Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zen i l'art del manteniment en motocicleta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zen i l'art del manteniment en motocicleta. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 de març del 2011

Zen i l'art del manteniment amb la motocicleta (III)

Acabo de llegir Zen i l’art del manteniment de la motocicleta, és un llibre sincer, que sona a veritat, almenys hi ha de base les vivències de l’autor, la seva explicació pormenoritzada de com li esdevé una crisis molt forta que el du a un colapse mental. Tot i així, és un llibre que està fet com un mosaic d’idees que de vegades es fa difícil de copsar.
 
En principi, hi tenim la seva dissidència: ell dona clases d’oratòria a una universitat, i en un moment de la seva vida va més enllà de tota aquesta ciència empacada i no posada en dubte que s’imparteix i s’ensenya a les universitat perquè intueix, sent, que hi ha un terme que és la Qualitat que no s’ensenya però que és el pilar capdal sobre el que gira totes les nostres impressions de bellesa, d’armonia, de sentit.
 
En les seves indagacions per anar a la recerca de la Qualitat se’n va llavors a la font de la cultura clàssica (Aristòtil, els discursos que Plató posa en boca de Sócrates) Vol, en essència, trobar el lligam, el nexe entre el món antic i el criteri de Qualitat (o areté, que vol dir en grec excel.lència)
 
El que em sorpren és que Fedro (el seu alter ego a la narració) vagi a veure de fonts clàssiques, o focalitzi tota la seva atenció allí, quan ell mateix assumeix que la Qualitat sempre ha estat en la història de la humanitat, des del seu origen, i per tant molt abans d’Aristòtil. Sorpren també tot l’inútil i estéril joc de paraules i de significats, la distinció que fa entre retòrica i dialèctica, extreta dels clàssics, que no porten enlloc, i on l’autor busca l’inefable en un intent destinat al fracàs. Si més no, ell mateix diu: “La felicitat i el bé no són termes objectius, no podem portar-los de manera científica. I des del moment que no són objectius, nomès existeixen en la nostra ment”
 
O sigui, que en definitiva, tots els criteris són subjectius, i per tant no es pot trobar mai cap objectivitat en termes com la Qualitat, que és el que ell busca desesperadament. I molt menys en la filosofía clàssica.
 
Potser, en definitiva, i fent cas al començament del títol d’aquest llibre (Zen…) tots els criteris que avui dia mantenim de l’herència aristotèlica són criteris limitadors, parcials i mentals, faria falta potser alguna altra cosa (precisament, la filosofía zen, on l’intel.lecte no és la base de l’experiència, on tot el pensament lineal i dicotòmic resta anul.lat per un altre tipus de concepció de la realitat més holística, més ampla, més “real”) I precisament aquest concepte de Zen està present en la idea que té Fedro de la Qualitat i que, de retruc, i encara que sigui de forma tangencial i no conceptualitzada, ens ho mostra durant tot el viatge que fa amb el seu fill en els principis que aplica a la conservació i manteniment de la seva moto.
 
Per això mateix, no deixa de ser sorprenent que l’autor no es decanti finalment per buscar els criteris de la seva obsesiva Qualitat en les fonts de la cultura japonesa-xinesa, més que en el món de les idees de Plató i la concepció aristotèlica, que presuposen ser la base de la nostra cultura, però que no passen de ser avui dia un joc buit de conceptes i paraules descontextualitzades que tenen la seva única raó de ser a les universitats, i que són del tot incapaços de definir conceptes com la bellesa, la integració, el sentiment d’unitat, la pau, l’armonia.
 

dimarts, 22 de febrer del 2011

Zen i l'art del manteniment de la motocicleta (II)


Al començament dels seus plantejaments a Zen i l’art del manteniment de la motocicleta, l’autor fa la divisió entre la mentalitat clàssica i romàntica, i s’ajuda per a això amb el funcionament de la motocicleta, en un paral.lelisme realment sorprenent i original, on les peces de la maquinària poden contemplar-se tant atenent a la funcionalitat dels seus components com a les accions finals que el conjunt d’aquestes peces proporcionen.

La primera d’aquestes mentalitats, que té en compte per damunt de tot la funcionalitat de les coses, el seu empirisme, la seva possibilitat de conceptualització i anàlisis; la segona, que té en compte per damunt de tot la vessant estètica, el lligam emocional que s’estableix amb l’objecte, l’armonia. La mentalitat clàssica, representada per l’herència de Descartes (“cogito ergo sum”); la mentalitat romàntica, amb uns horitzonts que van més enllà de la res cogitans per a instaurar-se en el territori de la sensació, del sentiment, de la impressió global dels fets defugint qualsevol classificació arbitrària.

