Claudio Araya Véliz: El més gran avanç és parar-se

Cert dia, una dona anciana, en saber que el Buda estava predicant pels voltants d’on vivia ella, va voler acostar-se-li, i sense més, li preguntà: “Venerable, teniu algun tipus de doctrina per mi que em pugui ser d’utilitat, tingueu en compte que no sé llegir ni escriure, us agrairia si més no unes paraules”. Siddharta Gautama li digué, llavors, des de la seva profunda compassió: “Sí, tinc un mètode que el podries practicar, per exemple, quan et trobis pouant aigua al pou. Es tracta de prendre consciència a través de les teves sensacions físiques del moviment de la corda en baixar el poal, del soroll de l’aigua, del pes en aixecar-lo. Només això, no pensis en altra cosa, senzillament sigues conscient de l’acció de poar, així podràs arribar a poc a poc a una total pau interior”.

Sense saber-ho, el Buda havia establert el mindfulness que està avui dia tant de moda. Sigui dit per endavant que no m’agraden les modes i no m’agrada gens aquest terme, trobo que no hi havia cap tipus de necessitat d’introduir aquest anglicisme quan al nostre idioma hi ha expressions de sobra per fer referència a l’atenció plena, que és el que en definitiva vol dir aquesta paraula. I, posats a escollir, hi ha també molts termes budistes (que és, si més no, la font i l’origen primari de tots aquests conceptes) amb un poder de nomenclatura molt més genuí i adient. Però, sense sortir-nos dels preceptes budistes, i tal i com Gautama li afirmà una vegada en relació a la doctrina seva a un deixeble: “quan jo assenyalo amb el meu dit la Lluna, estic indicant un camí, però el meu dit no és la Lluna”. Es a dir, que utilitzant aquesta mateixa frase, de manera anàloga, en el fons la terminologia lingüística només representa un marc referencial, però allò important és el que podem copsar més enllà de la paraula que indica la idea.

“El més gran avanç és parar-se”, títol suggerent i alhora tota una declaració d’intencions, és una bona introducció a aquest concepte que, en realitat, podem trobar per primer cop fa dos mil cinc cents anys en la figura i les ensenyances del Buda. Concretament, el mindfulness, per molt que soni a última moda, està recollit al setè element de l’òctuple sender, és a dir, l’atenció correcta (l’òctuple sender ve a ser com una mena de mesures higièniques que va proposar Buda, desprès d’observar-les i aplicar-les escrupolosament amb sí mateix, per tal d’eliminar el sofriment)

Encara que, com deia, el llibre t’introdueix en aquesta filosofia, trobo el present assaig trufat de tecnicismes molts cops innecessaris i que no ajuden a copsar l’arrel de la idea que es vol transmetre, i potser hi hagi parts del mateix assaig que, malgrat estar ben escrites i ser força interessants, són una mica tangencials al motiu principal, la impressió final al llegir-lo es veu una mica esmicolada per expressions com aquesta, que no té pèrdua: (la intercalo en l’original en castellà, qui l’entengui que se la quedi)

“Esta noción paradógica del cambio es coherente con la visión sistémica interaccional de cambio, que como lo plantea Hirsch, quien observa la mantención del estado problema por una pauta interaccional sostenida por las soluciones intentadas, persistentes pero ineficaces, en otras palabras, lo que hace que el problema y el sufrimiento persista son las soluciones intentadas persistentes e insatisfactorias...”

S’hagués agraït, si més no, una mica més de senzillesa expositiva, i potser no tantes referències creuades d’altres autors per tal de corroborar els arguments expositius. Sigui com sigui, el llibre conté reflexions molt interessants i originals que et fan rumiar, i molt, entorn els puntals indispensables per aconseguir una bona pràctica de mindfulness, és a dir, la concentració, el silenci, l’actitud vital. És per moments un escrit força inspirador i, defectes estructurals a part, des d’un punt de vista intel·lectual, malda molt la pena de llegir-lo.

Però què és, al cap i a la fi, la pràctica de mindfulness? Aquest mosaic d’afirmacions de diferents autors extret del mateix llibre ho pot aclarir, no obstant, una mica.

THICH NHAT HANN: “Mindfulness és mantenir viva la consciència a la realitat present” DANIEL GOLEMAN: “Estar enfront la nua realitat de l’experiència, observant cada event com si estigués ocorrent per primera vegada” JON KABAT ZINN: “Prestar atenció de manera particular, amb propòsit, en el moment present i sense judicis mentals” VICENTE SIMÓN: “La capacitat humana universal i bàsica, que consisteix en ser conscients dels continguts de la ment, moment a moment” CHRISTOPHER GERMER: “Donar-se compte del moment present amb acceptació”

A diferència de la meditació clàssica budista, que es fa amb els ulls tancats i amb la postura del lotus, aquesta disciplina pot practicar-se dins l’àmbit de qualsevol activitat diària, mentre camines, mentre vas de compres, mentre estàs parlant amb una altra persona. Coses de la vida, jo ja porto cert temps practicant-ho, i ara me’n assabento que el que jo feia intuïtivament porta per nom mindfulness... M’apeteix continuar llegint literatura al respecte, així com explicar les meves pròpies experiències i el que m’ha aportat tot plegat, però això serà en una altra entrada del blog.

"El meu jardí amb Buda"

Erich Fromm: l'art d'estimar

L’amor... un allau quasi bé il·limitat de paraules que han baixat riu avall de forma torrencial, pels segles dels segles, arrossegades per la veu de poetes, filòsofs, pensadors, sempre a la recerca d’un significat transcendental a aquest sentiment que, es miri com es miri, té el poder suprem de moure el món. Paraules, paraules i més paraules per a intentar definir amb més o menys fortuna allò que va més enllà del pur àmbit filològic o del pensament o del raciocini, perquè es tracta al cap i a la fi d’una experiència subjectiva i holística que s’experimenta amb tot l’esperit, amb tot l’ésser, amb tota l’ànima.

I, d’entre aquest riu torrencial, hi podríem rescatar relativament poques paraules de l’aigua que se les endú en un ànim literari que malda per tenir-les presents més d’un cop a la vida. L’art d’estimar, una obra mestra de l’assaig de tots els temps, és un d’aquest recull de paraules absolutament imprescindibles per a comprendre aquest sentiment des d’una òptica psicològica i sociològica que, malgrat el mig segle llarg des que foren escrites, encara conserven una vigència contundent, inspiradora i actual, molt actual. I tal volta les conservaran sempre perquè canvia el tipus de societat, els costums, el decorat, però les necessitats seguiran essent les mateixes (o la necessitat, en paraules del mateix Erich Fromm, la necessitat en majúscules, la més profunda que hi tenim en quant a humans, és a dir, la de superar la nostra separativitat, la d’abandonar la presó de la nostra soledat)

L’assaig arrenca amb l’equiparació a art de l’amor. I, així, com en totes les disciplines artístiques, Fromm sosté que hi ha que disposar en primer lloc d’uns determinats conceptes o aparell teòric per a desprès poder desenvolupar amb efectivitat la pràctica d’aquest art. Segueix amb un anàlisi dels diferents tipus o manifestacions de la naturalesa de l’amor (amor del pare i la mare, amor a un mateix, amor eròtic, amor a Deu), un capítol amb clau d’anàlisis sociològic, i tanca l’assaig amb els fonaments pràctics de l’art d’estimar, que estan apuntalats, sosté l’autor, en els principis del coratge, la humilitat i la fe.

A través d’aquest assaig meravellosament ben escrit, Erich Fromm ens mostra no obstant una visió un xic càustica, pessimista, advocada al fracàs, d’un art (el d’estimar) que no és compatible amb el sistema capitalista, entenent aquesta irresoluble dicotomia en el sentit de que mentre el sistema establert es basa en la perifèria, en adjudicar-nos contínuament necessitats impostades des de fora, l’amor es basa en el nucli, en les necessitats afectives que de debò importen en tant humans:

“L’home modern està alienat de sí mateix, dels seus semblants i de la natura. S’ha transformat en un article, experimenta les seves forces vitals com una inversió que té que produir-li el màxim de guanys possibles en les condicions que regnen al mercat. Les relacions humanes són essencialment les d’autòmats alienats, en las que cadascú basa la seva seguretat en mantenir-se a prop del ramat i en no diferir en el pensament, el sentiment o l’acció. Al mateix temps que tots tracten d’estar prop dels altres com sigui possible, tots romanen tremendament sols, envaïts pel profund sentiment d’inseguretat, d’angúnia i de culpa que sorgeix sempre que és impossible superar la separativitat humana”

Per acabar, una frase que m’ha cridat l’atenció i que podria ser perfectament aplicable a la tirania dels mercats actuals i el puny de ferro dels dictats econòmics al qual s’apleguen amb covardia els governs actuals:

“Si l’home vol ser capaç d’estimar, té que col·locar-se al seu lloc suprem. La màquina econòmica té que servir-lo, en lloc de ser ell qui estigui al seu servei”.

Qualificació personal: OBRA MESTRA

Susan Sontag: Davant del dolor dels altres

Quan he estat cert temps llegint contes i novel·les, m’agrada tornar a la realitat sòlida de l’assaig, a la recreació d’idees i pensaments sobre un tema concret.

L’altre dia, la meva germana penjava al seu mur de la xarxa social, un vídeo acompanyat de certa reflexió en clau moralista, d’un soldat a Síria que mutilava un altre soldat mort, li arrencava el cor i se’l menjava... Es tracta d’unes imatges pixelades per tal d’atenuar una mica la brutalitat de l’acte. La meva reacció al respecte fou, decididament, no visualitzar-lo, i més o menys li vaig argumentar a la meva germana que no és necessari veure segons quines coses per a comprendre que una guerra, qualsevol guerra, suposa una animalització absurda de la condició humana i que, en tot cas, certs documents audiovisuals són del tot prescindibles, perquè la reflexió a la que et poden dur, a posteriori, ja la saps perfectament.

Davant del dolor dels altres, de Susan Sontag, és un assaig que vincula el tractament que s’ha fet de les imatges fotogràfiques al llarg de les guerres que han pogut ser documentades mitjançant càmeres, des de la Guerra de Secessió americana fins a les guerres recents al Golf o a Afganistan, dins d’una perspectiva sociològica on s’analitza l’impacte d’aquelles fotografies que han tingut el poder d’obrir consciències i de moure la gent en contra de la guerra, com per exemple la que al 1972 va fer el fotògraf Nick Ut a Vietnam sobre un grup de nens que fugien d’un bombardeig amb napalm.

Hi ha pocs escriptors que avui dia tinguin des d’un punt de vista intel·lectual i humanístic tanta solidesa, entitat i profunditat expositiva, com aquesta autora nordamericana que és tot un plaer llegir, per la seva capacitat de qüestionar els fets, els esdeveniments, les coses, des d’un punt de vista aliè a la societat de masses i de consum mediatitzada, aliè a la visió tendenciosa, manipuladora i molts cops perversa dels polítics, i sempre fidel a la recerca dels significats nus i reals de les imatges fotogràfiques i de la seva contextualització reflexiva.

Tinc un llibre a la meva biblioteca de Susan Sontag, que considero una autèntica joia: Sobre la fotografia, també un recorregut al llarg de la història per tal de vincular els efectes que les fotografies ens han ocasionat en la nostra visió de la realitat, del món, dels esdeveniments històrics, i com ha canviat significativament la nostra interpretació d’aquests esdeveniments arran les imatges. Paradoxalment (i el llibre està basat en l’exposició de moltes d’aquestes fotografies decisives i que han arrelat en l’imaginari popular) a l’edició de Sobre la fotografia no hi figura ni una sola imatge, és un assaig fet única i exclusivament amb paraules, sense cap representació visual...

I a Davant del dolor dels altres, hi trobem la Sontag més combatent i amb més artilleria pesada al servei de la clarificació d’idees. La veritat és que notes de seguida que el que estàs llegint crema d’alguna manera a les teves mans, per una capacitat intel·lectual demolidora, com molts pocs escriptors saben transmetre, en un equilibri quasi bé perfecte entre erudició i síntesi expositiva. Al present assaig, se’ns mostra com ha sigut tractat el sofriment, el dolor humà (quasi sempre per motiu de guerres) a través de tota la iconografia visual, i alhora se’ns llencen reflexions sobre la moralitat i sobre la utilització d’aquest dolor que s’immortalitza per sempre en una imatge. Es un assaig fet amb mestria, amb un pols expositiu intel·ligentíssim, i que malda per ser llegit molts cops, perquè a cada lectura pots enriquir-te una mica més. 

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE – OBRA MESTRA

Jack London: El rodamón de les estrelles

L’última novel·la de Jack London és probablement una de les menys conegudes d’aquest autor al que se’l acostuma a associar als contes inspirats en una natura que imprimeix la seva peculiar i de vegades devastadora petjada en l’ànima d’uns personatges sempre al límit de les seves forces. Però aquest autor va fer incursions, també, en gèneres no tant coneguts, com la ciència-ficció (Abans que Adam, el Taló de ferro) i en aventures metafísiques com ara El rodamón de les estrelles, una novel·la amb argument bastant insòlit.

Vagi per endavant que per mi, el millor London amb diferència és el fabulador de contes inspirats en Alaska, llegint-los és on més he gaudit fent aquesta retrospectiva literària per l’obra de l’escriptor nordamericà. No obstant, dins el seu ampli repertori, també hi ha cabuda per al relat amb un rerefons existencialista i d’indagació metafísica, com aquest rodamón de les estrelles. El protagonista de la novel·la, empresonat i condemnat a la pena capital, és sotmès constantment a tortures per part de les autoritats carceràries, que bàsicament consisteixen en posar-li una “camisa de força” dies sencers, sense menjar ni beure ni sense poder bellugar-se. En una d’aquestes ocasions aconsegueix “anul·lar” el seu cos i anar a la recerca d’estadis anteriors a la seva existència, així que tindrà la capacitat de visitar altres cronologies que l’havien encarnat en diferents persones.

Malgrat l’audàcia i l’originalitat de l’argument, la lectura de la història se m’ha fet una mica farragosa, no he trobat ni de bon tros la frescor ni l’espontaneïtat narrativa emprada en els seus contes, encara que se li ha de reconèixer a London el seu intent de novel·lar des de la òptica d’un sentit últim en forma de reencarnació. D’altra banda, i per les vexacions explicades, es pot copsar a l’obra també un sentit clar de denúncia per part del sistema penitenciari dels Estats Units a l’hora d’utilitzar mètodes que anirien totalment en contra dels drets humans (i possiblement, cent anys desprès de publicada la novel·la, les coses no han canviat gaire en aquest sistema penitenciari...)

I, ja per acabar aquesta retrospectiva sobre Jack London, havent-me deixat per a una lectura posterior la seva obra en clau autobiogràfica, Martin Eden, decididament, em quedo amb els seus contes de la febre d’or inspirats en Alaska.

Qualificació personal: RECOMANABLE

Jack London: El silenci blanc i altres contes

L’experiència en situacions extremes als inhòspits paratges gelats del Nord, com a matèria primera per a bastir desprès literàriament tot un univers teixit de narracions i contes on la supervivència és el factor que s’imposa. La vida de Jack London fou precoç (als trenta anys era ja un escriptor reconegut, famós i molt ben remunerat) i desgraciadament als quaranta va acabar la seva carrera literària, i amb ella la seva vida.

On podem copsar tot el geni d’aquest escriptor extraordinari és tal volta en els contes inspirats en les seves vivències per Alaska a la recerca de l’or. Són relats fets amb unes vigoroses pinzellades que dibuixen a la perfecció les condicions de vida enmig de la neu i el fred, la psicologia d’unes gents obligades a adaptar-se a situacions límit, i sobretot aquells paisatges blancs, sempre blancs, on el silenci i el fred que ve de l’inici del temps ho recobreix tot de forma esfereïdora. La mestria de London s’imposa amb una agilitat i vigor narratiu ple de dinamisme, d’acció (i també, com no, d’unes psicologies que va conèixer de molt a prop per a després pintar-les amb totes les seves contradiccions i tessitures a través d’una imaginació que, malgrat la curta edat, sabia molt bé donar-li a tot plegat cos i forma literària, i de quina forma!)

A un país llunyà, conte que enceta aquest recull, en essència se’ns conta el final tràgic de dos cercadors d’or (cadascun amb un caràcter en principi molt diferent, però en el fons amb moltes similituds) que es veuran obligats a conviure a una cabana enmig de la colpidora soledat de l’àrtic. El conte l’he trobat extraordinàriament bo, perquè a més London indaga en l’ànima humana de forma contundent i implacable. Tots dos personatges mai s’han trobat a si mateixos, viuen amb paranys i miratges i, en el fons, amb molta desconfiança vital. L’aïllament, el silenci i el fred actuen com autèntics catalitzadors per a desfermar llurs inferns interiors cap una espiral de destrucció recíproca. És realment impactant la forma en que se’ns narra aquest descens a l’infern de l’ànima humana.

Fotografia de Jack London en el seu peculiar viatge a Alaska a la recerca d'or

Al silenci blanc, a amor per la vida, el dramatisme per la supervivència batega amb força a través d’unes pàgines que et traslladen directament als freds d’Alaska i a unes condicions de vida pràcticament inimaginables. Són situacions que pengen d’un fil molt tènue entre la vida i la mort, sempre al límit d’uns elements naturals força hostils que fan estralls en els supervivents i que al final sempre acabaran imposant la seva llei. I, enmig d’aquestes coordenades i del relat purament d’aventura, podem copsar també un autor que indaga en la psicologia dels seus personatges pel que fa a la seva resposta adaptativa; un autor que, al marge de la seva capacitat per transmetre tot tipus de sensacions, també sap fer una capbussada convincent i profunda en l’ànima humana i en la seva galeria inesgotable d’ombres i llums. Ja sé que són dos autors molt diferents en quant a l'estil, però precisament per l’habilitat abans esmentada, m’ha recordat molt al Cor de les tenebres, la magistral narració de Joseph Conrad, on també, de retruc, la natura i la seva influència exerceix un acció capdal sobre el psiquisme humà, quasi bé com un altre protagonista de llurs narracions.

És, en definitiva, un recull de contes d’una qualitat literària extraordinària, on hi trobem el Jack London més brillant i amb més potència narrativa.

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE, OBRA MESTRA

  

Secret Garden: Illumination

 Hi ha cançons, composicions musicals que són capaces de portar-te a altres indrets, com aquest tema de Secret Garden, al que li podíem posar unes lletres per a reforçar la melodia:

I una altra vegada ho descobriràs. Als ulls de la teva ànima s’arraceraran tot tipus d’imatges giravoltant entorn els colors enlluernadors d’un estiu del que encara sents a la teva pell la calor i la frescor de l’aigua del mar. O pot ser només seran en canvi algunes sensacions efímeres i disperses les que et vindran com empeses per un novembre que ja no estarà al calendari. Al final tot se t’esmunyirà com un pensament que s’escapa pel cel en una trista espiral que es desfà per a esdevenir un desig.

                            

I desprès, el silenci, però no un silenci qualsevol: el que es percep quan s’acaba una melodia que s’intueix a la distància mentre els fulls caiguts a la tardor emprenen una nova vida amb el vent que se’ls endú, quan jo ja no escric més i la meva veu torna a la natura a la que pertany en forma de cert somni de bellesa en estat pur.

Jo sóc

Sóc fill de les estrelles, de la terra i de la mar en eterna mutació. Sóc fràgil. Sóc una porció quasi bé infinita d’àtoms lligats per combustions químiques. Sóc una màquina impulsada per una bomba que batega aire, sang i vida. Sóc també un univers en miniatura que dona voltes entorn d’un cel i d’un infern que es desfan indistintament entre tènues estats mentals. Sóc un potencial infinit d’impulsos, de creences i de fe. I sóc veritat, però també mentida. Sóc la consciència que és conscient de sí mateixa. Sóc com una petita espurna d’immortalitat ficada a dintre d’una càpsula del temps, i l'animal que porto a dintre no hi voldria sortir mai d'aquesta càpsula. Sóc un constructor de realitats. Sóc un somniador pràctic que fa i desfà com un pobre funambulista en precari equilibri entre el dia i la nit.  JO SÓC.