dimarts, 2 de juliol del 2013

Stanislaw Lem: Solaris

Seguint l’estela de la bona ciència ficció, arribo al planeta Solaris...
L’home ha fet i ha desfet el seu món a imatge i a mesura de les seves projeccions, dels seus anhels, dels seus ideals, dels seus deus, sempre ha esdevingut així. Però, per què aquest costum tant recurrent de copsar-ho tot única i exclusivament des del punt de vista antropocèntric? Quina seria la seva reacció, llavors, a l’entrellucar dins el vast univers un modus vivendi diferent, no humà, amb unes característiques que ell no pot aprehendre des del punt de vista racional i intel·lectual? On quedaria llavors aquest orgull antropocèntric? Com reaccionaria la sensibilitat humana davant formes de vida confeccionades en base a uns signes i senyals que no poden ser entesos pels nostres paràmetres? Què faríem davant l’altre, davant l’alien, donada una total incapacitat per comprendre’l?
Doncs ni més ni menys que aquests curiosos plantejaments són els que  Stanislaw Lem ens proposa en aquesta obra inquietant, claustrofòbica, però brillant, feta amb pinzellades literàries d’extraordinària qualitat.
En efecte, Solaris és un planeta “viu” però amb unes formes i estructures que no tenen res a veure amb les del nostre planeta; allí hi van moltes expedicions per intentar desxifrar-les o descodificar-les. En una d’aquestes expedicions, un psicòleg, Kris Kelvin, anirà a parar a una estació que hi és suspesa a l’atmosfera d’aquest planeta que sempre tinta amb colors vermellosos la seva llum. I, de seguida, se’n adonarà que per a sobreviure a Solaris hi ha que canviar els patrons habituals i racionals d’intel·ligència i conducta, a perill de caure en la follia més aclaparadora.
La novel·la és un exercici d'estil sòl·lid, convincent, extraordinari: des de la recreació d'uns diàlegs enfebrits, intensos, que reflexen l'estat d'ànim trencat, ple d'angoixa, dels protagonistes, fins a la recreació de totes les trobades relacionades amb Solaris al llarg dels anys, bastant propera al terreny pla i asèptic de l'assaig, però que li val a Stanislaw Lem per a construïr amb fermesa tota la seva fantasia del que podria ser un altre tipus de món molt diferent i allunyat del nostre.



Em ve a la memòria l’acabament del cor de les tenebres, de Conrad, amb la famosa paraula: l’horror... com en efecte volent dir que aquest territori que resta a fora de la moralitat (el de Kurtz) és del tot incomprensible des de l’òptica racional. I sí, l’horror seria també comprendre que no estem sols en aquest univers i que la nostra forma de vida és incapaç de copsar amb els nostres paràmetres racionals altres manifestacions de l’energia còsmica, i l'horror també seria que no ens poguéssim entendre amb els mateixos signes convencionals. Davant aquesta perspectiva esfereïdora, un vertigen al·lucinant, vast, negre, es desplega. I, potser, al cap i a la fi, per trobar un cert consol a aquest antropomorfisme esguerrat, es podria llavors projectar el Deu que al final de la novel·la imagina Kelvin:
“No em refereixo a un deu la imperfecció del qual sigui el resultat de la simplicitat dels seus creadors humans, sinó que constitueixi el seu distintiu principal i immanent. Té que ser un deu amb limitacions de la seva omnisciència i omnipotència, falible a l’hora de preveure el futur de les seves obres i a qui el desenvolupament de les seves pròpies creacions pugui causar neguit. Un deu minusvàlid els desitjos del qual superin amb escreix les seves possibilitats i que no sigui conscient d’això inmediatament. Un deu capaç de construir rellotges, però no el temps que medeixen. Creador, amb determinades finalitats, de règims i mecanismes que acabin superant els seus objectius i traicionant-los. Creador, tanmateix, de l’infinit que, en lloc de ser una mesura que reflexi el seu poder, s’acaba convertint en la mesura del seu fracàs”.
Decididament, hi ha obres literàries que no et deixen, que no et poden deixar de cap manera indiferent. Aquesta n’és una, i a més està meravellosament ben escrita.

Qualificació personal: OBRA MESTRA de la ciència-ficció


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada