És més que
probable que a Arto Passilinna no li acaben donant mai el Nobel de Literatura;
ara bé, el que s’arriba a gaudir del producte de la seva imaginació
rocambolesca no té preu…
Aquest autor
finlandés ironitza i satiritza continuament la societat en la que hi viu (per
extensió, tampoc crec que hi hagi massa diferències entre la seva societat i la
nostra, els problemes que planteja venen a ser més o menys els mateixos) De
manera que, en base a una certa atmosfera de denúncia i de caricatura social,
insereix llavors als seus personatges, quasi sempre a través d’una història en
clau de farsa, com ara aquesta Dolça
enverinadora, on es canvia el guió “natural” de les coses: enlloc de ser
tres desalmats amb antecedents penals i sense escrúpols ni socials ni personals
que malden i maquinen per carregar-se una anciana, serà aquesta qui se’ls
acabarà carregant a tots tres.
Passilinna recrea
situacions molt divertides (en alguna d’aquestes, confesso que se m’han arribat
a caure algunes llàgrimes, realment no podia parar de riure) I és que la
literatura es converteix aquí en una saludable forma de riure’s dels vicis
nacionals (en aquest cas, finlandesos) afegint a la trama argumental situacions
disparatades i de cert humor negre que fa que de seguida t’endinsis amb un
plaer jocós a la història. No és literatura d’alta volada ni d’alta qualitat,
però en canvi la senzillesa del propòsit que té l’autor finlandés a l’hora de
crear i donar-li cos a la seves peculiars aventures (desventures, millor dit)
ja val la pena de ser llegides. Vaig gaudir moltíssim de Deliciós suïcidi en grup, i he gaudit també molt de La dolça enverinadora, és realment notable l'habilitat que té Passilinna de recargolar la trama amb personatges i situacions disparatades que tenen moments realment molt divertits.
Intueixo, no obstant, que no serà l'últim llibre que em llegiré d'aquest autor, realment passes una estona molt agradable. Un cop més, i com a extensió i reflex de la pròpia vida, la literatura pot ser, també, sentit de l'humor i riallades sanes, per què no; de fet, el Quixot, amb tota la seva aureola d'obra d'art universal, també està farcit de situacions i moments on la riallada està a l'ordre del dia. Salvant les distàncies i el contingut, és clar, de Cervantes només en hi ha un...
