La idea de l’etern retorn és
misteriosa, i amb ella Nietzsche va deixar perplexes a la resta dels filòsofs... Hi ha començaments literaris que
me’ls sé de memòria i que de ben segur mai els oblidaré, potser perquè hi ha
obres úniques i originals que malden per ser rellegides i recordades al llarg
de la vida, amb un perfum, amb un encant que ve ja des de l’arrencada inicial,
amb el primer paràgraf (un paràgraf, en aquest cas, que ens endinsa en una de
les idees més complexes i abismals de la filosofia, i que ens presenta
tanmateix el corpus de l’obra que anirà alternant entre la trama argumental
teixida pels personatges i l’intercalat d’algun pensament en clau metafísic o
filosòfic)
La insostenible lleugera del ser és una obra mestra de la
narrativa actual, que ens introdueix en un triangle amorós (Tomás – Teresa –
Sabina) a la Txecoslovàquia de finals dels seixanta envaïda pels russos. Dins
d’aquest triangle, Kundera fa una dissecció convincent i profunda de tot el
substrat anímic i emocional que erosiona la marejada de les relacions, i no
deixa de ser curiosa la constatació de que en cap part de la novel·la hi és
present cap tipus de descripció física dels personatges, sinó que tot vertebra
a les seves interioritats, al seus budells amagats, com si diguéssim. Per això
mateix, de vegades “l’espectacle” que ens ofereix l’autor no deixa de ser per
moments commovedor, impactant.
En efecte, els personatges són de
la mà de l’escriptor txec, uns éssers amb una voluntat reduïda perquè en el
fons es troben atrapats enmig de pulsions inconscients i que condicionen el seu
dia a dia; atrapats, a més, per un tipus de vivències i d’educació rebuda per
part dels pares que els ha propiciat traumes irresolubles. Es un lliure albir
limitat i que es dona de morros contra el motlle gravat a l’inconscient en
forma de missatges negatius molt arrelats, integrats i, el que és encara més
greu, creguts pel jo.
La novel·la resulta ser un
baròmetre fidedigne per a mesurar com era el clima social, les relacions, a la
Bohèmia de finals dels seixanta, centrifugades a través de la por al partit
comunista. Però, per damunt de tot, és un baròmetre que mesura amb precisió
mil·limètrica tot allò que, al cap i a la fi, no és pot mesurar més que a
través de les variables subjectives de l’experimentació pròpia: em refereixo al
terreny ambigu i d’arenes movedisses de les relacions humanes, on les pors, les
projeccions, els anhels, la bellesa, es desprenen com fortes ràfegues de vent
quan l’espill que en definitiva ens mostra l’altre actua de catalitzador. I
aquí l’autor ens ofereix de forma brillant, apuntalada per observacions
filosòfiques, tot aquest espectacle de l’ànima humana on les creences, els
mites personals, els traumes que portem a dintre, malden per trobar una
expressió i una reciprocitat a fora. I vet aquí, potser, l’especial proximitat i empatia que desperta la
novel·la al llegir-la: ens parla d'una universalitat amb la qual de seguida ens identifiquem.
Un altre aspecte que m’agradaria
subratllar i que m’ha cridat molt l’atenció és la reducció que fa Milan
Kundera, en alguns passatges, dels aspectes psico-biològics, en una mena de
metafísica que els barreja i que els dona llum des d’una perspectiva molt
literària. Podem llegir, per exemple, coses tant originals com aquesta:
“Sabem que allò que batega dins
del pit és el cor i que el nas és l’extrem d’una mànega que surt fora del cos
per portar oxigen als pulmons. La cara no és més que una mena de plafó
d’instruments on desemboquen tots els mecanismes del cos: la digestió, la
vista, l’audició, la respiració, la reflexió”
“El cos era una gàbia i dins
d’ella hi havia alguna cosa que mirava, escoltava, tenia por, pensava i se
sorprenia; aquella alguna cosa, aquella resta que va quedar desprès de la
sostracció del cos, allò era l’ànima”
|
Malgrat la forma senzilla que
ofereix la lectura de La insostenible lleugeresa del ser, trobo que és
una obra polifònica, amb multitud de registres i amb una estructura molt
complexa. I és una obra que sobretot et fa reflexionar, que t’atrapa entre la
munió al·lucinant d’imatges que la sensibilitat dels personatges desplega en
les seves relacions i que, naturalment, té l’habilitat prodigiosa d’indagar en
conceptes clau, com ara la por, el sexe, la culpabilitat, l’amor, la fidelitat. No es pot demanar res
més a una obra literària que, a més, està meravellosament ben escrita.
Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE
– OBRA MESTRA
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada