Es curiós, però a hores d’ara, el
que se’m fa de debò estrany i bastant incòmode, és llegir en format de llibre
de tota la vida, i que consti que vaig arribar a concebre’l –al llibre- ni més
ni menys que com una mena de fetitxe, com un recipient reverencial d’art
inqüestionable...) En un altre ordre de coses, és pràcticament una situació
anàloga a un estat d’enamorament que, en el seu moment, penses i sents amb tot
el teu ésser que serà per a tota la vida, i resulta que al cap d’uns anys
aquell enamorament té menys transcendència que un núvol que s’emporta el vent;
o sigui, que no hi ha res que sigui definitiu, ni una creença, ni un sentiment,
ni un pensament, res. He passat de ser un adorador d’edicions bibliòfiles, a
pràcticament ignorar-les i, en canvi, segueixo llegint, segueixo descodificant
els signes convencionals amb els ulls de la meva intel·ligència, crec que això
és allò realment important, i no el format em que es faci aquesta activitat.
Però tornem a Murakami, i al seu
peculiar llibre, que ens explica, bàsicament, per què corre, quines motivacions
i fites el porten a fer tres-cents kilòmetres cada setmana, i en un context més
filosòfic, què ha esdevingut a la seva vida aquest esport estructurat
pràcticament cada dia. I avanço que, donat que jo ja fa vint anys que també
corro, amb més o menys regularitat, el llibre no deixa de tenir per això mateix
un interès especial per a mi, perquè a més puc contrastar de primera mà les
seves sensacions juntament amb les meves al desenvolupar la mateixa activitat,
encara que com a diferència força significativa, cal apuntar que ell s’entrena
per a fer maratons i més aviat amb trajectes de distància llarga, cosa que no
és el meu cas (encara que, en un moment donat he arribat a córrer l’equivalent
a mitja marató)
De què parlo quan parlo de córrer, és un llibre que està bé. Té
moments descriptius molt bons i, és clar, el seu màxim interès és traslladar
aquesta passió pel running, quan l’adrenalina comença a circular pel
torrent sanguini davant la perspectiva d’una sortida, d’un tipus determinat de
repte físic on s’ha de calibrar sempre la franquícia de resistència física a la
que es pot portar el cos. Ja dic, córrer és més aviat, com molt bé ho arriba a
explicar Murakami, un estil de vida, una forma de copsar la realitat posant a
punt la pròpia resistència per a, al cap i a la fi, gaudir d’aquest sofriment
autoimposat.
Qualificació pesonal:
RECOMANABLE-ACCEPTABLE per la seva qualitat literària, IMPRESCINDIBLE per als
runners addictes
|
"Mentre corro, simplement corro.
Com a norma, corro enmig del buit. Dit en sentit invers, tal volta cabria
afirmar que corro per a poder aconseguir el buit. I també és en el buit on es
capbussen aquests pensaments esporàdics. És lògic. Perquè a l’interior de la
ment humana es impossible aconseguir el buit absolut. L’esperit humà no és
tan fort ni tan consistent com per a poder copsar-lo. En canvi, aquests
pensaments (o aquestes idees) que penetren al meu esperit mentre corro no són,
en definitiva, més que simples accessoris del buit. No són contingut, són
pensaments generats en torn a l’eix de la buidor. Els pensaments que
acudeixen a la meva ment quant corro s’assemblen als núvols del cel. Núvols
de diverses formes i mides. Núvols que venen i se’n van. Però el cel sempre és
el cel."
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada