Herta Müller: Tot el que tinc ho duc al damunt

Hem estat altres vegades en aquests llocs, hem estat als camps d’extermini nazis i als camps de treball soviètics; hem estat, a través d’una literatura colpidora i que mai deixa indiferent. I que sempre és d’una lectura moral quasi bé obligada, perquè allò que ha passat un cop pot tornar a repetir-se, en diferents societats i en diferents circumstàncies.

El que narra Herta Muller (premi Nobel de literatura al 2009) a través d’aquesta obra, és la particular odisea d’un ciutadà rumà que els soviètics fan presoner i obliguen a treballs forçats durant cinc anys, desprès de la Segona guerra mundial.

La novel.la s’estructura com un mosaic d’experiències, on el dia a dia al camp de treball apareix amb tota la seva cruesa: la fam, el debilitament físic, la lluita contra el fred i la supervivència, la nostàlgia de casa, la pèrdua de l’identitat personal. Amb un llenguatge que de vegades es fon amb la poesia, d’una bellesa extraordinària, l’autora és capaç de transmetre tot un farcell de sensacions i d’emocions, de recrear un món on, paradoxalment, és possible la bellesa, la imaginació, l’amor, l’esperança. De manera que, enmig d’unes vivències, d’un entorn, d’unes circumstàncies on el patiment està per tot arreu instal.lat, s’aconsegueix donar llum, color, sentit, al dia a dia en el gulag soviètic, a través de l’ànima i els ulls del jove protagonista.

 

Les coses i objectes quotidians adquireixen una força extraordinària, així com l'experiència sensitiva associada a records i imatges. No hi ha passat, no hi ha futur, tan sols un present que és com una breu eternitat on els sentits resten penjats del contacte d'unes coses que, en altres circumstàncies significarien ben poc, però que ara són com un pont de significació entre la realitat de malson del camp i la realitat humana que els sentits encara recorden amb contundència.

Tots els estralls psicològics que provoca un confinament d’aquestes característiques, apareix reflectit a més amb tota la seva contundència i profunditat, i també la incomprensió posterior de la gent en el moment de l’alliberament, que ni tan sols pot arribar a imaginar una experiència d’aquesta magnitud.

Ja dic, hem estat allí molts cops, però potser mai acompanyats d’una literatura que, per moments, es fon amb la poesia. No estem al davant d'una novel.la ideològica sinò d'una novel.la sensitiva, encorada en el dia a dia d'una realitat que, per molt que podem intuïr a través de testimonis i d'obres literàries com aquesta, mai podrem arribar a entendre.

 

El principi d'incertesa literari

Tal i com es despren de la teoria de la relativitat, ens movem entre un farcell incert de probabilitats, les quals queden limitades a l'interior d'un espai-temps asèptic en el qual no hi ha res clarament definit, ni tan sols la certesa del principi ni del final. Tot és relatiu, la medició del temps, la distància entre les coses, el que ara jo estic escribint...

Tot apareix de prompte alterat tal volta pel mateix principi d'incertesa de la física quàntica, el qual ve a dir que és impossible conèixer, a la vegada, la velocitat i la posició d'una partícula.

És a dir, que si trasllado aquesta teoria al camp literari, si intento delimitar i concretar els detalls específics del que estic contant mitjançant paraules, potser m'aniré allunyant llavors de l'essència nua, de l'ànima, de la veritat, perquè qualsevol experiència està feta de molts detalls que s'interconnecten, i no es poden copsar la globalitat dels detalls mitjançant les paraules.

Decididament, la literatura és artifici: quan amb més precissió vol contar-se alguna cosa, més s'allunya potser aquest fet de la realitat, perquè aquesta és multiforme, està revestida de moltes capes que se superposen com una ceba, i l'expressió literària és lineal i unidireccional. Per tant, el que té una importància capdal aquí (en el fet, en l'expressió literària) és el que hi ha, en detriment del que hagués pogut dir-se, o de la manera en que s'hagués pogut dir. Posar un acotament o limitar l'expressió literària vol dir deixar de banda tot un altre univers que hagués pogut ésser...

Però malgrat l'artifici, no tinc altra forma d'expresar el que porto a dintre. Tinc que recórrer als signes convencionals per a evocar, suggerir, visualitzar, imaginar, projectar, sentir, pensar tot un món paral·lel de fets, anècdotes i succesos. Les paraules són les peces del puzzle que poden construïr una visió de la realitat, però no la realitat.

 

 

El Quixot (segona part)

                                                  El Quixot (il.lustració de Picasso)

Deia l’altre dia que el llibre que m’emportaria a una illa deserta seria el Quixot, perquè argumentava que no em cansaria mai de l’espai quasi bé il·limitat d’aventura que hi ha a la novel.la. I potser afetgiria de projecció mental, d’imatges, d’idees, de léxic elegantment construït.

I, tot just fa uns dies, novament anant amb tren, mentres seia envoltat de “guiris” amb una edició en paper bíblia del Quixot (“tipical spanish”, potser van pensar els mateixos guiris…) un senyor assegut davant meu em preguntà de sobte si era el primer cop que el llegia. No, aquesta és la quarta vegada que el llegeixo, però començant ara per la segona part, li contesto. A l’home, d’una edat compresa entre seixanta i setanta anys, se li encengué de sobte la mirada i em digué que ell se’l llegia un cop cada any… És a dir, coincidències de la vida, d’entre tota la gent que anava aquell dia al tren, tot just vaig asseure’m enfront d’una persona per a la qual el Quixot era quasi bé un objecte de culte, de veneració.

Naturalment, varem estar canviant impressions una estoneta, durant el trajecte. Si li hagués preguntat, al fil de la pregunta que al principi em faig a mi mateix, quin llibre s’enduria a una illa deserta, crec que la resposta estaria ben clara (llàstima no haver-li preguntat) I que té el Quixot, que una persona que durant tota la seva vida l’ha anat llegint, any rera any, encara avui dia ho fa sense cansar-se i, és més, gaudint com la primera vegada?

No es fàcil contestar-ho. Però potser la resposta la tindrem en el significat de l’art. Si la literatura és l’art de, mitjançant signes convencionals (les paraules) crear una realitat paralel.la o virtual, que es rigeix per unes normes o variables pròpies i que nomès poden ser decodificades a través de la imaginació, El Quixot, com ben poques obres literàries, està farcit d’una riquesa de continguts quasi bé inesgotable, de manera que la decodificació que a cada cop que el llegim anem fent, és també inesgotable. La representació de la realitat que fa Cervantes és una representació d’ingenieria d’alta precisió: els seus personatges són humans, molt humans, estan plens de contradiccions, i d’alguna forma aconsegueix que vida i literatura, per moments, es donin la mà en un intercanvi de papers quasi bé imperceptible. De forma que el que anem imaginant, en el terreny de la ficció, sembla quasi bé “real”. Aquesta màgia sempre l’han tingut els grans mestres, capaços de crear un univers propi amb personatges i històries que van més enllà del pur àmbit filològic fins aconseguir romandre en l’imaginari popular.

I és que, El Quixot és, a la vegada, una obra que representa com poques l’antic art de comptar històries: històries que, sobretot en la primera part, es troven dins d’altres històries; històries que posen en marxa la maquinària de la imaginació i que constitueixen un dels plaers humans més sublims, el de deixar-te portar per unes coordenades mentals que vas creant tu mateix al fil dels signes convencionals (les paraules)

Novament, com les altres vegades que l’he llegit, acompanyo a don Quixot en el seu peregrinatge cap a terres catalanes. I, juntament amb la seva oratòria i les seves follies, em deixo portar riu avall per una ficció tan ben construïda des del punt de vista filològic, que té la màgia de que la història es visqui. És un dels grans plaers que et pot deparar la rellotgeria de l’art: quant els seus mecanismes i engranatges activen la teva imaginació amb tota la seva intensitat, podries continuar perden-te per sempre en una illa deserta. Literatura en estat pur. Vida.

