Les cartes que havien sortit parlaven per si soles: el penjat, el dimoni, la mort... La vident em va mirar l'interior dels globus oculars amb una expressió que se'm va clavar com una agulla. Començava a sentir una mica de mareig. L'habitació estava il·luminada per veles de color taronja, s'estava cremant encens amb olor a rosa, tot era una mica irreal. Potser hi havia, en efecte, un destí dibuixat per un dibuixant desconegut però que, d'alguna forma, es podia veure reflectit a través de les cartes del tarot, però jo això aleshores no ho podia copsar, no podia: l'olor a incens plenava tots els meus pensaments. De repent, la seva veu va començar a alçar-se com un malson que em desfeia per dintre, des de dins les orelles fins el fons de la meva ànima: "T'espera un final a la volta de la cantonada" La seva predicció es va complir al peu de la lletra: quan doblava la cantonada de camí cap a casa, em va atropellar un cotxe. Per això envio aquest microrelat des del més enllà, des de l'altra cara de les cartes de la sort
