La cosa té, en
efecte, la seva complicació, i no poca. Pensem que per a biografiar un
personatge d’una certa envergadura i relativament actual, hi ha nombroses fonts
documentals fidedignes en les que el biògraf pot recolzar-se sense cap tipus de
por a caure en la inexactitud (altra cosa serà, certament, la interpretació o
la matriu que aquest mateix biògraf introdueixi com a resultat últim de la seva
peculiar visió tant del personatge com del període històric i social i polític
en el qual està inserit) Però quan el personatge va existir fa dos mil
cinc-cents anys, i del seu pas per la Terra només coneixem documents creats
molts anys desprès de la seva mort per
gent que no el va arribar a conèixer en vida (sinó tan sols d’oïda) la cosa
llavors es fa molt feixuga, fins a moure’s en un terreny incert a cavall entre la
història i el mite. És exactament la mateixa situació que esdevé en els
Evangelis del Nou Testament. Es el mateix repte al qual s'enfronta qui preten treure a la llum fets i esdeveniments ocurreguts quasi bé fa una petita eternitat, en uns mons molt diferents al nostre i que no tenien encara la possibilitat de posar els coneixements en els motllos adequats per a preservar-los.
El que fa Karen
Armstrong en aquesta biografia del Buda és un exercici d’unificació, de síntesi, bucejant entre les fonts que conformen el corpus del budisme (textos i escrits fundacionals, tots ells recopilats molt després de la mort de Siddharta Gautama) I és enmig dels fets
suggerits en aquests escrits on l’autora extrau en mestria una biografia
coherent i ordenada, deixant de banda (o bé reinterpretant) tots aquells fets
que avui dia caurien en el terreny del mite per la seva inversemblança
(estaríem parlant de l’aparició de deus o d’altres situacions que a nosaltres
ens pareixerien poc creïbles)
El resultat, no obstant les dificultats d’aquest assaig pel que fa a la filiació dels textos i a la seva distància en el temps, és realment prodigiós: la vida del Buda i el seu dharma es visualitzen amb una força imaginativa extraordinària, he tingut la impressió d’estar llegint més aviat una història emocionant molt semblant a una novel·la, on el “decorat” està tan ben suggerit i pintat que quasi bé es com si et trobessis de sobte enmig d’aquella cronologia on, per exemple, el fet d’ésser bhikhu (mendicant que ha deixat enrere la seva família i que viu amb ascetisme el seu camí espiritual) era reverenciat i revestit de categoria social.
Les Quatre Nobles Veritats són l’eix a
través del qual vertebra la doctrina (dharma)
que ensenya el Buda. Aquestes Nobles Veritats fan referència a:
1. Primera Noble Veritat: tota existència és dukkha
(sofriment)
2. Segona Noble Veritat: l’origen del sofriment és el
desig i la ignorància.
3. Tercera Noble Veritat: El sofriment pot extingir-se,
extingint la seva causa.
4. Quarta Noble Veritat: Per a extingir les causes del
sofriment, cal seguir el Noble Camí
Òctuple:
1.
Comprensió correcta
2.
Pensament correcte
3.
Paraula correcta
4.
Acció correcta
5.
Ocupació correcta
6.
Esforç correcte
7.
Atenció correcta
8. Concentració correcta
Per tant,
aquí la veritable revolució és que aquesta doctrina ve a ser ni més ni menys
que un fi i profund exercici d’higiene mental on, en essència:
U: S’observa
el símptoma o signe de l’enfermetat
Dos: Es
fa un diagnòstic de l’enfermetat
Tres: Es fa un pronòstic de les possibilitats de
recuperació
Quatre: Es prescriu una recepta
|
D’altra banda, i donada la complexitat inherent a una
religió com el budisme, s’ha de subratllar l’habilitat de l’autora a l’hora
d’introduir de forma clara tots els paràmetres i conceptes dels que beu aquest entramat
religiós, en una terminologia que de vegades s’ha de reajustar en funció de la
interpretació del món que tenim en l’actualitat. En
definitiva, tot un plaer per l’exercici d’erudició i síntesi i claretat expositiva, i un exemple meravellós de que la història, com també les grans biografies inserides a la història, de vegades, poden arribar a ser tan fascinants i estimulants com una novel·la.
