divendres, 23 d’agost de 2013

Osho: El sender del Zen

El zen s’origina com a resultes de la confluència del pensament budista i el taoista. Es, amb diferència, la religió més senzilla, més pura, més nua: no hi ha cap teologia, és a dir, cap Deu ni cap dogma ni cap praxis ni cap precepte intel·lectual. Donem-li la paraula a l’irreverent Osho:


“La teologia apareix amb un llibre. Necessita una Bíblia, necessita un Alcorà. Necessita un llibre que pretengui ser sant, un llibre que intenti dir que és especial, que no hi ha cap altre llibre igual, que és una benedicció del cel, un evangeli. El zen diu que tot és diví, com pot haver-hi llavors res especial?. Res és no especial, i per això mateix res pot ser especial. Cada full de cada arbre i cada pedra és especial, única, santa. El zen manifesta la santedat de la vida ordinària”.



Els llibres d’aquest controvertit líder espiritual són, en essència, transcripcions de conferències parlades i adreçades als seus seguidors i deixebles, per la qual cosa no es tracta de documents o assaigs massa treballats des del punt de vista literari, encara que el seu autèntic valor deriva en una profunda coneixença de les fonts religioses orientals i, d’altra banda, d’una filosofia vitalista que es desprèn de la seva obra i que dona l’esquena als dogmes i a l’ortodòxia i a la iconoclàstia de les grans religions teistes. Podem sentir, per exemple, coses com aquestes:


“Tot l’esforç d’un Jesús, un Buda o un Bodhidharma, no és més que desfer tot allò que la societat t’ha fet. Són la gent més antisocial del món. Destrueixen tot allò que la societat ha creat per a tu, totes les defenses, tots els murs al teu voltant. Ho destrueixen tot. Són grans nihilistes, simplement es dediquen a destruir, perquè allò que és no necessita ser creat. Ja està allí.

“Tots els nostres sistemes educatius ens preparen per a violar: com violar la natura, com violar als altres, com violar a tot el món, com ser agressiu i com demostrar que ets Alejandro Magno, Adolf Hitler o algun altre estúpid. Tot allò que ensenya l’educació és ambició, i l’ambició és violació. Per això dic que el cap és un violador. El cor té més compassió, més poesia, és més metafòric, compta amb un poc d’amor i d’amistat.”



L’estil d’Osho és incisiu, irònic, demolidor, no dubta en repartir llenya per tot arreu (sobretot a les institucions i als que tenen el monopoli de la religió) però és un estil àgil, original, fresc.


El zen és existencial, no teòric. No diu res en relació a la veritat, sinó que t’ofereix la veritat tal i com és. Només et desperta. Et sacseja per a despertar-te, et crida per a despertar-te, però no t’ofereix teories, ni doctrines, ni escriptures. El zen és l’única religió capaç de cremar escriptures, la única religió capaç de destruir tots els ídols, i també tots els ideals.”



És a dir, que el zen no intenta copsar el món des d’una òptica purament intel·lectual, no ofereix una cosmovisió ni una filosofia ni un aparell teòric a seguir, sinó que es basa tot just en la destrucció total de tot tipus d’esquemes mentals. En aquest sentit, hi ha un koan molt famós (un koan zen és una paradoxa o endevinalla que el mestre zen li dona al deixeble per a que la resolgui) que deixa intuir tot això de forma directa: després d’uns quants dies de peregrinació, el deixeble troba finalment al seu mestre, i li pregunta què ha de fer per aconseguir la il·luminació. Llavors el mestre li contesta una frase força desconcertant: ves-te’n, i si pel camí trobes al Buda, mata’l... És a dir, matar el Buda vol dir, simbòlicament, destruir tot tipus de doctrina, praxis o identificació amb la paraula de ningú. Donem-li, si de cas, altra vegada la paraula a Osho:


“Quan mors a la ment, neixes a la consciència. Quan mors al cos, neixes al cos universal. Quan mors com a ego, neixes com un deu, com a Deu. El fi de la ment és la fi del món, perquè el zen diu que la ment és el món. El zen és un tipus de desaprenentatge. Ensenya a com tirar a la brossa tot allò après, ensenya a tornar a recuperar l’habilitat, a tornar a ser nens, a existir de nou sense ment, a com estar aquí sense cap tipus de ment.”

“Tota l’ensenyança zen consisteix en una sola cosa: en com saltar al no res, en com arribar a la fi de la teva ment, que és el final del món.”


Al seu llibre, també se’ns parla de la peculiar idiosincràsia dels mestres zen, uns veritables excèntrics els mètodes dels quals a ells mateixos no els importa gaire si en canvi poden “despertar” l’alumne. Ens explica, per exemple, la vinguda de Bodhidharma (qui és considerat com el fundador del budisme zen) a la Xina, quan és rebut pel mateix emperador i milers de monjos, i ell arriba amb una sabata a un peu i l’altra al cap... El que pretenia era que l’emperador no li comencés a preguntar sobre significats, filosofies, dogmes, etcètera perquè, en realitat, no tenia massa coses que explicar, el zen conté de vegades una senzillesa tan elemental que molts podrien interpretar com a absurd, o senzillament riure-se'n.

Per acabar, penso que no deixa de ser curiosa la constatació de que, en essència, tot tipus de manifestació zen (pensem en els jardins, per posar un exemple pràctic) tenen una simplicitat que és tot el contrari a l’ostentació i al recargolament i, paradoxalment, aquesta simple buidor de formes i de continguts t’arriba a omplir de pau i de relaxació. En aquest sentit, un dels jardins zen més bonics que he pogut gaudir es troba a Camarles, a un centre on venen bonsais: t’hi podries estar hores i hores observant-lo, sentint el brogit suau d’un aigua transparent, tens com una mena de sensació de bon rotllo, com si tota la bellesa i la saviesa intuïtiva de l'Univers hi fos "miniaturitzada" davant els teus ulls. Entenc, d’altra banda, que l’experiència zen és arribar al teu nucli o essència, i no als teus postulats intel·lectuals, filosòfics o mentals del moment, per la qual cosa molts mestres introdueixen els seus deixebles en aquesta religió tot just observant la natura (però observant-la, gaudint-la, fonent-se un amb l'experiència, i no etiquetant aquesta amb la pantalla mental que t'allunya definitivament del zen)

I ara sí, per acabar, unes paraules d’Osho sobre el bambú, que curiosament tinc (i en abundància) al meu jardí:



“A la gent zen sempre li ha agradat els bambús. El bambú és el seu símbol. Per què? Perquè és verd tot l’any. És verd en totes les estacions, plogui, faci calor, arribi l’hivern o allò que sigui, sempre és verd. No hi ha res que el faci canviar. Viu una espècie d’eternitat. El seu verdor implica la seva frescor, la seva joventut, el seu esplendor, la seva gràcia. No acumula pes mort. El bambú està molt arrelat i s’eleva molt cap al cel, fins una altura impossible. Està a més buit per dintre. I així és com hauria de ser l’ésser humà: arrelat, sempre verd, jove, fresc, viu, palpitant, desbordant d’energia, ballant i celebrant, i no obstant, buit per dintre... buit com un bambú”



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada