Tot el poble en ple va
anar de seguida a veure les restes de l’ocell caigut, que va creure que
l’infinit era sempre infinit, malgrat no veure l’espill que tornava a les seves
pupil.les el seu propi vol; bé, de fet sí que el va veure, però fou llavors
massa tard. Va ser una desgràcia terrible. Enmig del blau lluminós, d’un punt
cardinal on el cel i la mar es tallen tangencialment com unes tisores, algú va
posar un espill de dimensions que són impossibles de precisar. A mesura que va
anant aproximant-se, l’ocell es va estranyar que en un mateix dia hi haguessin
dos sols brillant així com un ocell molt paregut a ell que volava en llibertat.
-Van ser els miratges que ell mateix es va fer de la manera més
innocent, varen dir de seguida els entenguts en psicologia.
-Va ser la seva ànsia per volar de forma inversemblant teixida en unes
coordenades impossibles, va dir llavors un científic.
Ningú va poder veure, però, que l’ocell encara sagnava des del seu cor.
Al final, un nen autista el va agafar suaument i se’l va posar al palmell de la
mà, davant la mirada expectant de tots els veïns; el plumatge s’estremia per la
brisa d’aquelles últimes hores de la tarda daurada que ja no existia per a
l’ocell, i així li parlà el nen a cau d’orella:
-Dolç ocell d’equivocacions, t’has pegat un cop de cap contra els teus
propis somnis, que ni tan sols sabies que existien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada