Llegir Eduardo Galeano és, no hi
tinc cap dubte, una experiència diferent, molt difícil de clarificar des de
l’aparell crític al que la seva lectura pot sotmetre’s degut, fonamentalment, a
que la prosa que utilitza s’esmuny de qualsevol definició, etiquetatge o
anàlisi. És, senzillament, genial. Però, és clar, això és un blog de
literatura, i un servidor té que posar, per molt que l’objecte a analitzar es
resisteixi, unes paraules en clau de crítica. Procedeixo, doncs.
El llibre de les abraçades, que així es diu aquesta obra,
està estructurat com un inacabable mosaic de peces curtes on es donen de la mà
tot tipus de temàtica: des de la crítica social o històrica, des de la fantasia
més nua, des de la poesia en prosa, des de l’anàlisi d’un context en clau filosòfic,
des del pur i senzill conte d’una anècdota i, sobretot, des d’una voluntat
perquè la paraula despulli amb tota la seva potència i capacitat d’evocació tot
un món sensitiu on els colors, les textures, els sabors, les olors, es fan de
sobte miraculosament reals.
És una obra plena d’imatges, sí,
i és també una obra que no segueix absolutament cap tipus de línia argumental,
des d’una aleatorietat temàtica que des del meu punt de vista és el que de debò
li dona encant. La paraula de Galeano és meridianament diàfana i precisa i
contundent, i té la qualitat d’anar al nucli de les coses i despullar-les del
seu significat, sense renunciar a l’exabrupte en ocasions, però també sense
deixar titella sense cap (les grans injustícies socials, les actuals i les històriques,
els pobres, els desvalguts i pàries, són els motius que fan que l’autor llenci
de vegades amb fúria els seus dards, amb sentida vehemència)
En definitiva, un plaer, per anar
degustant sense pressa, i potser en moments en que no apeteix seguir una
estructura narrativa clàssica i lineal i feixuga, sinó més aviat petits tasts
fets amb sensibilitat i acurada voluntat literària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada