Els fills de la terra

Havia començat a llegir El clan de l’os cavernari, primer dels sis llibres que actualment componen la saga dels Fills de la terra, amb una voluntat clara per plantar-me just en el primer llibre, més que res perquè sentia certa curiositat per saber de què anava aquesta saga, i prou. D’altra banda, donada la llargària monumental (son sis llibres, d’unes sis-centes pàgines cadascun) la perspectiva de llegir-la tota completa se’m feia, certament, feixuga.  

 

Doncs bé, acabat de llegir el segon tom (La vall dels cavalls) hi ha una cosa que tinc meridianament clara: seguiré llegint tots els llibres, unes 3600 pàgines d’aventures a la Prehistòria (em prendré, és clar, el meu temps) per aquestes raons:

 

U) Estan meravellosament ben escrits i documentats.

 

DOS) Imaginativament, són un prodigi que frega la genialitat.

 

TRES) La vall dels cavalls, segona entrega de la saga, conté una de les històries d’amor més ben trenades i emocionants que mai he llegit.

 

QUATRE) Perquè si la literatura, la bona literatura, des del meu parer, té que establir paràmetres que t’emocionin, que et toquin d'alguna forma i que t’involucrin dins la història que se’ns compta, aquestes pàgines contenen sense cap tipus de dubte tots aquests paràmetres. I encetat aquest punt, seré una mica taxatiu: no m’interessen, seguint aquesta drecera, obres com A la recerque du temps perdu, de Marcel Proust, un projecte literari també monumental però increïblement soporífer i avorrit, per molt que estigui considerat una de les grans obres de la literatura del segle XX. M’interessen els projectes literaris vius, emotius. M’interessa, és clar, la bellesa del lèxic (hi ha descripcions que fa Jean M. Auel dels paisatges de la Prehistòria, realment sublims) i m’interessa imaginar i somniar enmig d’unes situacions creïbles, ben definides i ben documentades. Definitivament, no m'interessen les dèries d'un senyor que triga més o menys vuit pàgines per dir-nos que s'ha tombat de cantó mentres dormia al seu llit, i que escriu amb l'objectiu tendenciós d'anar a la recerca del seu temps perdut...

 

I ja per acabar, i ja sé que no toco a pito, però si algun dia tinc una nena, m’agradaria posar-li Ayla... Per cert, a Catalunya el nombre de naixements constatats al registre civil (i això no és conya) de nenes amb aquest nom va augmentar espectacularment arran de la saga de Jean M. Auel (tot just llegia l'altre dia aquesta curiosa notícia per internet) Bé, almenys els pares d'aquestes nenes imaginaran que algú que porta el mateix nom d'una heroïna que té com a "amiguet" un lleó cavernari, tal volta estarà ben protegida...

 

Jean M. Auel: La vall dels cavalls - El fills de la terra (II)

Deixant de banda el tir amb arc i les seves connotacions metafísiques per a qui les vulgui ( o les pugui ) copsar, torno a l'indret on ja vaig estar, a un indret que està a milers i milers d'anys de distància però que de sobte la paraula fa proper, molt proper.

 

Si el clan de l’os cavernari és ja de per si apassionant, aquesta segona part ens torna a la Prehistòria de la mateixa forma i amb el mateix estil. Però si en la primera part només coneixem una tribu, ara en coneixerem unes quantes, totes amb les seves característiques peculiars, fascinants.

 

El que si que canvia és la construcció formal que fa l’autora, amb capítols que van alternats: d’una banda, continuem seguint les aventures de l’Ayla, ara amb un membre més en la seva família –una euga petita que adopta- i d’altra banda assistim a les aventures de l’altre protagonista de la novel.la (Jonalar, qui estarà destinat a ser la parella de l’Ayla) Imagino que més endavant ja s’encarregarà Jean M. Auel d’enllaçar-los tots dos i, de retruc, enllaçar la trama argumental de la narració.

 

Es segueix, com no, respirant enmig de l’Era Glacial, en els avatars diaris dels nostres avantpassats per sobreviure al fred, a la fam i als perills constants. A cada pas ens anem sorprenent d’un nus narratiu en el que la imaginació es vessa generosament en uns territoris que per la màgia de la paraula adquireixen tonalitats d’epopeia. Hi ha descripcions, “escenes”, que es “veuen” amb una claror enlluernadora, quasi bé com si estiguessis allí mateix. En definitiva, literatura en estat pur...

 

Eugen Herrigel: Zen en l’art del tir amb arc

Allunyant-me una mica de la Prehistòria amb la voluntat de tornar-hi dintre de poc per seguir acompanyant l’Ayla, la nena cromanyona, per l’albor de la humanitat, m’endinso mentrestant en una aventura metafísica peculiar: Zen en l’art del tir amb arc.

El que em succeeix és que com sigui que estic llegint aquest llibre a la nit, m’acostumo a quedar fregit de seguida... I no perquè sigui un llibre especialment críptic i dens (malgrat la matèria que tracta, és relativament fàcil) sinó més aviat perquè es tracta d’una aventura molt estàtica, molt mental, molt reflexiva.

Explicant les vivències que té amb el seu mestre de tir amb arc, l’autor ens intenta endinsar en la filosofia Zen. El tir amb arc, llavors, és descrit com un exercici espiritual que ens pot connectar o sintonitzar amb aquell estat de consciència que, per definició, és indefinible: el satori, en efecte, que és el moment en que arquer i blanc es fusionen en una experiència que va més enllà dels paràmetres mentals, és la culminació llavors d’aquesta recerca espiritual. El llenguatge que empra l’autor és sempre aproximatiu: la paraula pot fer al·lusió a l’experiència, però no és l’experiència.

Algunes claus del Zen que es poden “destil·lar” del llibre:

-El zen és, per sobre de tot, un camí.

-Aquest camí es fa sobre paràmetres tangibles (físics i mentals), no és cap cosa metafísica i d’un altre món i no pressuposa cap dogma de fe. En el llibre, en efecte, el primer pas que el mestre ensenya a l’alumne per dominar la tècnica és ni més ni menys que la respiració (i ensenyar-li la respiració li costarà dos anys!) Però, vet aquí que els paràmetres físics es tenen en compte com una via poderosa per accedir a les profunditats de la ment.

-L’aspiració màxima del zen és la senzillesa, la integritat i l’equilibri.

-L’experiència zen és una experiència de consciència que defuig la catalogació i la fixació a estructures mentals i cognitives; no és, per tant, una experiència mental.

..................

Un dia, Siddharta Gautama, el que més endavant arribaria a esdevenir el Buda, l’il.luminat, estava observant un barquer a la vora del riu. Llavors, de sobte, va comprendre, en una intuïció que el va sacsejar com un llamp: si aquest home tingués la corda per arrossegar la barcassa un xic més tensa o un xic més flonja, no podria fer-ho; en canvi, el punt just de tensió és el que fa que la barca llisqui pel riu.

O, el que és el mateix, traslladat a l’art del tir amb arc, l’arc s’ha de tensar en el punt just, en el punt on respiració i consciència s’unifiquen per “crear” una altra realitat que inclou el blanc al que s’apunta i que permet entrar en un estat de consciència diferent, en la que objecte i objectiu ve a ser la mateixa cosa. No sé si m'explico...