diumenge, 18 d’agost de 2013

Albert Camus: l'estranger

Abans d’entrar en la valoració d’aquesta gran novel·la d’Albert Camus, sento la necessitat de fer una afirmació potser un tant impopular, atès que el més fàcil esdevindria emetre un altre tipus de condemna (paral·lela, si es vol, a la condemna que el protagonista ja rep a la seva història peculiar) en el sentit de jutjar com una monstruosa malaltia l’apatia i la falta de sensibilitat de Mersault davant uns esdeveniments forts, molt forts. Doncs bé, jo l’entenc, entenc si més no l’urpa implacable dels convencionalismes socials en la mesura de que s’ha de reaccionar i s’ha de sentir d’una manera determinada perquè així és com s’espera que es reaccioni i es senti (davant la mort, per exemple, un dels esdeveniments més colpidors i traumàtics) i entenc per això mateix que algú, senzillament, sigui fidel a la seva sensibilitat: si no es tenen ganes de plorar, per què s’ha de plorar; si un fet com la mort (d’altra banda, es miri com es miri, un fet absolutament natural) no t’impacta ni t’afecta més enllà d’una lleugera incomoditat, per què tens que escenificar un via crucis fictici davant els ulls dels altres; si no creus en cap Deu o en cap idea de Deu, per què impostar-la (aquesta idea) en un context moral i/o personal. Però que entengui a Mersault no vol dir que comparteixi la seva filosofia intrínseca, el seu nihilisme que nega tot tipus de valors.

Ens trovem a l’Argèlia d’abans de la seva independència, quan era una colònia francesa. Mersault és el protagonista d’aquesta història, al que se’ns presenta com algú incapaç de reaccionar emocionalment davant res, ni davant la seva amant ni tampoc davant la mort de la seva mare. Assisteix al funeral sense cap tipus de sentiment de dol, i més endavant, degut a una concatenació de fets aleatoris, arriba a matar un àrab. Llavors és detingut, i el tribunal, tenint molt en compte aquest “dèficit” de la seva personalitat, en el sentit de que és incapaç de mostrar cap tipus de condolència, penediment ni cap sentiment, el condemna a mort.

La novel·la planteja coses força interessants. No hi ha cap dubte de que la consciència moral està fortament arrelada en l’espècie humana, en el sentit de que tots ens movem amb barems del que està permès o no, i això val també en el terreny dels sentiments. Mersault, en efecte, és condemnat per un tribunal  que té en compte, sobretot, variables morals i conductuals, és a dir, tot allò que la “norma” dicta en qüestions de comportaments, expressió de sentiments, etc. És, doncs, més que evident, que el subjecte està a fora de la norma, i per això mateix el tribunal ho té ben fàcil. Ara bé, trobo que Mersault és, en tot moment, fidel a sí mateix: si no sent res, si la seva capacitat d’experimentar emocions està per les raons que siguin esquinçada, per què fingir estats d’ànim que no sent? Per què estigmatitzar-lo llavors en funció a una infidelitat externa (la norma) quan ell és absolutament fidel al seu interior (la consciència)

No se sap exactament (la novel·la no ho explicita) quins esdeveniments vitals porten a Mersault cap a aquesta especial tessitura (o manca de tessitura) emocional, però degut a com ell experimenta tot allò que li passa (li dona igual, en definitiva, si el tribunal considera que és culpable o no, si la seva amant Maria l’estima o no, si la gent malpensa perquè no vol veure per últim cop el cadàver de la seva mare) degut, dic, a aquestes reaccions, puc intuir una profunda relativització. Es a dir, acostumem a pensar en funció de la solidesa dels nostres pensaments, sentiments, estats d’ànim, quan tot això és en realitat canviant, fugisser, aleatori. Acostumem també a pensar que les normes de conducta i de moral són quelcom sòlid, definitiu, quan en realitat només són l’expressió peculiar d’una cultura determinada. Sota aquesta òptica, els valors, les idees, apareixen amb tota la seva aurèola de relativitat. Llavors, si tot és relatiu, si no hi ha cap eix al que agafar-se fermament, per què hi ha que donar-li una importància capdal als propis pensaments, sentiments, estats d’ànim, etc.? Mersault ha arribat, possiblement per la via intuïtiva, a aquesta concepció de la realitat, que al cap i a la fi té la potestat desastrosa de portar-lo a un nihilisme paralitzant.

Camus ens va llegar un autèntic clàssic, una obra breu però intensa en el seu contingut, i que dona molt què pensar. El diàleg final entre el capellà i l’estranger és realment memorable, i tota una declaració de principis d’aquest últim: si tots hem de morir, tard o d’hora, si totes les projeccions humanes (incloses tots els deus) no són sinó, al cap i a la fi desitjos, anhels que surten d’unes necessitats purament antropocèntriques, per què tinc que apel·lar llavors en els moments finals de la meva vida a la idea d’un Deu que em garanteixi una immortalitat amb la que no hi crec? (Si senyor, coherència absoluta...)

I m’imagino el fatídic instant en què el cap de Mersault sigui guillotinat cap al no-res en el que sí que creia, possiblement jo no experimentaré cap tipus de sentiment, a l’igual que ell no va experimentar per la seva banda cap tipus de sentiment mirant el taüt de la seva mare. Ara bé, potser se’m quedi gravada la  sensació de que l’estranger, al cap i a la fi, era un paio molt autèntic.


Valoració personal: IMPRESCINDIBLE – OBRA MESTRA



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada