Les mil i una nits

He acabat i començat l’any nou de la mateixa forma, literàriament parlant, és a dir, llegint una edició il.lustrada de Cercle de lectors de Les mil i una nits (del primer tom, que té 884 pàgines; encara hi ha dos toms més amb un número de pàgines similars) És el meu regal de reis.

Les mil i una nits és una obra cabdal de la literatura universal, una joia, una referència bàsica, un pou inesgotable d’imaginació i de fantasia posats a l’abast de l’antic i vell art de contar històries. Són, en essència, una recopilació de contes orientals, utilitzant una tècnica que també Cervantes va emprar en la confecció del seu Quixot: històries que estan dintre d’històries, com una caixa xinesa.

La princesa Sahrazad, per tal que el rei no li talli el cap desprès d’haver passat la nit amb ella (el rei Sahriyar té l’estranya costum de passar cada nit amb una verge diferent, per a desprès executar-la) li conta cada nit una història per a així posposar el fatídic destí que el rei té assignat per a totes les concubines. De manera que aquestes mil i una nits són, en realitat mil i una nits de franquícia, de treva, destinades a teixir una teranyina inesgotable d’històries per part de Sahrazad.

El sexe, la mort, l’amor, els preceptes morals i religiosos, la guerra, el destí (o sigui, les grans qüestions i preocupacions humanes de tots els temps) es donen la mà a través d’unes històries que es ramifiquen fins a constituir-se en narracions fetes amb un ritme trepidant, àgil, farcit de tota la fascinació d’orient: luxúria, exotisme, opulència, menjars exquisits, genis; on també els precepts corànics s’intueixen amb força i marquen la voluntat i el caràcter dels personatges de les Mil i una nits, inclosa tota la rigurositat i brutalitat de la xaria, o llei islàmica.

Simbad el mariner, Aladin, Ali-Baba i els quaranta lladres, són algunes i potser les més conegudes de les nombrosíssimes històries que es donen cita a les Nits. Encara que hi ha versions reduïdes d’aquesta magna i monumental obra literària, penso que mereix la pena endinsar-se en l’esperit total de l’obra, sense versions abreviades ni retallades, perquè Les mil i una nits és, també, una obra on l’escatologia i la pornografía es donen la mà (és a dir, res a veure amb aquelles edicions de butxaca il.lustrades i destinades al públic infantil i adolescent)

No sé, tanmateix, si em compraré (almenys a curt termini) els altres dos toms (per cert, el volum que m’he regalat per a reis pesa exactament dos kilos i tres-cents grams) però, ara per ara, tinc a les meves mans un llibre per xalar de valent de l’ampli ventall d’històries i succesos i personatges que no donen treva, nit rera nit i que, seguint aquella pauta que fa que Sahrazad deixi sempre els seus relats oberts al final de cada nit, sense un termini clar, resulta addictiu llavors deixar-se portar pels relats. És com un clímax que no arriba mai.

Per a concloure, les Nits és una de les obres més antigues però amb una riquesa de continguts més gran de la història de la literatura, on la imaginació porta de la mà a un ritme trepidant tota mena de personatges, reis, genis, etc. Entrar a les Mil i una nits és entrar a un món on tot pot ser possible però, a la vegada, a un món que conté, en essència, tots els dubtes metafísics i espirituals de l’home d’avui dia, salvant les diferències de religió i de més de mil anys.

 

Victor Hugo: Notre Dame de París

Quan li preguntaren a Ernesto Sábato què s’havia de llegir, ell contestà que qualsevol cosa que t’emocioni. Seguint aquesta directriu, hi han clàssics de la literatura veritablement emocionants i que, per una o altra raó, encara no havia llegit: Notre-Dame de París, de Victor Hugo, n’és un. He gaudit d’aquesta obra d’art i, sobretot al final, m’ha emocionat una història rodona, on tots els personatges apareixen dibuixats com només un geni de les lletres sap fer-ho. I el final, absolutament infeliç, tristíssim, m’ha fet venir a la memòria, potser per la seva intensitat dramàtica, una altra gran obra de la literatura romàntica: la dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill.

He de confesar, no obstant, que he fet “trampa” en la lectura d’aquesta novel.la, perquè m’ha apetit fer-ho, perquè, en última instància, saltar-te dos capítols on Víctor Hugo descriu amb tota minuciositat la catedral de Notre-Dame així com París a vista d’ocell, no afecten per a res a l’argument de la història.

Doncs sí, ho he fet, perquè seguint les paraules de Sábato, he llegit nomès allò que m’ha emocionat, és a dir, les vicisituts dels personatges, la seva respiració, la seva sensibilitat, el creuament entre uns i altres; els disertaments en clau d’assaig que fa Hugo enmig de la novel.la me’ls he saltat, i potser és una de les poques coses de debò criticables de la seva obra mestra, i que al meu parer trenquen la simetria impecable i quasi bé perfecta de la narració. És clar que, en el seu temps, al mateix Cervantes els seus contemporanis ja el van criticar precisament per introduïr al seu Quixot històries que estaven a dins d’altres històries, etc.etc. però a la gent el que li interesava de debò era la història en majúscules, és a dir, la d’Alonso Quijano.

Doncs si, he fet una mica de trampa, m’he saltat dos capítols perquè m’avorrien, perquè no m’interessaven, perquè la freda exposició de fets i detalls i xifres que res aporten al que viuran els personatges de la narració, se m’ha indigestat. I també, perquè em feia venir son abans d’hora (no és conya, sempre acostumo a llegir prop d’un hora al llit abans de dormir, a la nit)

Notre-Dame de París té tot el que pot cabre en una epopeia, on els personatges es confonen amb el seu temps històric i els seus protagonistes. Però, per sobre de tot, té les vides inoblidables de Quasimodo, el geperut campaner de la catedral, i la bella gitana Esmeralda amb la seva inseparable cabreta. I també un farcell de personatges humans, molt humans, que la sensibilitat de Victor Hugo posa al descobert fins als racons més amagats; en aquest sentit, la caiguda en espiral del clergue de Notre Dame és la caiguda a l’abisme d’un home que ha venut la seva ànima. Són impressionants els monòlegs folls d’aquest personatge en el seu profund desequilibri espiritual i anímic (cosa, dit sigui de passada, que venint d’un eclesiàstic, d’un home d’esglèsia, no és gens nou ni molt menys sorprenent, això ja ho deia Nietzsche…) Hi trovem, d’altra banda, un clar paralel.lisme entre aquesta història i la història que ens comta Leopoldo Alas Clarín en la seva Regenta, en el sentit que tots dos capellans són coixos del mateix lloc, o sigui, en la seva auto-acceptació.

Llegir aquesta novel.la, clàssic entre els clàssics, depara un gran plaer, perquè és una novel.la on tots els personatges cobren vida dins d’un context històric i es fonen magistralment en aquest context. Si que és cert que hi han situacions que avui dia podríem qualificar en la categoría dels “culebrons” o potser millor amb la corrent del Romanticisme; si que és cert que hi han capítols descriptius una mica excesius; sí que és cert que es una novel.la una mica llarga; però, per sobre de tot, Notre Dame de París és una obra d’art emocionant i inoblidable.

Seguint les directrius de Sábato, he fet molt bé de llegir, ara que tinc més temps, aquesta novel.la, i no em penedeixo en absolut d’haver fet trampes…

 

Homenatge a les lletres el dia del meu 40 aniversari

Avui he fet 40 anys. Són, mirats com es mirin, molts anys. Durant aquest temps, he descobert nous espais vitals, al temps que he anat evolucionant, quin remei sinó, m’he estavellat molts cops, també m’he tornat a aixecar altres cops, he après, en definitiva, de l’error i de l’experiència. En fi, com qualsevol altre ésser humà.

I durant aquest temps, i a partir dels anys de l’adolescència, sempre m’ha acompanyat amb més o menys intensitat, en funció de les meves èpoques, el món de la fantasia extreta de les novel.les. Recordo, a tall d’exemple, de quina forma m’afectaven les lectures com ara Els tres mosqueters, quan tenia tretze anys, amb quina intensitat vivia les històries i em posava a dins el llibre acompanyant d’Artagnan en les seves aventures, amb quina ràbia i indignació vaig “viure” la mort de la pobre Constance Bonaxieux per la metzina de la execrable Milady. Recordo aquell dia haver tancat la porta de la meva habitació perquè les llàgrimes no em paraven d’aflorar, no volia, és clar, que ningú em veiés plorar d’un dolor que em venia per llegir un llibre…

I vet aquí el miracle més sublim que ens du la literatura: et fa posar a la pell d’altres persones, et fa viure i sentir amb els seus propis paràmetres (paràmetres, és clar, sempre vestits de pensaments, sentiments, situacions humanes) Et du a un món on tot pot ser possible, on els límits no existeixen, on una ficció que se’ns explica té realitat pròpia en la decodificació que fa el cervell dels signes convencionals (les paraules)

He plorat al llegir Els tres mosqueters, he tingut palpitacions al final de la novel.la de Verne La volta al món en vuitanta dies, m’han conmogut i m’han emocionat moltíssimes històries, desde Madame Bovary, passant per Crim i Càstig, per Anna Karenina, per la Dama de les Camèlies, per tantes i tantes obres mestres de les lletres universals.

Cada cop que he llegit el que considero el meu llibre preferit (el Quixot) m’he deleitat i he xalat com si no l’hagués llegit mai per primera vegada. I, dit sigui de passada, la primera vegada que el vaig llegir (però nomès la primera part) va ser fent el servei militar.

Històries, cents d’històries, personatges, vides imaginàries, universos propis que fan girar els engranatges de la fantasia. I, enmig, un ésser humà que avui fa quaranta anys, que ja no tenen els seus sentiments aquella visceralitat que el feien plorar al llegir a Dumas, però que encara conserva d’aquells temps l’esperit obert i una mica ingenu i infantil per deixar-se portar a través de la seva imaginació.

Fer quaranta anys són, mirat com es mirin, molts anys. Durant tot aquest temps, la literatura sempre ha estat en mi ajudant-me a créixer, any rera any, història rera història, forjant el món de la meva imaginació i el món de la meva capacitat d’expresar-me. No puc ni arribar a imaginar el què seria un món sense llibres, el que hagués sigut per a mi el no haver pogut accedir a tot aquest manantial de paraules. No tinc cap mena de dubte: JO NO SERIA QUI SÓC SENSE TOT ALLÒ QUE M’HAN ENSENYAT ELS LLIBRES.

Per tot això, i en el dia del meu 40 aniversari, desitjo que la literatura visqui molts anys més a través de mi.

Gràcies.

 

Mark Twain: les aventures de Huckleberry Finn

Diuen els experts en literatura que la gran novel.la americana pot resumir-se en dos obres mestres: Mobby Dick, de Hermann Melville, i les aventures de Huckleberry Finn. La primera, on la natura adquireix una vessant sinistra, obsesiva, fosca; la segona, on la natura s’aplega a les vores del riu Mississippi atorgant exuberància, projecció de grans espais, llibertat.

 

Acabo d’adquirir una edició d’aquesta obra de Twain meravellosament editada per cercle de lectors amb il.lustracions fetes amb aquarel.la, i realment constato que gaudeixo encara més d’aquest clàssic que ja he llegit. Com a gran col.leccionista que sóc de llibres, no amagaré que tinc a la meva biblioteca autèntiques joies il.lustrades de la literatura, les quals considero com un tresor personal. Podria, naturalment, tenir edicions de butxaca, però m’agrada gaudir, apart del contingut, del continent, és a dir, que en aquest cas m’hi fixo també en el tipus d’edició. D’altra banda, considero que quan un llibre està fet amb criteris de qualitat (tipus d’enquadernació, tipus de paper, etc.) sempre durarà més a la nostra biblioteca personal que un cert tipus de llibre fet amb paper de diari (el que s’utilitza en les edicions de butxaca)

 

I, aquest cop, i tornant a l’obra de Marc Twain, m’apeteix perdre’m pels marges del riu Mississippi, potser recordant a la vegada aquells temps en que jo era un nen com Tom Sawyer o com Huckleberry Finn i anava a pescar enmig d’una natura en estat pur, igual que ells.

 

I, aquest cop, no faré cap anàlisi de l’obra. Vull gaudir de la llum, de l’espai il.limitat d’aventura, del bé i del mal que s’amaga en els cors de la gent de Nova Orleans, de les imatges que el riu porta cap avall d’un nen sentat a una embarcació, sempre en equilibri precari i sempre fugint dels seus perseguidors i de la mala sort. Vull gaudir, deixar-me portar per la imaginació, per l’espai d’aventura que s’anirà creant a la meva ment mentres Huckleberry es deixarà portar pel riu camí de la seva llibertat, envoltat d'infinitut d'anècdotes i de gent de tota mena.

 

I, naturalment, vull gaudir de les il.lustracions fetes amb aquarel.la, que afegeixen art i bellesa al món de la imaginació.

 

Joseph Conrad: el cor de les tenebres

Tinc una cosa en comú amb Joseph Conrad: tots dos varem néixer un 3 de desembre. Coincidències a part, “el cor de les tenebres”, que ja he llegit tres cops, és potser l’obra més emblemàtica d’aquest escriptor polac nacionalitzat anglès (i que utilitzà aquesta última llengua en la seva producció literària) i potser la més inquietant.

En essència, el cor de les tenebres és un viatge als temps colonials en el continent africà (al Congo) El protagonista explica a uns mariners la seva peculiar aventura que el du a ser capità d’un vaixell fluvial que té per objectiu remontar el riu Congo fins arribar a una estació on l’espera un enigmàtic personatge anomenat Kurtz. La fascinació del que a poc a poc va coneixent d’aquesta persona vertebrarà tota la narració, així com també l’impacte d’un clima, d’una terra, d’uns habitants en estat de salvatgisme, on tot apareix envoltat d’una bruma alucinatòria.

El cor de les tenebres és, en efecte, una aventura física, d’exploració, de projecció: el viatge té per objectiu anar riu amunt, en un lloc inhòspit d’Àfrica. Però, al mateix temps, estem al davant d’un viatge molt interior, ni més ni menys que al fons de les arrels de la moralitat. I, també, aquesta novel.la és una denúncia contundent i sense concessions a la política colonialista i a tots els estralls que va causar (explotació de recursos sense cap tipus de miraments, genocidis, esclavitut) en nom d’uns ideals que sobre el terreny no existeixen; al contrari, els homes que suposadament tenen que instaurar aquests ideals estan perduts enmig dels seus propis fantasmes, enmig d’una climatologia hostil i d’una natura que mana amb les seves pròpies lleis, i tenen com a únic objectiu enriquir-se a costelles del que sigui.

I el que no deixa de resultar sorprenent és el fet que a un home que ha perdut l’oremus de la seva moralitat, de la seva capacitat de jutjar el bé i el mal, se’l té per una espècie d’idol: Kurtz, en efecte, es troba més enllà dels paràmetres que fan definir un home d’acord amb els valors morals, no dubta en imposar la seva “llei” matant, si s’escau, als salvatges que l’adoren com un petit deu. I el que resulta paradoxal és que a gent suposadament “normal” la seva conducta la tinguin no com una cosa patològica sinò com una cosa acceptable i fins i tot extraordinària, més del costat del mite, del sant, de l’heroi, que de l’assassí i del dimoni. 

L’horror… aquesta és l’última paraula que pronuncia Kurtz abans de la seva mort. Potser es referia, en efecte, a la sensació que un té quan arriba al territori d’on mai més es pot sortir com a ésser humà, perquè no hi ha cap camí de tornada quan s’arriba al cor de les tenebres, perquè quan tot allò que et defineix com a home sofreix un daltabaix, dona com a resultat una esquerda a l’ànima irreparable.

Ferenc Karinthy: Metròpoli

Metròpoli és una novela d’atmòsferes, “ambiental”, que se’t va calant com una fina pluja, i que desitjes sobretot arribar a l’última pàgina per acabar aquesta fantasia de malson que res té que envejar a les narracions de Franz Kafka (al contrari, la càrrega d’angoixa que l’escriptor xec impregnava als seus relats és bastant més reduïda que la d’aquesta obra on la incomprensió, la soledat i l’aïllament arriben a proporcions monstruoses)

 El protagonista, de nom Budai, arriba per error en un vol a una ciutat a la que abans no havia estat mai, enlloc de fer cap a Helsinki, on té una ponència sobre lingüística. Però prompte se’n va adonant que els habitants d’aquesta ciutat desconeguda no parlen el seu idioma i, malgrat els intensos esforços que realitza (ell és lingüista de professió) no aconsegueix fer-se entendre. Una atmòsfera alucinatòria, de malson el va atrapant com una teranyina, el caos de la ciutat i els seus habitants, la seva vida frenètica que no comprén i, per damunt de tot, la barrera idiomàtica s’erigeix com un mur infranquejable (i es dona la paradoxa que la professió de Budai està relacionada precisament amb la comunicació, és més, és tot un especialista en la etimologia i semàntica de les paraules, encara que es veu del tot impossibilitat a l'hora de descodificar un tipus de lleguatge gutural, que és el que es parla a la metròpoli, i del que no pot extreure absolutament cap lligam coherent)

L’angoixa del protagonista s’anirà eixamplant in crescendo: com en un malson del que no pot sortir perquè no hi veu cap sortida, asisteix a una vida feta a base d’uns rituals no massa allunyats dels que estan presents a la nostra societat. Les grans aglomeracions, la massificació, les presses, la guerra també al final, i tot enmig d’una impossibilitat total de comprensió i de comunicació…

Metròpoli és una novel.la, com deia al principi, que et va calant a poc a poc, i que realment tens ganes de concloure perquè te’n adones en un moment donat de que ja estàs mullat, que aquest sentiment d’angoixa que el protagonista té com una segona pell arriba a resultar bastant intolerable, i encara menys mal que la narració està vertebrada en tercera persona.

Amb tot, aquest món únic que Ferenc Karinthy (un autor que, per cert, vaig descobrir a un blog de literatura) aconsegueix crear des de la primera a l’última pàgina, a través d’una prosa molt precisa i molt ben construïda, sense engalanaments superflus ni metàfores enlluernadores, és ni més ni menys que una obra d’art a l’altura del millor Kafka.

Encara que Metròpoli  pugui ser llegida en clau de ciència-ficció, hi ha alguna cosa, no obstant, molt real, molt humana, i que per això mateix un té la impressió que el tipus de societat dibuixada en la novel.la conté, en el fons, bastanta semblança a la nostra, i potser aquí resideix la clau de l’impacte emocional, atmosfèric, que et va calant durant tota la lectura: en definitiva, la nostra societat també està aixecada per murs, per modus vivendi que tenen l’aixopluc en la follia.

 

 

Charlotte Brontë: Jane Eyre

Vaig llegir Jane Eyre fa molts d’anys, i no recordava quasi res del seu argument, encara que tenia la sensació de que en el seu moment l’havia llegit amb addicció, com aquelles grans obres que tenen la màgia de posar-te de seguida a dins la seva història i de no soltar-te fins a l’última pàgina.

I, en efecte, al tornar-la a llegir desprès de molts d’anys, torno a tenir la mateixa sensació. Em reafirmo: Jane Eyre és una novel.la addictiva, emocionant, hipnòtica (possiblement d’un hipnotisme paregut a l’altra gran novel.la inglesa feta per la seva germana Emily, Cims borrascoses, encara que la temàtica i les respectives històries no tinguin res a veure)

Pel que fa a la seva línea argumental, aquesta és senzilla: se’ns compta amb primera persona la vida d’una nena que, en primer lloc, és tocada per l’infortuni, per l’adversitat, és orfa de pare i mare, l’acull una família que la tracta amb menyspreu i sense res d’amor, va a parar a una institució educativa on la gana i el poc calor humà són els distintius més punyents. Però, partint d’aquesta “minusvalua”, d’aquestes circumstàncies tan poc favorables, aconsegueix més avant pegar-li un gir al seu destí, sobretot essent fidel als seus preceptes morals i també amb unes dots d’intel.ligència intuïtiva i analítica molt ben desenvolupades, potser també amb un temperament apassionat i perseverant que no la fa defallir mai, ni en els pitjors moments.

Hi ha avui dia una corrent psicològica de moda, la resiliència, que ens parla que per molt difícils que hagin concorregut les circumstàncies a la nostra infantesa, a l’ésser humà, si se li donen les claus i l’ajut necessari, pot arribar a tenir una evolució ulterior positiva, sana i equilibrada. A Jane Eyre, no obstant, no li fa cap falta aquests conceptes psicològics: com l’au Fénix, té la capacitat de néixer cada cop de les seves pròpies cendres; ara bé, la seva psicologia, tot s’ha de dir, és ja de per si molt propera al perdó. Crec que aquí resideix, en definitiva, la clau per evolucionar i tirar cap endavant, siguin quines hagin sigut les nostres circumstàncies.

Però més que fer un anàlisi de l’obra, Jane Eyre s’ha de disfrutar perquè és una novel.la que cap amant de la literatura en majúscules s’ha de perdre. És una història emocionant, viva, molt ben construïda a nivell argumental i amb uns personatges també molt ben definits, i que té tots els elements perquè la seva lectura sigui un autèntic plaer (incluent-hi, si es vol, un cert tipus de desenllaç que recorda els “culebrons”, però sense caure mai en els tòpics més aferrissats d’aquest gènere) La seva protagonista-heroïna, arquetipus que podríem molt bé equiparar amb la Scarlett 0’Hara d’Allò que el vend s’endugué, restarà per sempre com un dels personatges més emblemàtics de la història de la literatura (i a través del qual, sigui dit de pasada, la pròpia Charlotte Brontë hi posa moltes coses autobiogràfiques) La integritat, el valor, la tossudesa entesa com a virtut envers la consecució de les metes, l’autenticitat, tot això ho posa de manifest l’autora anglesa a través d’un personatge que en cap moment vol ser posada en cap motlle, ni per raó de gènere ni per cap altra raó. Jane Eyre és íntegra, d’una sola peça i, per sobre de tot, conseqüent amb si mateixa, amb els seus pensaments, els seus sentiments i les seves accions.

Per acabar, la història de la literatura anglesa, i també de la literatura universal, deu molt a les germanes Brontë: a Emily, per una sola novel.la, Cims borrascoses, única obra que la seva curta vida li va permetre donar a la llum i a Charlotte, per aquesta emocionant Jane Eyre.

Emily va morir als trenta anys, Charlotte als trenta-vuit. Tot i així, les dos ens van deixar dues autèntiques obres mestres, on els camps d'Anglaterra, els seus paisatges entelats per la boira i el mal temps encara resonen a fora mentres un bon foc de xemeneia segueix escalfant les vides dels seus personatges.