Fernando San Basilio: El jove venedor i l'estil de vida fluït

Últimament no m’està agradant el que llegeixo, no tinc gaire sort en les lectures escollides, així que intentaré anar una mica més enllà d’aquesta sensació final de certa decepció en acabar el llibre per a donar-li cos a la crítica raonada, perquè tampoc es tracta d’anar esquarterant i esbudellant (metafòricament parlant, és clar) llibres a dojo, així, pel simple gust de fer-ho, sinó de posar les coses al seu just lloc, almenys al lloc que pertany al meu microcosmos literari.

I, és curiós, però la idea nuclear de la novel·la, que té el suggerent títol de El jove venedor i l’estil de vida fluït, jo l’havia pensat com un projecte de narració que fins al moment ningú havia intentat però que podria donar moltíssim joc.

I, més o menys, la idea és aquesta, a risc de simplificar-la massa: el protagonista llegeix un d’aquests llibres d’autoajut tant de moda en els últims anys, i intenta viure i materialitzar el seu dia a dia en funció de les variables explicatives que es desprenen de la lectura del mateix, amb la peculiaritat que se’ns presenta un dia en la vida d’aquest protagonista a l’entorn del seu treball a un centre comercial. Evidentment, l’autor es permet la llicència de donar-li cos a l’argument de la història a la seva manera (una manera que, sincerament, l’he trobada bastant impersonal, com allunyada, com de documental asèptic, com aquell que intenta reflectir l’univers peculiar de cada protagonista posant-li un micròfon al cervell, però al final, l’únic que s’arriba a sentir és una cacofonia llunyana, no gens agradable en el seu conjunt)

No tinc, d’altra banda, res en contra pel que fa a l’estil emprat per Fernando San Basilio, utilitza frases molt trenades, molt llargues, com per a atrapar-te dins la cascada d’idees, pensaments, que els seus personatges viuen, i no em sembla gens malament l’exercici i el plantejament que fa atenent purament a la vessant formal. Ara bé, em sembla un estil massa intel·lectualitzat, massa de quiròfan asèptic, sense poder ni capacitat comunicativa, amb el desastrós resultat final de que no aconsegueix que et posis a dintre de la història ni tampoc que al llarg de la narració arribis a tenir una certa empatia per cap dels personatges. Es més, tant bon punt acabes la lectura, l’oblides de seguida.

Com en l’anterior novel·la criticada, considero que aquesta hagués pogut donar molt més de sí, perquè la idea nuclear és molt bona. Ara bé, l’execució d’aquesta idea deixa molt que desitjar.

Qualificació personal: PRESCINDIBLE, no la recomano