 

 

El Quixot

Si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, jo m’enduria el Quixot. Me’l enduria perquè sé que no em cansaria de perdre’m, una i altra vegada, per les terres polsoses i lluminoses de la Manxa acompanyant algú que confòn fantasia i realitat, a la recerca d’aventures, a la recerca d’uns nous espais on posar a la pràctica uns ideals que ja no existeixen, a la recerca de la llibertat.

Ara torno a llegir aquesta obra d’art absolutament prodigiosa, on la literatura, més que llegir-se, es viu. I aquest cop he començat per la segona part, saltant-me totes les normes.

La meva relació amb Alonso i Sancho és la meva relació d’amor amb la literatura. Me’n recordo del primer cop que tots dos es van introduïr, grotescos i fora de lloc, pels paisatges de la meva fantasia. Tenia divuit anys i estava fent el servei militar. Recordo encara les riallades que em sortien anant en tren, quan per primer cop vaig llegir l’aventura de don Quixot amb els galeots que va alliberar (i que desprès li van pagar com li van pagar), amb els molins de vend, amb els dos ramats d’ovelles que confòn amb gegants…

Recordo aquestes riallades mentres vaig assegut a un tren llegint una obra literària de fa quatre-cents anys. I recordo sobretot la sensació que tinc en tot moment de que es tracta d’una obra divertidíssima. I em venen imatges: jo amb un vestit de color verd, amb botes de mitja canya, tancat a una armeria (la del quarter militar, jo estava d’encarregat de l’armament) amb les botes damunt la taula i repenjat còmodament al seient, envoltant de cetmes, de caixes de munició, de metralladores, de morters. Mentres, les pàgines del Quixot es van fonent entre les terminacions sensitives del cervell com aigua de vida que aconsegueix, per moments, que el lloc físic que ocupo sigui una pura anécdota en comparació als camps de Castella, anegats de sol i d’espais infinits on tot pot tenir cabuda. L’armeria, això si, romàn tancada en clau, com a mesura de protecció davant una inoportuna visita del sargent de guàrdia o de qualsevol altre comanament del quarter.

Amb els anys, les perspectives i la visió de les coses van evolucionant i canviant, a poc a poc, com el mateix temps que se’t va posant per fora del cos i que el va canviant també de forma imperceptible però implacable. Així que, ara, en essència, gaudeixo i xalo com la primera vegada que vaig llegir el Quixot, fa vint anys, però els matissos ja no són els mateixos ni els visc de la mateixa manera. Hi “veig” ara una tristesa de fons, profunda i misteriosa, que sobretot fa referència a les contradiccions, als somnis frustrats, als ideals, als anhels de llibertat, a tantes coses que, encara que encarnades en el “cavaller de la trista figura”, són tant, tant humanes… Potser, en definitiva, els paisatges emocionals que trepitja Alonso Quijano han evolucionat en mi i s’han adaptat a una produnditat i visió que, en definitiva, abans no tenia, als divuit anys. Potser, en definitiva, la meva evolució com a lector d’aquest miracle literari està en clar paral.lel a l’evolució dels personatges de la pròpia obra literària, els quals també van evolucionant i creixent al llarg de la novel.la (cosa inaudita, dit sigui de pas, en la història de la literatura, fins al moment, on s'acostumava a retratar personatges plans i estereotipats)

Com deia al principi, si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, m’enduria el Quixot. Segurament, continuaria aprenent coses noves, continuaria evolucionant juntament amb els personatges i, sobretot, continuaria imaginant i vivint als llocs on la fantasia i la imaginació humanes es fan vida.

 

 

 

Gilbert K.Chesterton: "L'home que va ser Dijous"

Aquesta és una novel·la molt difícil de classificar, per no dir impossible d’interpretar, perquè encara que novel·la policíaca o de misteri, el que hi ha per sota és un enigma simbòlic. M’ha recordat moltíssim als contes de terror psicològic i de misteri de Robert Louis Stevenson. Però, és clar, els símbols fan sempre referència a un element abstracte que s’escapa (com el protagonista potser més críptic i simbòlic de la narració, el Diumenge, i la seva fugida al final en globus)

L’argument, encara que senzill, es va enredant per moments i a cop de girs inesperats, bruscos, girs que trenquen d’alguna forma la simetria del relat i fan entendre que el que s’està comptant no segueix uns paràmetres lògics i lineals. Molts cops la parla d’algun dels protagonistas tendeix a l’absurd, a la contradicció, però són diàlegs amb molt de suc, que deixen de retruc entendre moltes idees, sensacions, estats d'ànim, pensaments. Les descripcions dels paisatges sempre són fetes amb un verb inflat i farcit de colors vius, com a emfatitzant encara més l'atmòsfera de malson de la novel.la.

Del que en primera instància sembla una societat secreta d’anarquistes creada per a desestabilitzar la societat a base d’atemptats, Syme s’introdueix com a Dijous (hi ha set components d’aquesta societat, i cada component du per nom un dia de la semana) Però Syme és, en realitat, un espia de la policia. Com una caixa xinesa en que res sembla finalment el que pareix, va resultant que els sis components de la societat són tots, en realitat, agents de policia captats per l’enigmàtic Diumenge, individu que els tendeix a tots la trampa amb unes intencions que a la novel.la no apareixen expresades.

“L’home que va ser Dijous” és un relat que al llegir-lo sembla un xic irreal, impregnat d’una atmòsfera al·lucinatòria i que, sobretot, s’ha d’interpretar en clau simbòlica. El final és obert i no d’una sola interpretació, i potser hi trobem les claus en el diàleg final entre els dos poetes: al cap i a la fi, l’anarquisme i l’ordre, la foscor i l’obscuritat, l’alegria i la nit, tots els pols oposats que hi ha a la vida, tenen sentit potser precisament degut a aquesta polaritat. Però no hi ha res que per si sol estigue per damunt: precisament l'univers es manté degut a aquest equilibri entre oposats. 

Ja dic, és la interpretació final que jo hi faig. No obstant, quan he acabat l'última línia de la novel.la, he continuat una estona lligant caps i intentant traduïr tot el simbolisme a un llenguatge més convencional (em va passar també en una altra narració amb final obert: "La pell freda" de Sánchez Piñol) Però, al cap i a la fi, uns dels elements que li donen més bellesa i força a aquesta magistral narració de Chesterton siguin, potser, la seves claus enigmàtiques que acuradament romanen éssent un enigma, com el mateix Diumenge. Com la vida mateixa. Com la literatura, de vegades...

Feng shui

Aquestes fotografies pertanyen a un jardí zen, el que he construït aquest estiu a casa meva.

La meva idea era dissenyar un lloc, sí, on posar-hi plantes, però al mateix temps volia que aquest espai em fes sentir amb harmonia. O sigui, que em donés a més la sensació d’integració, d’equilibri, de benestar (allò d’afora com a vinculació a un estat interior determinat) Volia, a més, que aquest nou espai tingués una arquitectura suau, relaxant, com invitant a la meditació, que sigués també un lloc on passejar a la nit per inspirar-se.

Tenia un concepte, una idea potser sense matiços ni formes, però a mesura que he anat construïnt el jardí, i a mesura que he anat veient l’efecte que cada part donava al tot, he anat reunint els elements del jardí per anar creant un conjunt en el que l’expressió global de tots els elements dugués al terreny de l’harmonia, tant visual com auditiva (el soroll de l’aigua brollant d’una font)

Per als xinesos, exportadors d’allò que ells en diuen feng-shui (és a dir, l’art d’harmonitzar els espais) és de capdal importància l’element aigua, com a element relaxant, guaridor i curatiu. I, per cert, un dels arbres que he incorporat al jardí, és a dir, el bambú, és l'arbre precisament que simbolitza o representa el feng-shui. També el podem observar com una molt bona metàfora de l'actitut envers la vida: s'ha de ser, en efecte, fort, però la fortalesa és també la qualitat de doblegar-se quan fa vend sense trencar-se. És a dir, que la flexibilitat i l'adaptabilitat són també clars indicadors d'intel.ligència (el bambú és la planta que millor encarna aquestes qualitats, amb la seva flexibilitat extraordinària)

I així, seguint el pensament dels xinesos, al meu jardí no hi podia faltar l'element aigua. Al posar-hi un petit estany amb una font, mentres escolto a la nit la caiguda de l’aigua, tinc la sensació que el jardí està animat, que té una ànima que brolla incesantment renovant a cada instant la puresa d’un aigua que és com una metàfora de la vida (aigua de vida brollant per sempre)

I, sí, és cert: ara sóc una mica més feliç. Veure aquest espai que he creat del no-res, aquest espai que em fa sentir bé, que em deleita perquè ara hi ha vida on abans no en hi havia, que m’inspira a asseure’m amb absoluta quietut mentres bec una cervesa o una copa de vi a la nit; veure aquesta expresió d’una part de mi, en fi, em porta un i altre cop al territori de l’harmonia. 

A la nit, una subtil brisa que ve del mar fa moure les plantes de bambú, mentres els fanals que es carreguen amb energia solar i que he col·locat estratègicament al llarg del caminet de pedra, es van encenent. Sento el soroll relaxant i portador de vida de l'aigua que brolla de la font. Mentres estic ajagut còmodament al porxo mirant els fanals encesos, em dic a mi mateix: Potser això sigui el més paregut que hi ha a la felicitat... Les paraules, no obstant, no tenen momentaneament raó de ser, quan allò d'afora i allò de dins convergeixen en un nexe amb equilibri i pau.

Franz Kafka: La metamorfosi

En la vida de Franz Kafka hi ha anècdotes que posen en relleu la qualitat humana d’un escriptor al que se’l acostuma a titllar de fosc, de turmentat. Però el Kafka creador de laberints psicològics i emocionals intrincats és també un ésser amb una llum tan meravellosa com ho és aquesta anècdota extreta de la seva vida:

És un capvespre, ens trovem a un parc de Praga, i l’escriptor txec es trova passejant, qui sap amb quins pensaments. De sobte, els plors desaforats d’una nena li criden l’atenció, i llavors se’n va a buscar-la per intentar de tranquilitzar-la una mica. Li pregunta per què plora, i la nena li contesta que plora perquè ha perdut la seva nina. I llavors, de sobte, a Kafka se li acut una cosa: a la nena li diu que en realitat la nina se’n ha anat a un altre lloc, com qui diu de vacances, però que pensa molt amb ella. I fixeu-vos la genialitat: qui al cap del temps serà un dels escriptors més importants de tots els temps, durant prop d’un mes li porta, cada capvespre a la mateixa hora al parc, una carta de la nina en la que li fa cinc cèntims del que va éssent la seva vida. I amb això Kafka aconsegueix que l’esperit sensible de la nena visqui del lligam imaginari que ell mateix estableix amb l’objecte que ha perdut, com a forma de consolar-la. Desgraciadament, no es conserva cap d’aquestes cartes, però gent propera a ell que les va arribar a llegir en el seu temps comentaren que eren les lletres més boniques, amb una voluntat literària més acurada, que havia fet mai l’escriptor.

És una anècdota preciosa, m’encanta. I a mi em suggereix que, encara que ultrasensible i perdut enmig les seves divagacions, Kafka era un ésser lluminós, molt lluminós.

He rellegit un dels seus relats més famosos, la Metamorfosi, i m’ha tornat a impressionar com la primera vegada. Sí, és la història d’un home que es transforma en insecte gegant i que en la transformació perd tot el que d’humà podem rebre (encara que, paradoxalment, els seus sentiments i pensaments estan intactes) Perd l’estimació de la seva família, la qual el va a poc a poc deixant de banda com a humà. Perd la capacitat de comunicar-se, d’expresar­-se, de ser tocat, de ser estimat i valorat. És a dir, que perd totes les catacterístiques humanes conservant, això sí, el seu físic de bèstia…

Interpretacions a part, és un relat molt ben escrit i que en tot moment t’impregna de sentiments d’incomprensió, d’estranyesa, d’inadequació, d’un món interior que no se sent comprès pels altres, pels éssers més estimats. Projecció del propi Kafka? Potser. Però, en tot cas, és un relat que no deixa indiferent i que se't queda per sempre dins el teu imaginari.