Sento ben a prop el descans del guerrer.
Vindran,
de segur, nous reptes, però aquests reptes hi són ara per ara amagats entre
cels lluminosos i enlluernadors, cerveses, nits a la fresca, migdiades, i
potser la promesa d’uns nous territoris emocionals que vindran amb les primeres
brises fresquetes de la tardor. I, novament, mentre les fulles dels arbres
esdevindran daurades i grogues, recordaré tot just aquelles nits a la fresca
entre el brogit d’una font, dels focs d’artifici, de lectures, d’un dia que es
perllonga dolçament a la platja fins la matinada.
Sento
ben a prop el meu descans: el cel la mar i la sal, els anhels i somnis que es
gronxen en una gandula mentre una suau brisa que ve de les muntanyes acarona
uns nervis relaxats i suaus com la mateixa porció de blau marí infinit que es
perd com un estiu de dos-cents anys.
Sento,
sí, novament, el descans del guerrer: enrere queden les batalles i la
polseguera i la fragor del combat. Crec que puc estar molt orgullós de mi
mateix, he lluitat en batalles que valien molt la pena i les he guanyades totes.
No
m’apeteix, ara per ara, pensar. No
m’apeteix fer cap projecte. No m’apeteix vendre’m a mi mateix per una
imatge falsa de poder. No m’apeteix ser res per ningú. M’apeteix una cervesa
ben fresca, res mes.
