divendres, 16 d’agost de 2013

Irvine Welsh: Trainspotting

Quan la realitat, o millor dit, una part d’aquesta realitat es veu reflectida en el mosaic formidable que és l’àmbit literari, de tal forma que allò que anem llegint ens sembla un contrapunt quasi bé perfecte, simètric, versemblant (en altres paraules, no hi hauria massa diferència entre la ficció i la realitat) és llavors, doncs, quan aquest paral·lelisme entre tots dos móns dona una plena significació a l’art, en tant que representació imaginativa i conceptual de tot allò que perceben els sentits. Hi ha per això mateix manifestacions d’aquest art que, per la seves característiques específiques, són perfectament capaces de suplantar la realitat en majúscules sense que es noti massa l’artifici (l’escriptor entre bastidors, que fa i desfà tot un món imaginatiu a través d’uns personatges inspirats en els personatges de carn i ossos que podrien viure, aquí i ara o abans o després, en un tipus concret de societat) i precisament per no notar-se massa aquest artifici, fa que de retruc ens acabem identificant de seguida en la història que se’ns compta.

Transpoitting és una novel·la que, amb un exercici d’osmosi magistral ficció -literatura, ens aproxima el modus vivendi d’uns joves escocesos enganxats a les drogues, sempre al límit d’unes experiències que freguen precipicis emocionals i físics. Crec que un dels encerts més notables és l’emulació de la parla del carrer, quasi sempre trufada d’exabruptes, d’expressions vulgars tal i com ragen (com d’altra banda parlarien una colla de nois sense massa refinaments ni cultura i on el que els balla per dintre és el gaudiment del moment mitjançant tot tipus d’addiccions)

Irvine Welsh ens mostra totes les clavegueres del món de l’heroïna i les drogues dures, sense censura, sense defugir l’escatologia més brutal, com aquell qui diu injectant les seves paraules d’una al·lucinant duresa expressiva, directament a una vena que du a una de les vessants més fosques de l’itinerari humà. En aquest sentit, el síndrome d’abstinència d’un dels personatges centrals de la novel·la ens és comptat des d’una òptica realment esfereïdora.

Els personatges del novel·lista britànic són perdedors, gent que ha donat l’esquena definitivament a la societat i als seus hàbits prefabricats, a les modes, a les il·lusions, al futur, i en canvi s’han establert en un perenne ara on el que malda per damunt de tot és el gaudiment a costa del que sigui i siguin quines siguin les conseqüències (sexe, drogues, experiències límit) La seva forma de pensar està en conjunció a la seva forma d’expressar-se, sense embuts, sense refinaments, amb un llenguatge de carrer sense concessions.

Les diverses històries, representades a Transpoitting per la diversitat de personatges on cadascun d’ells (i ho trobo també un encert) parla en primera persona des de la seva peculiar òptica, configuren un collage narratiu que ens apropa a la seva mentalitat i que ens fa partícips de l’espectacle de vegades colpidor, salvatge, brutal, que és el trajecte per la carretera d’una sola direcció sense retorn i directament cap al precipici físic i emocional que porta el consum d’heroïna. Encara que, també, a la novel·la es tracten molts més temes, com un petit microcosmos representat pel grup de joves protagonistes que es fa ressò de les preocupacions i de les perspectives de tota una generació: l’atur, les perspectives del futur, els prejudicis, el sexe, la paternitat, les especials tessitures polítiques dins la Gran Bretanya, d’Escòcia.

Per acabar, es tracta d’una obra literària contundent, però per la cruesa i violència verbal emprada no és recomanable ni de bon tros per ànimes ultrasensibles. Salvant les distàncies i les temàtiques argumentals, m’ha recordat molt La taronja mecànica, de Burguess, també amb un grup de nois al límit de tot tipus d’addiccions, també amb una brutalitat nua a l’hora d’explicar els seus pensaments i els seus actes, i també sense deixar-te indiferent al llegir-la.


Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE

Trainspotting: hobby consistent en observar compulsivament els trens i anotar el seu nombre i característiques per a després donar-se importància entre d’altres aficionats. És objecte de ridícul generalitzat a la Gran Bretanya, com a grau zero dels hobbies o la forma més fútil de passar el temps sense saber què fer.
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada