç de la trama argumental, ja sabem de forma aproximativa què ens podem trobar en les seves pàgines, ja estem predisposats, com si diguéssim, a conèixer uns costums, unes gents, uns paisatges, que ja hem “vist” en altres llocs.

Sigui com sigui, Mil sols esplèndids és una novel·la francament bona, un cant emocionant envers la llibertat, l'amistat i l'amor; una novel·la a través de la qual l'autor sap conduir una història convincent, reflex del que moltíssimes, innombrables dones han tingut que suportar en uns països que mai han tingut en compte els seus drets com a éssers humans. En aquest sentit, no ha ajudat gaire tampoc el fet que les grans religions monoteistes sempre han concebut la dona com un complement de l’home, però no com al seu igual. D’altra banda, i ho penso fermament, aquells territoris o grups humans que viuen de les supersticions i de les religions (em permetria fer una excepció amb el budisme) són pobles advocats a la ignorància i al minvament de les seves perspectives vitals.

El que més m’ha agradat de la novel·la: el retrat del valor i integritat de Mariam i Laila, clar reflex d’unes dones de carn i ossos que han patit allò que no està escrit en nom de creences religioses que les relega al despotisme arbitrari de l’home, del Rashid de torn sense miraments ni escrúpols morals.

El missatge positiu: per moltes guerres, talibans i nazis que hi hagi al llarg de la història, la vida sempre va cap endavant a la recerca de la llibertat. Em fa pena veure els estralls que una guerra reiterada (ara els soviètics, ara els muyaidins, ara els talibans, etc.) ha causat en un poble que ja de per si té una pobresa esfereïdora, però al mateix temps me’n adono de la increïble capacitat de regeneració, de la voluntat per tirar endavant, de la fermesa indestructible d’unes gents que malgrat tot fan una aposta pel futur amb un somriure sincer i sentit, a pesar de la seva pobresa i els seus infortunis i les seves recents cicatrius. Tot un exemple a seguir, pobres ciutadans occidentals que ho tenim tot i, de vegades, no ho sabem valorar en la seva justa mesura.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE