Irvine Welsh: Trainspotting

Quan la realitat, o millor dit, una part d’aquesta realitat es veu reflectida en el mosaic formidable que és l’àmbit literari, de tal forma que allò que anem llegint ens sembla un contrapunt quasi bé perfecte, simètric, versemblant (en altres paraules, no hi hauria massa diferència entre la ficció i la realitat) és llavors, doncs, quan aquest paral·lelisme entre tots dos móns dona una plena significació a l’art, en tant que representació imaginativa i conceptual de tot allò que perceben els sentits. Hi ha per això mateix manifestacions d’aquest art que, per la seves característiques específiques, són perfectament capaces de suplantar la realitat en majúscules sense que es noti massa l’artifici (l’escriptor entre bastidors, que fa i desfà tot un món imaginatiu a través d’uns personatges inspirats en els personatges de carn i ossos que podrien viure, aquí i ara o abans o després, en un tipus concret de societat) i precisament per no notar-se massa aquest artifici, fa que de retruc ens acabem identificant de seguida en la història que se’ns compta.

Transpoitting és una novel·la que, amb un exercici d’osmosi magistral ficció -literatura, ens aproxima el modus vivendi d’uns joves escocesos enganxats a les drogues, sempre al límit d’unes experiències que freguen precipicis emocionals i físics. Crec que un dels encerts més notables és l’emulació de la parla del carrer, quasi sempre trufada d’exabruptes, d’expressions vulgars tal i com ragen (com d’altra banda parlarien una colla de nois sense massa refinaments ni cultura i on el que els balla per dintre és el gaudiment del moment mitjançant tot tipus d’addiccions)

Irvine Welsh ens mostra totes les clavegueres del món de l’heroïna i les drogues dures, sense censura, sense defugir l’escatologia més brutal, com aquell qui diu injectant les seves paraules d’una al·lucinant duresa expressiva, directament a una vena que du a una de les vessants més fosques de l’itinerari humà. En aquest sentit, el síndrome d’abstinència d’un dels personatges centrals de la novel·la ens és comptat des d’una òptica realment esfereïdora.

Els personatges del novel·lista britànic són perdedors, gent que ha donat l’esquena definitivament a la societat i als seus hàbits prefabricats, a les modes, a les il·lusions, al futur, i en canvi s’han establert en un perenne ara on el que malda per damunt de tot és el gaudiment a costa del que sigui i siguin quines siguin les conseqüències (sexe, drogues, experiències límit) La seva forma de pensar està en conjunció a la seva forma d’expressar-se, sense embuts, sense refinaments, amb un llenguatge de carrer sense concessions.

Les diverses històries, representades a Transpoitting per la diversitat de personatges on cadascun d’ells (i ho trobo també un encert) parla en primera persona des de la seva peculiar òptica, configuren un collage narratiu que ens apropa a la seva mentalitat i que ens fa partícips de l’espectacle de vegades colpidor, salvatge, brutal, que és el trajecte per la carretera d’una sola direcció sense retorn i directament cap al precipici físic i emocional que porta el consum d’heroïna. Encara que, també, a la novel·la es tracten molts més temes, com un petit microcosmos representat pel grup de joves protagonistes que es fa ressò de les preocupacions i de les perspectives de tota una generació: l’atur, les perspectives del futur, els prejudicis, el sexe, la paternitat, les especials tessitures polítiques dins la Gran Bretanya, d’Escòcia.

Per acabar, es tracta d’una obra literària contundent, però per la cruesa i violència verbal emprada no és recomanable ni de bon tros per ànimes ultrasensibles. Salvant les distàncies i les temàtiques argumentals, m’ha recordat molt La taronja mecànica, de Burguess, també amb un grup de nois al límit de tot tipus d’addiccions, també amb una brutalitat nua a l’hora d’explicar els seus pensaments i els seus actes, i també sense deixar-te indiferent al llegir-la.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE

Trainspotting: hobby consistent en observar compulsivament els trens i anotar el seu nombre i característiques per a després donar-se importància entre d’altres aficionats. És objecte de ridícul generalitzat a la Gran Bretanya, com a grau zero dels hobbies o la forma més fútil de passar el temps sense saber què fer.

   

Fernando San Basilio: El jove venedor i l'estil de vida fluït

Últimament no m’està agradant el que llegeixo, no tinc gaire sort en les lectures escollides, així que intentaré anar una mica més enllà d’aquesta sensació final de certa decepció en acabar el llibre per a donar-li cos a la crítica raonada, perquè tampoc es tracta d’anar esquarterant i esbudellant (metafòricament parlant, és clar) llibres a dojo, així, pel simple gust de fer-ho, sinó de posar les coses al seu just lloc, almenys al lloc que pertany al meu microcosmos literari.

I, és curiós, però la idea nuclear de la novel·la, que té el suggerent títol de El jove venedor i l’estil de vida fluït, jo l’havia pensat com un projecte de narració que fins al moment ningú havia intentat però que podria donar moltíssim joc.

I, més o menys, la idea és aquesta, a risc de simplificar-la massa: el protagonista llegeix un d’aquests llibres d’autoajut tant de moda en els últims anys, i intenta viure i materialitzar el seu dia a dia en funció de les variables explicatives que es desprenen de la lectura del mateix, amb la peculiaritat que se’ns presenta un dia en la vida d’aquest protagonista a l’entorn del seu treball a un centre comercial. Evidentment, l’autor es permet la llicència de donar-li cos a l’argument de la història a la seva manera (una manera que, sincerament, l’he trobada bastant impersonal, com allunyada, com de documental asèptic, com aquell que intenta reflectir l’univers peculiar de cada protagonista posant-li un micròfon al cervell, però al final, l’únic que s’arriba a sentir és una cacofonia llunyana, no gens agradable en el seu conjunt)

No tinc, d’altra banda, res en contra pel que fa a l’estil emprat per Fernando San Basilio, utilitza frases molt trenades, molt llargues, com per a atrapar-te dins la cascada d’idees, pensaments, que els seus personatges viuen, i no em sembla gens malament l’exercici i el plantejament que fa atenent purament a la vessant formal. Ara bé, em sembla un estil massa intel·lectualitzat, massa de quiròfan asèptic, sense poder ni capacitat comunicativa, amb el desastrós resultat final de que no aconsegueix que et posis a dintre de la història ni tampoc que al llarg de la narració arribis a tenir una certa empatia per cap dels personatges. Es més, tant bon punt acabes la lectura, l’oblides de seguida.

Com en l’anterior novel·la criticada, considero que aquesta hagués pogut donar molt més de sí, perquè la idea nuclear és molt bona. Ara bé, l’execució d’aquesta idea deixa molt que desitjar.

Qualificació personal: PRESCINDIBLE, no la recomano

Arto Paasilinna: Presoners al paradís

Havent llegit històries tan esbojarrades, divertides i originals com Deliciós suïcidi en grup, o La dolça enverinadora, quan em vaig embarcar, juntament amb la tripulació de l’avió que Arto Paasilinna fa estavellar en ple Pacífic Sud, esperava trobar-me amb les mateixes situacions rocambolesques i, per damunt de tot, esperava passar una bona estona gaudint d’un tipus de literatura que no va més enllà del pur entreteniment al servei de l’humor i la crítica social. I, sí, és una història sense massa pretensions i sense massa volada, certament, però tot i així, havent-la acabat, la sensació que se’m queda no és la mateixa que amb les obres abans esmentades. Intentaré raonar aquesta sensació.

L’argument: un avió carregat amb una tripulació constituïda per llenyataires finlandesos, metges i llevadores, tots sota l’aval de les Nacions Unides, es veu obligat a fer un amaratge d’emergència. Havent sobreviscut la majoria, una illa deserta els acull després, i hauran d’aprendre a organitzar-se i a adaptar-se a les condicions d’una natura en estat pur, fins que uns mesos més tard són rescatats per marins americans.

A l’acabar-la, tinc la impressió que en aquesta novel·la té més pes específic tot el farcell de possibilitats que haguessin pogut desenvolupar-se de forma convincent i versemblant, que no pas el resultat final de la mateixa, per cert bastant mediocre. És a dir, que el teatre, el lloc, les circumstàncies, oferien tot plegat un potencial molt més adient per projectar una logística imaginativa (no exempta, per què no, del sentit de l’humor, tant característic en aquest autor finlandès) però amb una forma molt més convincent a l’hora de denunciar l’artifici social, les convencions, el capitalisme. Perquè, si hi ha alguna pinzellada “filosòfica” que Paasilinna ens mostra en el sinus de la seva història, és el fet que un socialisme pur és possible en determinades circumstàncies, que l’ésser humà pot ser molt més feliç sense les necessitats que la indústria del consum implementa en el seu cervell, que també és possible el retorn a la natura en la seva essència més despullada.

Ara bé, ja dic, el resultat final deixa molt que desitjar: l’autor recorre a massa situacions típiques i tòpiques, que s’intueixen de seguida, els personatges tenen una dimensió bastant plana i estereotipada, sense cap tipus de possibilitat d’evolucionar al llarg de la narració i, a més, aquest sentit de la ironia i de les situacions més estrambòtiques que tan bé sap dur a terme l’autor, en aquesta novel·la no es donen, tot resulta al cap i a la fi un producte predictible de principi a fi.

En resumides comptes, un llibre bastant prescindible, per no dir del tot.

Qualificació personal: DECEPCIONANT

Charles Bukowski: La màquina de follar

Ningú pot posar en dubte que tant Tròpic de Cranc com Tròpic de Capricorn són dos clàssics de la literatura, malgrat el llenguatge de vegades pornogràfic i brutal pel que fa a les descripcions descarnades de sexe amb pèls i senyals. En canvi, Henry Miller va ser denunciat per obscenitat, a la puritana Estats Units d’Amèrica, i van ser prohibides la publicació de les seves obres, circumstància que el temps es va encarregar de posar al seu just i necessari lloc: una cosa són les obres literàries i la llibertat d’expressió que tot autor pot i té que tenir a l’hora de crear els seus personatges i les seves històries, i una altra cosa és la valoració i el judici moral de les mateixes. La llibertat expressiva està per damunt de qualsevol tribunal instituït que jutgi una obra artística des de postulats purament morals, senzillament perquè l’autor té llicència per a dir i per a expressar-se com li doni la real gana, agradi o no: es tracta d’una ficció, d’un tauler imaginatiu on es juxtaposen una sèrie de variables que fan possible el disseny d’unes històries. Si aquestes històries són amorals, obscenes, o el que sigui, en tot cas no és cap tribunal qui ho ha de decidir.

I aquest aclariment val també per a l’obra d’un altre gran outsider de les lletres americanes: Charles Bukowski, que comparteix amb Miller la mateixa brutalitat a l’hora d’utilitzar un llenguatge tal i com li raja, sense floridures, sense engalanaments lingüístics, i en canvi amb exabruptes constants buscant en tot moment el trencament, la dissidència literària, l’allunyament de les normes o d’allò políticament correcte. En aquest sentit, l’univers peculiar de Bukowski beu d’un esquema amoral, pornogràfic, amb certs tocs surrealistes i d’humor negre; un univers que, en essència, està centrifugat en les seves experiències vitals i els efectes d’una vida abocada a l’excés en la beguda, en les relacions sexuals, en un pessimisme que fa feredat i que, d’altra banda, no s’intenta amagar.

La màquina de follar és un recull de relats breus i contes que l’autor extreu, bàsicament, dels seus avatars vitals. Sobta molt, per exemple, que en quasi tots els contes el seu alter ego protagonista, des de que s’aixeca fins que se’n va a dormir, no s’allunya mai ni de la botella ni de les dones... D’altra banda, Bukoswki ens porta per tot tipus de llocs “insalubres” i no gens agradables (hospitals, manicomis) juntament amb personatges que viuen apartats del modus vivendi normal, és a dir, rodamóns, borratxos, folls, sempre amb l’ànim de pertorbar al lector amb un nihilisme i un escepticisme que dona l’esquena, no obstant, a la hipocresia, als clixés i a les normes socials, a la política, als ideals, i a un llarg etcètera de valors que per a l’autor es redueixen a una expressió que ell mateix reitera fins a la sacietat en els seus contes: a una merda.

Tot i així, llegir tant Bukowski com Miller, en determinats moments, és com un canvi de drecera de cent vuitanta graus, més que res pel tipus de llenguatge que tots dos empren, amb monòlegs farragosos, surrealistes, sense cap ni peus, on s’arremet contra tot sense cap tipus de censura ni polidesa expressiva. No obstant, són dos autors que m’agraden, encara que els llegeixo molt de tant en tant perquè m’acaben embafant de seguida. Sigui com sigui, m’estimo més llegir aquests tipus d’autors outsiders que, per exemple, la soporífera Recherche du temps perdu, amb tots els respectes per a Marcel Proust.

Qualificació personal: RECOMANABLE si es vol llegir alguna cosa diferent, salvatge, brutal, impactant.

  

Jon Bilbao: Com una història de terror

Quan he estat un temps llegint novel·les més o menys extenses, m’agrada canviar al format conte, és a dir, a les històries més aviat curtes, condensades, aprimades, que per la seva lleugeresa i brevetat són un contrapunt perfecte a aquelles altres històries amb més elaboració dels personatges i de l’argument però que acaben cansant tot just per mantenir les mateixes coordenades imaginatives en un territori que s’estén massa en el temps.

Com una història de terror, de Jon Bilbao, és un recull de contes francament interessant on a través d’allò quotidià d’unes vides aparentment normals i corrents (podríem ser qualsevol de nosaltres en tots i cadascun dels contes) en aquests supòsits, doncs, de normalitat, els fantasmes que amaga l’inconscient desperten i es fan conscients. El terror, així, no com una cosa que de fora trasbalsa la tranquil·litat i l’equilibri d’esperit, sinó més aviat el propi món instintiu, irracional, obsessiu, que quan es desferma per un catalitzador determinat, treu a la superfície tota la foscor (o l’ombra, com diria Jung) I, sobretot, els estats anímics, les creences que s’amaguen al darrera d’aquests estats anímics i que, com un bumerang, atreuen cap a la perifèria dels esdeveniments, fets, persones, circumstàncies, situacions, que d’alguna manera són un reflex directe d’aquestes creences de base i que acaben influint poderosament sobre tot allò que ens passa de fora cap a dins, en un feedback interdepenent fora- dintre que resulta com una regla de tres inapel·lable.

Al darrera de tots aquests contes hi ha un narrador molt hàbil a l’hora de transmetre d’una plomada, com aquell que diu sense massa virtuosismes però d’una forma efectiva, tot l’univers interior dels seus personatges, uns personatges que en els seus desenvolupaments quotidians es veuran enfrontats als “baixos instints”, a les seves obsessions, als seus fantasmes. No havia llegit res de Jon Bilbao, però m’ha semblat un molt bon narrador, convincent, amb recursos expressius amplis per a desenvolupar amb ofici el format breu. Entre tot aquest recull de contes, és precisament Com una història de terror el que més m’ha agradat, el trobo realment magistral, i el que conté potser un resum més acurat de tota la temàtica de base d’aquest llibre, i potser fins i tot es podria veure entre línies un homenatge als grans clàssics americans del gènere (Lovecraft, Poe) autèntics mestres en crear atmosferes terrorífiques. Però, ja dic, en el sinus dels contes de Bilbao hi ha sempre una dimensió molt psicològica, molt terrenal, feta de la fràgil argila del material inconscient.

En definitiva, una molt bona lectura.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE

Haruki Murakami: De què parlo quan parlo de córrer

Hi ha autors que se m’indigesten, i per molt que m’esforço, ja sigui per la seva peculiar temàtica ja sigui per una altra raó, no puc amb ells: Murakami és un d’aquests autors. Vaig “intentar” llegir el seu Kafka a la platja, i constato que és un dels pocs llibres que no he pogut acabar, és senzillament un desgavell, un deliri sense cap ni peus que t’acaba “ratllant” de mala manera. En canvi, coses de la vida, és un dels autors preferits de la meva germana, i tot just feia ella esment l’altre dia, a través del facebook, de les virtuts d’un llibre de Murakami que porta un títol tan suggerent com De què parlo quan parlo de córrer. Així que me’l baixo i el carrego a la panxa del Kindle, sense fer esment de si l’he aconseguit gratuïtament o no, no sigui cosa que la SGAE se’m tiri a sobre...

Es curiós, però a hores d’ara, el que se’m fa de debò estrany i bastant incòmode, és llegir en format de llibre de tota la vida, i que consti que vaig arribar a concebre’l –al llibre- ni més ni menys que com una mena de fetitxe, com un recipient reverencial d’art inqüestionable...) En un altre ordre de coses, és pràcticament una situació anàloga a un estat d’enamorament que, en el seu moment, penses i sents amb tot el teu ésser que serà per a tota la vida, i resulta que al cap d’uns anys aquell enamorament té menys transcendència que un núvol que s’emporta el vent; o sigui, que no hi ha res que sigui definitiu, ni una creença, ni un sentiment, ni un pensament, res. He passat de ser un adorador d’edicions bibliòfiles, a pràcticament ignorar-les i, en canvi, segueixo llegint, segueixo descodificant els signes convencionals amb els ulls de la meva intel·ligència, crec que això és allò realment important, i no el format em que es faci aquesta activitat.

Però tornem a Murakami, i al seu peculiar llibre, que ens explica, bàsicament, per què corre, quines motivacions i fites el porten a fer tres-cents kilòmetres cada setmana, i en un context més filosòfic, què ha esdevingut a la seva vida aquest esport estructurat pràcticament cada dia. I avanço que, donat que jo ja fa vint anys que també corro, amb més o menys regularitat, el llibre no deixa de tenir per això mateix un interès especial per a mi, perquè a més puc contrastar de primera mà les seves sensacions juntament amb les meves al desenvolupar la mateixa activitat, encara que com a diferència força significativa, cal apuntar que ell s’entrena per a fer maratons i més aviat amb trajectes de distància llarga, cosa que no és el meu cas (encara que, en un moment donat he arribat a córrer l’equivalent a mitja marató)

De què parlo quan parlo de córrer, és un llibre que està bé. Té moments descriptius molt bons i, és clar, el seu màxim interès és traslladar aquesta passió pel running, quan l’adrenalina comença a circular pel torrent sanguini davant la perspectiva d’una sortida, d’un tipus determinat de repte físic on s’ha de calibrar sempre la franquícia de resistència física a la que es pot portar el cos. Ja dic, córrer és més aviat, com molt bé ho arriba a explicar Murakami, un estil de vida, una forma de copsar la realitat posant a punt la pròpia resistència per a, al cap i a la fi, gaudir d’aquest sofriment autoimposat.

Qualificació pesonal: RECOMANABLE-ACCEPTABLE per la seva qualitat literària, IMPRESCINDIBLE per als runners addictes

"Mentre corro, simplement corro. Com a norma, corro enmig del buit. Dit en sentit invers, tal volta cabria afirmar que corro per a poder aconseguir el buit. I també és en el buit on es capbussen aquests pensaments esporàdics. És lògic. Perquè a l’interior de la ment humana es impossible aconseguir el buit absolut. L’esperit humà no és tan fort ni tan consistent com per a poder copsar-lo. En canvi, aquests pensaments (o aquestes idees) que penetren al meu esperit mentre corro no són, en definitiva, més que simples accessoris del buit. No són contingut, són pensaments generats en torn a l’eix de la buidor. Els pensaments que acudeixen a la meva ment quant corro s’assemblen als núvols del cel. Núvols de diverses formes i mides. Núvols que venen i se’n van. Però el cel sempre és el cel."

Natsume Soseki: sóc un gat

El món de les lletres pot permetre’s qualsevol tipus de llicència imaginativa, com ara posar enmig d’una història una veu en primera persona sota la corporeïtat i la pell d’un gat però, en canvi, sota la forma de copsar el món i d’interpretar-lo d’un autèntic filòsof que examina les relacions humanes i les seves motivacions sota l’anàlisi curiós d’aquell que viu amb els humans però que no és humà i que per això mateix està més “capacitat” per a llegir entre línies la hipocresia, la vanitat, l’artifici que es desprèn de les relacions. Sóc un gat, de l’escriptor japonès Natsume Soseki, és un curiós i original exercici narratiu d’una qualitat literària extraordinària on, sí, el protagonista és un gat que ens explica les seves peripècies arran que és acollit a la casa d’un professor d’anglès i de la seva família.

El que més m’ha agradat de la novel·la:

·    El disseny d’uns personatges realment divertits i un xic excèntrics (em refereixo sobretot al professor Kushami i a Meitei) que fan possible tot tipus de diàlegs esbojarrats, amb un ritme narratiu molt ràpid.

·        L’habilitat que té l’autor d’integrar a la seva obra tot un microcosmos convincent (un veïnat de Tokio) que de retruc ens fa veure un macrocosmos molt més ampli on es pot copsar la mentalitat d’una societat, d’unes formes de vida, d’uns costums, amb totes les seves llums i ombres.

·     L’erudició d’un autor que té un repertori intel·lectual molt ampli per a qualsevol tipus de qüestió, avalat per la lectura de clàssics tant orientals com occidentals.

·    La creació d’un personatge entranyable, el del professor, paradigma de l’home contradictori, tossut, perdut sempre entre qüestions filosòfiques i complexos fortament arrelats. En aquest sentit, Soseki l’humanitza fins quasi bé a esculpir-lo com un anti-heroi, com un personatge més d’un ramat mediocre i sense grans aspiracions, però que en canvi el mostra absolutament convincent en totes i cadascuna de les seves contradiccions (humanes, massa humanes, com diria Nietzsche)

El que menys m’ha agradat:

·    Els circumloquis o voltes en clau de digressió filosòfica que el gat-narrador de vegades fa en un carrousel inconnex d’idees inacabable i accelerat, que arriba a “emborratxar”, a saturar, allunyant-se una mica de la trama o argument principal de la història. També hi ha entre els diferents personatges diàlegs d’aquesta naturalesa, inacabables, embafadors.

·        Des del meu parer, hi trobo massa extensió pel que fa al nombre de pàgines de la novel·la; si l’autor hagués retallat una mica, precisament, aquestes digressions una mica empipadores, potser el resultat final hagués sigut molt més efectiu i no tant carregant. Sigui com sigui, sis-centes cinquanta pàgines em semblen excessives.

En definitiva, un producte literari molt ben fet, considerat un clàssic al Japó, i que entreté i diverteix a parts iguals, satiritzant de retruc tota una classe social burgesa de l’època que, si es perllonga en l’espai i el temps, podria ser perfectament la classe social burgesa de qualsevol societat moderna. I aquí està la vertadera universalitat de la novel·la.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE