L’home ha fet i ha desfet el seu món a imatge i
a mesura de les seves projeccions, dels seus anhels, dels seus ideals, dels
seus deus, sempre ha esdevingut així. Però, per què aquest costum tant
recurrent de copsar-ho tot única i exclusivament des del punt de vista
antropocèntric? Quina seria la seva reacció, llavors, a l’entrellucar dins el
vast univers un modus vivendi diferent, no humà, amb unes característiques que ell no pot aprehendre
des del punt de vista racional i intel·lectual? On quedaria llavors aquest
orgull antropocèntric? Com reaccionaria la sensibilitat humana davant formes de
vida confeccionades en base a uns signes i senyals que no poden ser entesos
pels nostres paràmetres? Què faríem davant l’altre, davant l’alien, donada una
total incapacitat per comprendre’l?
Doncs ni més ni menys que aquests curiosos
plantejaments són els que Stanislaw Lem
ens proposa en aquesta obra inquietant, claustrofòbica, però brillant, feta amb
pinzellades literàries d’extraordinària qualitat.
En efecte, Solaris és un planeta “viu” però amb
unes formes i estructures que no tenen res a veure amb les del nostre planeta;
allí hi van moltes expedicions per intentar desxifrar-les o descodificar-les.
En una d’aquestes expedicions, un psicòleg, Kris Kelvin, anirà a parar a una
estació que hi és suspesa a l’atmosfera d’aquest planeta que sempre tinta amb
colors vermellosos la seva llum. I, de seguida, se’n adonarà que per a
sobreviure a Solaris hi ha que canviar els patrons habituals i racionals
d’intel·ligència i conducta, a perill de caure en la follia més aclaparadora.
La novel·la és un exercici d'estil sòl·lid,
convincent, extraordinari: des de la recreació d'uns diàlegs enfebrits,
intensos, que reflexen l'estat d'ànim trencat, ple d'angoixa, dels
protagonistes, fins a la recreació de totes les trobades relacionades amb
Solaris al llarg dels anys, bastant propera al terreny pla i asèptic de
l'assaig, però que li val a Stanislaw Lem per a construïr amb fermesa tota la
seva fantasia del que podria ser un altre tipus de món molt diferent i allunyat
del nostre.
Em ve a la memòria l’acabament del cor de les
tenebres, de Conrad, amb la famosa paraula: l’horror... com en efecte volent dir
que aquest territori que resta a fora de la moralitat (el de Kurtz) és del tot
incomprensible des de l’òptica racional. I sí, l’horror seria també comprendre
que no estem sols en aquest univers i que la nostra forma de vida és incapaç de
copsar amb els nostres paràmetres racionals altres manifestacions de l’energia
còsmica, i l'horror també seria que no ens poguéssim entendre amb els mateixos
signes convencionals. Davant aquesta perspectiva esfereïdora, un vertigen
al·lucinant, vast, negre, es desplega. I, potser, al cap i a la fi, per trobar
un cert consol a aquest antropomorfisme esguerrat, es podria llavors projectar
el Deu que al final de la novel·la imagina Kelvin:
“No em refereixo a un deu la imperfecció del
qual sigui el resultat de la simplicitat dels seus creadors humans, sinó que
constitueixi el seu distintiu principal i immanent. Té que ser un deu amb
limitacions de la seva omnisciència i omnipotència, falible a l’hora de
preveure el futur de les seves obres i a qui el desenvolupament de les seves
pròpies creacions pugui causar neguit. Un deu minusvàlid els desitjos del qual
superin amb escreix les seves possibilitats i que no sigui conscient d’això
inmediatament. Un deu capaç de construir rellotges, però no el temps que
medeixen. Creador, amb determinades finalitats, de règims i mecanismes que
acabin superant els seus objectius i traicionant-los. Creador, tanmateix, de
l’infinit que, en lloc de ser una mesura que reflexi el seu poder, s’acaba
convertint en la mesura del seu fracàs”.
Decididament, hi ha obres literàries que no et
deixen, que no et poden deixar de cap manera indiferent. Aquesta n’és una, i a
més està meravellosament ben escrita.
Qualificació
personal: OBRA
MESTRA de la
ciència-ficció
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada