“Sóc
Homer, el germà cec”, així comença aquesta peculiar odisea dels germans
Collyer, basada en fets reals que varen succeïr a una mansió de Nova York als
anys quaranta del passat segle.
El
que fa Doctorow és una crònica basada en aquests fets reals però amb una lliure
exposició a l’aixopluc, és clar, de la realitat literària i la seva vessant de
fantasia i deformació de les circumstàncies a plaer propi. Així ens anem
assabentant que Homer i Langley procedeixen d’una família benestant amb un ric
patrimoni però que tot plegat va venint a menys: primer amb la mort dels seus
pares, desprès amb un sentit de l’administració de la propietat i els bens
immobles desastrós per part dels dos germans, que hereten tot el patrimoni dels
pares.
La
novel.la es narra en primera persona, és llavors Homer qui des de la seva
cegesa, que li esdevé a l’adolescència, va explicant la història de la caiguda
en picat tant d’ell com del seu germà. A més, Langley té el que en diríem a
l’actualitat el “síndrome de Diògenes”, és a dir, l’afany d’acumular objectes
sense cap funcionalitat definida (cada dia, a més, compra tots els periòdics i
els va guardant, amb el resultat final que amb els anys té tones de paper per
tota la casa) El motiu que ell explica per justificar aquesta acumulació és ben
curiós: vol aconseguir un dia fer un diari propi que sigui com un extracte o
resum o síntesi de totes les notícies aparegudes als diaris que té de tants i
tants d’anys.
I
com si Homer no tingués prou amb la seva ceguesa, li esdevé llavors una altra
minusvalua: la sordesa … Al final acaben els dos germans reclosos a l’edifici,
envoltats de tones d’objectes inútils, de periòdics, donant l’esquena a la
societat, endeutats i vivint pràcticament en la indigència. Les seves
reclusions venen a esdevenir un cop de puny de ràbia als convencionalismes
socials, a les normes, a tot allò que indica l’ésser humà de quina forma s’ha
de viure una vida, a tot el que significa límit, etiquetatge. Els germans
Collyer són, per això mateix diferents, però a la vegada profundament humans.
Homer
explica, al final (quant ja és deficient visual i auditiu total) que sent un
fort soroll i l’últim que manifesta a les seves anotacions és que ningú li
porta el menjar. I la novel.la acaba així. Desprès, si es vol, continua la
realitat a fora de la narració, i els fets esdevinguts són que quan els bombers
entren a l’edifici troven a un germà (Langley) colgat d’escombraries i
d’objectes, i a l’altre (Homer) que depenia del seu germà per a procurar-se
l’aliment, mig menjat per les rates.
L’estil
de Doctorow és precís, sap dosificar perfectament les paraules per a que de
vegades captin inclús els matiços més subtils i amagats. La seva prosa és la
d’un escriptor amb ofici, amb un sentit de la construcció literaria molt
precís, on l’estructura de l’eficici que va construïnt a través de les paraules
està a més definit i pensat en tots els seus detalls. He llegit en un blog algú
que qualifica aquesta novel.la d’obra mestra. Amb tots els respectes, a mi no
m’ho sembla pas. Considero que la novel.la té mols aspectes boníssims:
l’evolució dels germans Collyer és l’evolució de la mateixa societat
nordamericana, en una interrelació realment molt ben aconseguida i on tots els
moments claus en la història es barrejen amb les respectives biografies; el fet
de parlar des del món sensitiu d’un cec i aconseguir expresar, a més, totes les
interioritats d’una manera tan exquisida, tampoc és gens fàcil.
Però,
tot i així, parlar d’una obra mestra és parlar amb majúscules d’una determinada
narració. Doctorow, ho dic un cop més, és un molt bon escriptor, i una història
que en principi no té massa explicacions la fa planera, la interpreta al seu
aire i des de la seva sensibilitat, la baixa del territori del mite (amb tot el
rebombori que va causar a la seva época) cap a una senzillesa de vegades
commovedora. Els seus personatges, encara que amb deficiències, no deixen de
ser humans, molt humans. Però, en el seu conjunt, m’ha donat la impressió que
faltaria alguna cosa més per a que la història hagués resultat rodona de debò.
Potser una estructura narrativa pensada per a un desenvolupament més llarg (la
novel.la només té dues-centes pàgines) O, tal volta, una estructura narrativa
polifònica i no exclusivament en primera persona. Sigui com sigui, a mi m’ha
donat la impressió de que la novel.la s’adjusta de forma un tant artificiosa al
guió o pla que l’autor s’havia prefixat a l’hora de desenvolupar l’obra. O, dit
d’una manera més gràfica: és com si al veure la casa acabada, un pugués a més
veure les vigues que l’apuntalen…