Apunts del camí de Santiago (II)

No sóc practicant de cap religió, Déu em lliure: l’ortodòxia implícita en elles se m’indigesta i més aviat em causa repulsió, encara que respecto profundament els rituals i les cerimònies religioses, sempre que siguin sinceres i sentides. No m’interessa tanmateix la salvació de la meva ànima ni deixar la meva llibertat com a ésser humà en funció d’unes dependències superiors i infalibles. Malgrat tot, crec en la bondat, en l’amor, en tot allò que des del punt de vista antropològic em pugui fer millor. I fet aquest breu preàmbul, continuo:

Ens trobavem a l’alberg de los Arcos, a prop de la província de la Rioja. Aquest alberg tenia la particularitat que estava construït amb tres pisos (a l’últim pis es trobaven els matalassos arringlerats al llarg d’un habitacle el sostre del qual estava en pendent, o sigui, que hi havia una part que t’havies d’acotxar, a desgrat de pegar-te un cop de cap) Nosaltres ens trobavem descansant una mica, desprès d’un esgotador itinerari, quan de sobte fa acte de presència un “peregrí” que deixa caure sense massa contemplacions la seva motxil.la un cop l’encarregada de l’alberg li esmenta que el seu matalàs és el que està al costat del nostre.

Ens assabentem de la seva nacionalitat: és italià,  deu tenir uns trenta anys, i avui ha fet una etapa de 35 kilòmetres caminant…Són realment molts kilòmetres per un sol dia. No enten massa l’espanyol, així que no podem contrastar massa opinions ni idees amb ell, però ens el trovem una hora desprès a l’interior d’una esglèsia, hi fan una missa i decidim assistir-hi (l’esglèsia és realment preciosa, i sobta una mica que en dimecres estigui plena a vessar) Com deia al principi, no sóc practicant de cap religió, cosa que, d’altra banda, no veig incompatible en assistir a qualsevol manifestació litúrgica; això si, sempre des d’una actitud de profund respecte.

Ell es trova una banqueta per davant nostre, i segueix tot el ritual amb bastant fervor (en els moments claus de la litúrgia sembla realment afectat) I a l’hora de desitjar-nos la pau, que és també un moment litúrgic força significatiu, ens encaixa les mans de forma realment efusiva, amb tot el seu sentiment.

I pràcticament ja no contactarem més amb ell; quan tornem a l’alberg desprès de sopar, ja hi és dormint, i a l’endemà el sentim a les sis del matí preparant la motxil.la, donant-se una mica de fregues a la planta dels peus amb ungüent, i abandonar a trenc d’alba l’habitacle en destinació a una altra etapa.

I se’m plantejen, al fil d’això, moltes hipòtesis: realment el seu camí de Santiago és una manifestació més de la seva fe, és de debò el seu peregrinatge un acte de convicció i de voluntat associats a unes creences determinades? Les 32 etapes del camí francés, que és el que ell està seguint, són la plasmació d’un esforç sostingut per arribar a un cim que té com a rerefons un engranatge espiritual?

I és que, si tinc que ser sincer, i a desgrat del que vaig poder constatar in situs, hi ha comparativament ben poca gent que faci tot l’itinerari del camí de Santiago des d’un mòbil purament espiritual o religiós. La major part de la gent amb la que varem poder contactar només s’hi estava de mitjana una semana, com una forma de fer turisme o de conèixer gent o com a curiositat.

Però potser encara hi ha (i molts) peregrins autèntics que, tal volta com l’italià, hi són ara mateix caminant per camins pedregosos, disposats a fer vuit-cents kilòmetres fins arribar a la tomba de Santiago l’apòstol, a Compostela. Més enllà del dolor físic, de la llunyania de la meta, de les inclemències del temps, ells tenen un objectiu. I aquest objectiu l’acompliran, sigui com sigui. Com els peregrins de fa cents d’anys. Com tothom que compren que la voluntat humana fa trencar la closca de qualsevol limitació, física o psíquica.

Apunts del camí de Santiago (I)

M’hi veig caminant amb la motxil·la carregada de roba, del sac de dormir, de menjar, de la cantimplora, amb les xancles i la closca de petxina * penjant de la motxil.la, amb una botella d’aigua a les mans, entre vinyes i muntanyes, entre planícies inacabables, entre poblets perduts allà ben adalt d’un turó, entre un mapa que només té connexió amb els accidents geogràfics de la meva memòria. Una setmana, un somni de peregrí, una eternitat que per uns dies es fa terra i pedres a través del camí de Santiago.

M’hi veig acompanyat en alguns trams per homes, per dones, per joves, per nens, de diferents nacionalitats, espanyols, irlandesos, francesos, alemanys, coreans, brasilers. M’hi veig coincidint amb persones amb les que ja no coincidiré mai més, animant-mos mutuament i desitjant-nos “buen camino” al creuar-nos. I m’hi veig també amb ells en cada parada del peregrí, en cada alberg, en cada lloc on els daus del destí ens hi porta.

