Quan ja començo a estar saturat
de novel·les i d’històries, m’agrada llavors fer breus tasts d’obres literàries
“inspiradores”, com una mena d’entremesos per anar picant mentrestant
(mentrestant no torno a sentir la necessitat d’embarcar-me en un projecte de
més envergadura o densitat específica) En el meu cas, i com sigui que els
preceptes del budisme els tinc molt integrats en el meu dia a dia, m’agrada
donar-li veu de tant en tant a alguna obra en clau d’autoajut, però amb la
condició innegociable de que aquesta obra begui de les seves fonts.
Thich Nhat Hanh, monjo budista
zen, juntament amb el Dalai Lama, és una de les persones que més ha difós per
al ciutadà de a peu aquesta religió, a través de nombroses compilacions
literàries estructurades amb un llenguatge força senzill però alhora força
inspirador. És com sentir la veu d’un mestre que ha posat per escrit els seus
pensaments però que d’alguna forma té el poder (tot i la llunyania que implica el paper) de
portar-te cap a uns postulats i principis que formen la seva essència de viure,
el seu credo. Sempre hi trobo aspectes, tessitures, que em poden ser d’utilitat
en el meu dia a dia, així que per mi sempre són lectures molt interessants. I més
que llegir, s’ha d’escoltar amb els ulls de l’ànima ben oberts, perquè molts preceptes
només poden ser intuïts més enllà del pensament lògic que ens vestim cada dia
a l'aixecar-nos i que acostumem a emplenar d’etiquetes, conceptes i paraules que
en la seva major part no serveixen per a gran cosa.
I sí, escoltar Thich Nhat Hanh és
realment un privilegi, perquè parli del que parli, la seva paraula és
extraordinàriament enriquidora, i et va explicant al mateix temps, anècdotes,
experiències, contes, sempre amb l’ànim d’arribar de forma humil al lector,
sigui aquest de filiació budista o no.
M’ha sorprès gratament, al llegir
aquest breu però exquisit tast d’un veritable mestre, que parlés precisament
del llibre que tot just havia acabat de llegir abans d’aquest (és a dir, de
l’estranger, d’Albert Camus) Coses de la vida, a través de la seva peculiar
interpretació he pogut comprendre una mica més l’ànima de Mersault la qual, em
reafirmo, és autèntica pel que fa a la seva fidelitat interior. Tchich Nhat està
parlant de que un dia viscut amb plena intensitat i consciència equival quasi bé
a una eternitat, i llavors estableix el paral·lelisme o comparació amb la part
de l’obra de Camus en que a l’estranger, vista la seva sentència de mort, només
li queden tres dies de vida. Llavors vindrà el capellà a “confesar-lo”, però
ell decideix que no vol perdre el seu valuós poc temps que li queda de vida
escoltant les paraules mortes d’un “mort en vida” i que s’estima més mirar amb
intensitat un cel blau que fins llavors no se’n havia adonat que fos tan blau,
tan meravellós, tal colpidor, així que envia al capellà a fer espàrrecs. És a
dir, que Tchich Nhat diu que Mersault se’n adona de que viure només tres dies sota
els preceptes budistes, és a dir, amb la màxima intensitat de consciència, de l'aquí i l’ara, deixant de banda pors i pensaments residuals, valen de debò tota una vida.
Aquest cos no sóc jo. Jo no sóc
esclau d’aquest cos.
Jo sóc la vida il·limitada. Mai
he nascut i mai moriré.
Mira l’oceà i el firmament quallat
d’estels.
Tot és una manifestació de la
meva meravellosa ment vertadera.
Des d’abans de l’origen del
temps, sempre he sigut lliure.
El naixement i la mort no són més
que portes que travessem, llindars sagrats del nostre viatge.
El naixement i la mort són
algunes de les formes que assumeix aquest joc de l’amagatall.
Somriu,
agafa la meva mà
i acomiadem-nos.
Diguem-nos adéu per a tornar
després a trobar-nos.
Ens trobarem avui.
Ens trobarem demà.
Ens trobarem en la font a cada
instant.
I ens trobarem en totes les
formes de vida.
(Buda)
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada