Arto Paasilinna: Presoners al paradís

Havent llegit històries tan esbojarrades, divertides i originals com Deliciós suïcidi en grup, o La dolça enverinadora, quan em vaig embarcar, juntament amb la tripulació de l’avió que Arto Paasilinna fa estavellar en ple Pacífic Sud, esperava trobar-me amb les mateixes situacions rocambolesques i, per damunt de tot, esperava passar una bona estona gaudint d’un tipus de literatura que no va més enllà del pur entreteniment al servei de l’humor i la crítica social. I, sí, és una història sense massa pretensions i sense massa volada, certament, però tot i així, havent-la acabat, la sensació que se’m queda no és la mateixa que amb les obres abans esmentades. Intentaré raonar aquesta sensació.

L’argument: un avió carregat amb una tripulació constituïda per llenyataires finlandesos, metges i llevadores, tots sota l’aval de les Nacions Unides, es veu obligat a fer un amaratge d’emergència. Havent sobreviscut la majoria, una illa deserta els acull després, i hauran d’aprendre a organitzar-se i a adaptar-se a les condicions d’una natura en estat pur, fins que uns mesos més tard són rescatats per marins americans.

A l’acabar-la, tinc la impressió que en aquesta novel·la té més pes específic tot el farcell de possibilitats que haguessin pogut desenvolupar-se de forma convincent i versemblant, que no pas el resultat final de la mateixa, per cert bastant mediocre. És a dir, que el teatre, el lloc, les circumstàncies, oferien tot plegat un potencial molt més adient per projectar una logística imaginativa (no exempta, per què no, del sentit de l’humor, tant característic en aquest autor finlandès) però amb una forma molt més convincent a l’hora de denunciar l’artifici social, les convencions, el capitalisme. Perquè, si hi ha alguna pinzellada “filosòfica” que Paasilinna ens mostra en el sinus de la seva història, és el fet que un socialisme pur és possible en determinades circumstàncies, que l’ésser humà pot ser molt més feliç sense les necessitats que la indústria del consum implementa en el seu cervell, que també és possible el retorn a la natura en la seva essència més despullada.

Ara bé, ja dic, el resultat final deixa molt que desitjar: l’autor recorre a massa situacions típiques i tòpiques, que s’intueixen de seguida, els personatges tenen una dimensió bastant plana i estereotipada, sense cap tipus de possibilitat d’evolucionar al llarg de la narració i, a més, aquest sentit de la ironia i de les situacions més estrambòtiques que tan bé sap dur a terme l’autor, en aquesta novel·la no es donen, tot resulta al cap i a la fi un producte predictible de principi a fi.

En resumides comptes, un llibre bastant prescindible, per no dir del tot.

Qualificació personal: DECEPCIONANT