Vaig
llegir no fa molt de Chesterton “L’home que va ser dijous”, i m’ha tornat a
sorprendre aquesta altra narració, “L’home viu”, críptica i bastant
inclassificable, com l’altra.
L’argument: un home arriba a una casa de lloguer
i ben aviat es fa manifest un cert tipus de caràcter excèntric, irracional,
infantil, que el posa de seguida en boca de tots els personatges de la casa.
Finalment, i degut a una de les seves excentricitats més “transgresora” arriba
a disparar amb arma de foc en contra d’una persona, per la qual cosa se’l
sotmet, a la casa de lloguer mateix, a un judici.
Aquest
judici, amb detractors i defensors, esdevé una farsa, un joc intel·lectual
absurd i sense peus ni cap, amb diàlegs encesos i punyents que no porten
enlloc.
L’enigmàtic
personatge apareix, llavors, reflectit des d’una multiplicitat d’òptiques on
tot un desgavell d’actes irracionals, bojos, absurds, van vertebrant una
personalitat on els clixés morals, conductuals, psicològics, s’esmicolen en
base potser a una idea que, per sobre de tot l’humor paradoxal i absurd del
relat, està sempre de manifest: qui és més genuí, més autèntic, més feliç,
aquell que conductualment es basa en principis propis que obeeixen a lleis
pròpies (sense fer mal ningú, és clar) o la resta del ramat, que obeeix a
preceptes “sòlidament” establerts, a normes que no s’acostumen a posar en
entredit, a una praxis mai qüestionada.?
I,
finalment, aquí tenim l’enginy de Chesterton: des de situacions absurdes, des
de diàlegs sense cap ni peus, des d’un judici que és una farsa, planteja la
qüestió filosòfica de l’autenticitat o, si es vol, i tal i com un dels
personatges diu al final de la narració, el fet de sentir-se “viu”, que és
quelcom més que seguir les pautes que altres ens marquen, i té més a veure amb
ser conseqüent amb un mateix, agradi o no agradi a la gent.