El Quixot (segona part)

                                                  El Quixot (il.lustració de Picasso)

Deia l’altre dia que el llibre que m’emportaria a una illa deserta seria el Quixot, perquè argumentava que no em cansaria mai de l’espai quasi bé il·limitat d’aventura que hi ha a la novel.la. I potser afetgiria de projecció mental, d’imatges, d’idees, de léxic elegantment construït.

I, tot just fa uns dies, novament anant amb tren, mentres seia envoltat de “guiris” amb una edició en paper bíblia del Quixot (“tipical spanish”, potser van pensar els mateixos guiris…) un senyor assegut davant meu em preguntà de sobte si era el primer cop que el llegia. No, aquesta és la quarta vegada que el llegeixo, però començant ara per la segona part, li contesto. A l’home, d’una edat compresa entre seixanta i setanta anys, se li encengué de sobte la mirada i em digué que ell se’l llegia un cop cada any… És a dir, coincidències de la vida, d’entre tota la gent que anava aquell dia al tren, tot just vaig asseure’m enfront d’una persona per a la qual el Quixot era quasi bé un objecte de culte, de veneració.

Naturalment, varem estar canviant impressions una estoneta, durant el trajecte. Si li hagués preguntat, al fil de la pregunta que al principi em faig a mi mateix, quin llibre s’enduria a una illa deserta, crec que la resposta estaria ben clara (llàstima no haver-li preguntat) I que té el Quixot, que una persona que durant tota la seva vida l’ha anat llegint, any rera any, encara avui dia ho fa sense cansar-se i, és més, gaudint com la primera vegada?

No es fàcil contestar-ho. Però potser la resposta la tindrem en el significat de l’art. Si la literatura és l’art de, mitjançant signes convencionals (les paraules) crear una realitat paralel.la o virtual, que es rigeix per unes normes o variables pròpies i que nomès poden ser decodificades a través de la imaginació, El Quixot, com ben poques obres literàries, està farcit d’una riquesa de continguts quasi bé inesgotable, de manera que la decodificació que a cada cop que el llegim anem fent, és també inesgotable. La representació de la realitat que fa Cervantes és una representació d’ingenieria d’alta precisió: els seus personatges són humans, molt humans, estan plens de contradiccions, i d’alguna forma aconsegueix que vida i literatura, per moments, es donin la mà en un intercanvi de papers quasi bé imperceptible. De forma que el que anem imaginant, en el terreny de la ficció, sembla quasi bé “real”. Aquesta màgia sempre l’han tingut els grans mestres, capaços de crear un univers propi amb personatges i històries que van més enllà del pur àmbit filològic fins aconseguir romandre en l’imaginari popular.

I és que, El Quixot és, a la vegada, una obra que representa com poques l’antic art de comptar històries: històries que, sobretot en la primera part, es troven dins d’altres històries; històries que posen en marxa la maquinària de la imaginació i que constitueixen un dels plaers humans més sublims, el de deixar-te portar per unes coordenades mentals que vas creant tu mateix al fil dels signes convencionals (les paraules)

Novament, com les altres vegades que l’he llegit, acompanyo a don Quixot en el seu peregrinatge cap a terres catalanes. I, juntament amb la seva oratòria i les seves follies, em deixo portar riu avall per una ficció tan ben construïda des del punt de vista filològic, que té la màgia de que la història es visqui. És un dels grans plaers que et pot deparar la rellotgeria de l’art: quant els seus mecanismes i engranatges activen la teva imaginació amb tota la seva intensitat, podries continuar perden-te per sempre en una illa deserta. Literatura en estat pur. Vida.

 

 

El Quixot

Si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, jo m’enduria el Quixot. Me’l enduria perquè sé que no em cansaria de perdre’m, una i altra vegada, per les terres polsoses i lluminoses de la Manxa acompanyant algú que confòn fantasia i realitat, a la recerca d’aventures, a la recerca d’uns nous espais on posar a la pràctica uns ideals que ja no existeixen, a la recerca de la llibertat.

Ara torno a llegir aquesta obra d’art absolutament prodigiosa, on la literatura, més que llegir-se, es viu. I aquest cop he començat per la segona part, saltant-me totes les normes.

La meva relació amb Alonso i Sancho és la meva relació d’amor amb la literatura. Me’n recordo del primer cop que tots dos es van introduïr, grotescos i fora de lloc, pels paisatges de la meva fantasia. Tenia divuit anys i estava fent el servei militar. Recordo encara les riallades que em sortien anant en tren, quan per primer cop vaig llegir l’aventura de don Quixot amb els galeots que va alliberar (i que desprès li van pagar com li van pagar), amb els molins de vend, amb els dos ramats d’ovelles que confòn amb gegants…

Recordo aquestes riallades mentres vaig assegut a un tren llegint una obra literària de fa quatre-cents anys. I recordo sobretot la sensació que tinc en tot moment de que es tracta d’una obra divertidíssima. I em venen imatges: jo amb un vestit de color verd, amb botes de mitja canya, tancat a una armeria (la del quarter militar, jo estava d’encarregat de l’armament) amb les botes damunt la taula i repenjat còmodament al seient, envoltant de cetmes, de caixes de munició, de metralladores, de morters. Mentres, les pàgines del Quixot es van fonent entre les terminacions sensitives del cervell com aigua de vida que aconsegueix, per moments, que el lloc físic que ocupo sigui una pura anécdota en comparació als camps de Castella, anegats de sol i d’espais infinits on tot pot tenir cabuda. L’armeria, això si, romàn tancada en clau, com a mesura de protecció davant una inoportuna visita del sargent de guàrdia o de qualsevol altre comanament del quarter.

Amb els anys, les perspectives i la visió de les coses van evolucionant i canviant, a poc a poc, com el mateix temps que se’t va posant per fora del cos i que el va canviant també de forma imperceptible però implacable. Així que, ara, en essència, gaudeixo i xalo com la primera vegada que vaig llegir el Quixot, fa vint anys, però els matissos ja no són els mateixos ni els visc de la mateixa manera. Hi “veig” ara una tristesa de fons, profunda i misteriosa, que sobretot fa referència a les contradiccions, als somnis frustrats, als ideals, als anhels de llibertat, a tantes coses que, encara que encarnades en el “cavaller de la trista figura”, són tant, tant humanes… Potser, en definitiva, els paisatges emocionals que trepitja Alonso Quijano han evolucionat en mi i s’han adaptat a una produnditat i visió que, en definitiva, abans no tenia, als divuit anys. Potser, en definitiva, la meva evolució com a lector d’aquest miracle literari està en clar paral.lel a l’evolució dels personatges de la pròpia obra literària, els quals també van evolucionant i creixent al llarg de la novel.la (cosa inaudita, dit sigui de pas, en la història de la literatura, fins al moment, on s'acostumava a retratar personatges plans i estereotipats)

Com deia al principi, si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, m’enduria el Quixot. Segurament, continuaria aprenent coses noves, continuaria evolucionant juntament amb els personatges i, sobretot, continuaria imaginant i vivint als llocs on la fantasia i la imaginació humanes es fan vida.