Acabo
de llegir Zen i l’art del manteniment de
la motocicleta, és un llibre sincer, que sona a veritat, almenys hi ha de
base les vivències de l’autor, la seva explicació pormenoritzada de com li
esdevé una crisis molt forta que el du a un colapse mental. Tot i així, és un
llibre que està fet com un mosaic d’idees que de vegades es fa difícil de
copsar.
En
principi, hi tenim la seva dissidència: ell dona clases d’oratòria a una
universitat, i en un moment de la seva vida va més enllà de tota aquesta
ciència empacada i no posada en dubte que s’imparteix i s’ensenya a les
universitat perquè intueix, sent, que hi ha un terme que és la
Qualitat que no s’ensenya però que és el pilar capdal sobre el que
gira totes les nostres impressions de bellesa, d’armonia, de sentit.
En
les seves indagacions per anar a la recerca de la
Qualitat se’n va llavors a la font de la cultura clàssica
(Aristòtil, els discursos que Plató posa en boca de Sócrates) Vol, en essència,
trobar el lligam, el nexe entre el món antic i el criteri de Qualitat (o areté,
que vol dir en grec excel.lència)
El
que em sorpren és que Fedro (el seu alter ego a la narració) vagi a veure de
fonts clàssiques, o focalitzi tota la seva atenció allí, quan ell mateix
assumeix que la
Qualitat sempre ha estat en la història de la humanitat, des del
seu origen, i per tant molt abans d’Aristòtil. Sorpren també tot l’inútil i
estéril joc de paraules i de significats, la distinció que fa entre retòrica i
dialèctica, extreta dels clàssics, que no porten enlloc, i on l’autor busca
l’inefable en un intent destinat al fracàs. Si més no, ell mateix diu: “La
felicitat i el bé no són termes objectius, no podem portar-los de manera
científica. I des del moment que no són objectius, nomès existeixen en la
nostra ment”
O
sigui, que en definitiva, tots els criteris són subjectius, i per tant no es
pot trobar mai cap objectivitat en termes com la
Qualitat , que és el que ell busca desesperadament. I molt menys en
la filosofía clàssica.
Potser,
en definitiva, i fent cas al començament del títol d’aquest llibre (Zen…) tots
els criteris que avui dia mantenim de l’herència aristotèlica són criteris
limitadors, parcials i mentals, faria falta potser alguna altra cosa
(precisament, la filosofía zen, on l’intel.lecte no és la base de
l’experiència, on tot el pensament lineal i dicotòmic resta anul.lat per un
altre tipus de concepció de la realitat més holística, més ampla, més “real”) I
precisament aquest concepte de Zen està present en la idea que té Fedro de la
Qualitat i que, de retruc, i encara que sigui de forma tangencial i no
conceptualitzada, ens ho mostra durant tot el viatge que fa amb el seu fill en
els principis que aplica a la conservació i manteniment de la seva moto.
Per
això mateix, no deixa de ser sorprenent que l’autor no es decanti finalment per
buscar els criteris de la seva obsesiva Qualitat en les fonts de la cultura japonesa-xinesa,
més que en el món de les idees de Plató i la concepció aristotèlica, que
presuposen ser la base de la nostra cultura, però que no passen de ser avui dia
un joc buit de conceptes i paraules descontextualitzades que tenen la seva
única raó de ser a les universitats, i que són del tot incapaços de definir
conceptes com la bellesa, la integració, el sentiment d’unitat, la pau,
l’armonia.
