“El
profeta” és una petita joia de la literatura que s’ha de paladejar en moments
especials i a més, a poc a poc, com els menjars més selectes de la gastronomia.
Abans
de marxar del poble on tota la seva vida ha viscut, Al-Mustafa els llega als
seus habitants unes ensenyances sobre les grans qüestions i interrogants de la
vida en forma de paràboles, d’imatges carregades de poesia, de pensaments de
gran calatge i profunditat, des d’una visió allunyada del dogma i del sofisme
però que d’alguna forma intenta donar significació a l’espiritualitat que tot
ésser humà, en tant que humà, es planteja.
Llegir
aquest gran llibre és, per damunt de tot, tenir l’oportunitat d’accedir (o, si
més no, d’intuir) el significat últim de la paraula llibertat: “els vostres
fills no són vostres, són fills de l’anhel de la vida...” (com contrasta això,
veritat, amb el sentit possessiu que tenim, i sobretot el d’una mare amb el seu
fill!)
I,
en fi, llegir El profeta ens dona l’oportunitat de descobrir un gran
pensador que es recolza en l’esteticisme d’una paraula farcida sempre de
bellesa, de lirisme, a la recerca del significat últim de les grans preguntes.