Charles Bukowski: La màquina de follar

Ningú pot posar en dubte que tant Tròpic de Cranc com Tròpic de Capricorn són dos clàssics de la literatura, malgrat el llenguatge de vegades pornogràfic i brutal pel que fa a les descripcions descarnades de sexe amb pèls i senyals. En canvi, Henry Miller va ser denunciat per obscenitat, a la puritana Estats Units d’Amèrica, i van ser prohibides la publicació de les seves obres, circumstància que el temps es va encarregar de posar al seu just i necessari lloc: una cosa són les obres literàries i la llibertat d’expressió que tot autor pot i té que tenir a l’hora de crear els seus personatges i les seves històries, i una altra cosa és la valoració i el judici moral de les mateixes. La llibertat expressiva està per damunt de qualsevol tribunal instituït que jutgi una obra artística des de postulats purament morals, senzillament perquè l’autor té llicència per a dir i per a expressar-se com li doni la real gana, agradi o no: es tracta d’una ficció, d’un tauler imaginatiu on es juxtaposen una sèrie de variables que fan possible el disseny d’unes històries. Si aquestes històries són amorals, obscenes, o el que sigui, en tot cas no és cap tribunal qui ho ha de decidir.

I aquest aclariment val també per a l’obra d’un altre gran outsider de les lletres americanes: Charles Bukowski, que comparteix amb Miller la mateixa brutalitat a l’hora d’utilitzar un llenguatge tal i com li raja, sense floridures, sense engalanaments lingüístics, i en canvi amb exabruptes constants buscant en tot moment el trencament, la dissidència literària, l’allunyament de les normes o d’allò políticament correcte. En aquest sentit, l’univers peculiar de Bukowski beu d’un esquema amoral, pornogràfic, amb certs tocs surrealistes i d’humor negre; un univers que, en essència, està centrifugat en les seves experiències vitals i els efectes d’una vida abocada a l’excés en la beguda, en les relacions sexuals, en un pessimisme que fa feredat i que, d’altra banda, no s’intenta amagar.

La màquina de follar és un recull de relats breus i contes que l’autor extreu, bàsicament, dels seus avatars vitals. Sobta molt, per exemple, que en quasi tots els contes el seu alter ego protagonista, des de que s’aixeca fins que se’n va a dormir, no s’allunya mai ni de la botella ni de les dones... D’altra banda, Bukoswki ens porta per tot tipus de llocs “insalubres” i no gens agradables (hospitals, manicomis) juntament amb personatges que viuen apartats del modus vivendi normal, és a dir, rodamóns, borratxos, folls, sempre amb l’ànim de pertorbar al lector amb un nihilisme i un escepticisme que dona l’esquena, no obstant, a la hipocresia, als clixés i a les normes socials, a la política, als ideals, i a un llarg etcètera de valors que per a l’autor es redueixen a una expressió que ell mateix reitera fins a la sacietat en els seus contes: a una merda.

Tot i així, llegir tant Bukowski com Miller, en determinats moments, és com un canvi de drecera de cent vuitanta graus, més que res pel tipus de llenguatge que tots dos empren, amb monòlegs farragosos, surrealistes, sense cap ni peus, on s’arremet contra tot sense cap tipus de censura ni polidesa expressiva. No obstant, són dos autors que m’agraden, encara que els llegeixo molt de tant en tant perquè m’acaben embafant de seguida. Sigui com sigui, m’estimo més llegir aquests tipus d’autors outsiders que, per exemple, la soporífera Recherche du temps perdu, amb tots els respectes per a Marcel Proust.

Qualificació personal: RECOMANABLE si es vol llegir alguna cosa diferent, salvatge, brutal, impactant.