Un exemple:

Visc a un xalet prop del mar. Hi tinc de veí un alemany jubilat, ingenier de professió quan treballava. La seva mentalitat i la meva és una representació quasi perfecta del que vol dir l’autor de Zen i l’art del manteniment de la motocicleta a l’hora d’establir aquesta divisòria entre el món clàssic i el romàntic.

Kurt té tota la seva casa, tant l’interior com l’exterior i el seu jardí, en funció de la funcionalitat (se’m disculparà la redundància) dels objectes que hi té. És a dir, que per tot arreu hi han aparells, mecanismes, artilugis, que no tenen en compte per a res l’armonia global del lloc i que d’alguna forma la trenquen un i altre cop. La seva mentalitat és clàssica, en el sentit que hi té distribuït el mobiliari, els objectes, d’acord amb el que pot obtenir d’ells des d’un punt de vista estrictament funcional. Resultat final: quan s’entra a la seva llar es com si s’entrés a un món racional i fred de cablejat i circuits integrats on la paraula bellesa no hi és enlloc.

L’efecte és totalment oposat en el meu cas: quan s’entra a la meva llar, quan es veu el jardí, un s’adona que qui viu allí té els objectes distribuïts en funció de l’efecte armònic que poden aportar combinats amb els altres. Segurament un veurà molts objectes que hi són sense una funcionalitat clara i definida, però a canvi es relaxarà i es sentirà còmode. El que importa aquí és la sensació, el sentiment, la pau i l’armonia que genera la distribució de les coses (feng shui) més que l’utilitat pràctica. Es tracta d’establir un lligam estètic, de comunió, amb l’objecte (l’objecte llavors com a una extensió emocional més que com a cosa que pot donar un benefici en termes de productivitat)

Kurt té mentalitat clàssica, jo tinc mentalitat romàntica: les llars on vivim no són altra cosa que una extensió d’aquestes dues mentalitats o enfocaments de la realitat.

 

dilluns, 21 de febrer del 2011

Zen i l'art del manteniment de la motocicleta (I)

No estic últimament massa per la literatura, tinc altres coses que em ronden pel cap i que malden d’alguna forma per treure temps a les històries que els llibres mostren. Però en aquells moments en que torno a la màgia de les paraules, m’acompanya ara una aventura realment difícil de copsar, de sintetitzar, de criticar: Zen i l’art del manteniment de la motocicleta és tant una aventura física com mental, és tant una narració novelada com un assaig encovert on acaba tenint cabuda la filosofia, és tant una visió perifèrica de les coses –exemplificada magistralment en aquesta narració en el funcionament de la motocicleta a través dels seus múltiples components- com una visió holística, global, integradora, de la realitat.
 
Aquest llibre, sigui com sigui, té la màgia de que al temps que el llegeixes vas plantejant-te coses i les vas pensant, i et fan pensar al temps que els seus dos protagonistes, pare i fill, van viatjant per l’oest dels Estats Units amb una motocicleta. Es tracta d’un viatge d’esbarjo, però també d’un viatge molt especial sobretot per al pare, qui torna a reviure fragments de la seva vida, d’una altra vida estranya i que a través del alter ego de Fredo, ens porta a indrets fronterers de la ment, tot just en el punt on les indagacions i els pensaments s’adrecen a camins no permesos per l’ortodòxia clàssica, on la llibertat personal per a tenir criteris i valoracions propis està mal vista per l’Ésglèsia de la Raó (tal i com anomena el propi autor l’entramat de coneixements que tenen com a representants mai posats en dubte les universitats)
 
I és que, de fet, qui va contant anècdotes de la seva vida universitària com a professor, no és altre que el propi viatger en moto, que segons ens anem assabentant, entra en crisis precisament per posar en entredit el sistema d’ensenyament clàssic i de tota la vida.
El llibre va alternant molt bé tots aquests fragments que el viatger recorda com a professor (abans que li esdevingués un colapse mental que li fou tractat amb electroshocks) i el viatge que amb el seu fill va fent per terres del Gran Canyó amb motocicleta, sense presses, intentant en tot moment gaudir de les sensacions, dels paisatges, dels records.
 
Zen i l’art del manteniment de la motocicleta és un llibre per fer-lo durar, per a que t’acompanyi durant una bona temporada. Està ple de pensaments profunds, de sensacions, d’intuicions, d'una melangia tendra, però per sobre de tot, per la voluntat d’un home que va a la recerca de la VERITAT.