El procés espiritual pel que passa Siddharta Gautama
està descrit de forma magistral, des del seu començament com a renunciant amb
una mortificació extrema del seu cos, passant per l'aconseguiment del
"Camí del mig", fins la il.luminació.
“Sentía el ir y venir de sus
sentimientos y sensaciones, a la par que las fluctuaciones de su conciencia.
Si sentía que el deseo sensual afloraba, en vez de erradicarlo sin más ni
más, tomaba nota mental de la razón que lo había provocado y la rapidez con la
que se había desvanecido. Observó la forma en que sus sentidos y pensamientos
interaccionaban con el mundo externo y lo hacían tomar conciencia de
cualquier acción corporal. Reparó en su forma de andar, agacharse o estirar
sus miembros, y de su conducta mientras “comía, bebía, masticaba y probaba,
defecaba, caminaba, permanecía de pie, se sentaba, dormía, se despertaba,
hablaba y guardaba silencio”. Se percató de la forma en que las ideas
navegaban por su mente y el constante fluir de los deseos y las irritaciones
que lo acosaban en apenas media hora. Estuvo “atento” a la forma en que
reaccionava a un ruido repentino o a un cambio de temperatura y vio cuán
rápidamente cualquier nimiedad podía enturbiar su paz mental. Esa
“autoconciencia o atención” no se practicaba con ánimo de introspección
neurótica. Gotama no habría puesto su humanidad debajo del microscopio de ese
modo para castigarse a sí mismo por sus “pecados”. El pecado no tenía cabida
en su sistema, puesto que la culpabilidad sería sencillamente “inhábil o no
provechosa”...
... Gotama no estaba observando su
naturaleza humana para atacar sus errores sino que estaba conociendo la forma
en que esta funcionaba para explotar todas sus capacidades. Estaba convencido
de que la solución al problema del sufrimiento estaba dentro de sí mismo. La
liberación se conseguía a partir del refinamiento de su propia naturaleza
mundana, de modo que previamente debía investigarla y conocerla de forma tan
íntima como un jinete llega a conocer al caballo que está entrenando”
(Capítol III: Il.luminació)
|
Glosari de terminologia en pali:
Samsara: Cicle
continu de naixement, mort, reencarnació
Dhamma: Doctrina,
llei natural (en realitat, etimològicament vol dir "allò que
sosté")
Kamma: llei de la causa
i del efecte, que pot influenciar durant una vida i també per a una propera
reencarnació (els nostres actes tenen sempre una repercussió)
Sutta: Discursos
pronunciats pel Buda o per algun dels seus deixebles (per exemple, el
sutta del lotus, el sutta del cor, etc.)
Nibbana: extinció,
eliminació del sofriment Parinibbana: Nibbana final que s'assoleix desprès de la mort del cos, sempre i quan s'hagi assolit abans el nibbana
Dukkha: sofriment ,
dolor, aflicció, misèria
Atman: ànima
Pabbajja: gran
partida, era el pas necessari que havien de fer els ascetes i monjos al
trencar amb tot i iniciar la seva vida dedicada a la seva espiritualitat
Boddhisatta: la
potencialitat de Buda que hi ha en cada persona i que pot arribar a
desenvolupar-se
Bhikkhu: eren així
anomenats aquells que abandonaven la seva família i professió i anaven a la
recerca de la seva essència espiritual, alimentant-se de l’almoina de la
gent.
Tathagatha: el que s’ha
extingit
Tanha: desig
Vasana: activitat
subconscient
Ahimsa: no
violència
|