A Michael, d’Irlanda, ens el trovem tot just en una parada que fem a dalt d’un poble empinat de debò, a un bar. La declinació en pendent del mateix poble fa que la taula on estem asseguts estigui tanmateix fent pendent. Ens ofereix una ensalada de fruits secs i ens diu que s’hi trova aquí fent el Camí com peix a l’aigua –diu que es corredor de marathons-, i que la dona i els seus nens els té al darrera, venen tot seguit però amb una cadència de pas molt més tranquil.la. Ens el trobarem a dos etapes més.

Hi ha un senyor malagueny d’uns seixanta anys que diu que és el cinquè cop que fa el camí de Santiago. Té una panxa prominent, va escoltant música amb els auriculars i de tant en tant comença a cantar a l’uníson d’aquesta música, sense importar-li massa qui té a darrera. Porta un gueato molt gran i barret, du bigoti, és ros. “El camino hay que disfrutarlo, tramo a tramo, pueblo a pueblo, sin prisa”, ens diu en una parada. I té raó, almenys jo començo a intuïr que marcar-se etapes i voler arribar sigui com sigui és una forma potser de no gaudir.

Hi ha també dos brasileres (una d’aquestes una mica grassoneta, que es diu Coral) de Sao Paulo. La Coral camina amb dificultat, ens diu que té ni més ni menys que quinze llagues a la planta dels peus, però tot i així segueix endavant, sempre endavant. I veure-la caminar parla per si sol, sembla una oca marejada.

Hi ha dos coreans, a un d’ells ens el trobem mentres estem fent una migdiada a la plaça d’un poble, el veiem per primer cop arribant a la mateixa plaça amb un paraigües per protegir-se del dur sol que fa…

M’hi veig amb un dolor agut a la planta dels peus després de dues hores de marxa, amb la sensació que la motxil.la se’m clava a les espatlles. M’hi veig realment cansat, desprès de set o vuit hores de caminar. M’hi veig arribar a un alberg per a peregrins, on la intimitat no existeix gaire i s’ha de dormir en lliteres apilades.

M’hi veig sentint i gaudint de la llibertat, de caminar amb una incertesa total pel que fa als indrets pels que passaré. I sento amb intensitat la connexió home-natura: no hi han interferències, notícies, sorolls, rebuts per a pagar, hisenda, cotxes que s’han de portar a reparar, trucades que s’han de fer. Hi ha tan sols un camí que et porta, que acull les teves petjades sense dir res, sense preguntar-te res. No hi han judicis i projeccions mentals, no hi ha quasi bé pensaments, no hi ha gaire ment: les  sensacions físiques ho plenen tot. I de sobte, aquesta simetria de silenci resta trencada per les petjades d’un altre peregrí que se’ns creua: “buen camino”, ens saluda efusivament.

I, al cap i a la fi, jo he passat per aquells indrets, els mateixos pels quals passaran moltíssimes persones més, totes elles amb un farcell de sensacions que els pertanyerà només a elles i que marcaran la seva visió del camí de Santiago.

Potser, en definitiva, la gran metàfora sigui aquesta: que tots som caminants adreçant-nos a un lloc que no coneixem, i que per això el que té cabdal importància és, precisament, la petjada que a cada pas hi fem, perquè no hi ha res més.

Potser, en definitiva, la veritable meta és el camí…

*La closca de petxina és el símbol del peregrinatge a Santiago de Compostela, i els peregrins la duen penjada a la motxil.la o a un lloc ben visible, per tal que la gent els acrediti i els identifiqui com a tals. 

*El personatge que surt a la fotografia és el senyor malagueny al que faig esment en aquest article.

Fins ben aviat

No m’ha agradat mai l’estiu, és una estació en la que no acostumo a estar creatiu, en la que les idees em defugen en proporció als graus de temperatura que marca el termòmetre, en que la xafugor agafada a la pell no em deixa sentir-me còmode i la inspiració i les grans idees esdevenen buidor i cansament.

Ara bé, literàriament parlant, és una estació ideal per fer transpiració d'idees de fora cap a dins o, dit sigui d’una altra manera, per llegir.

Per tant, crec que de moment abandonaré totes les petites aventures literàries del blog per a lliurar-me a aquesta dolça i estàtica transpiració, fins que els vents de setembre portin la primera frescoreta i estimulin una mica les meves cansades neurones.

A més, podré llavors contar l’experiència del meu particular camí de Santiago, que el faré en ple mes d'agost, amb tota la recreació posterior que la perspectiva del viatge em doni a través dels colors del paisatge i de la pintura que l’ànima hi posi. Per això, i fins llavors:

Que l’estiu porti l’esperat descans de tot l’any, o bé l’excitació d’un viatge que sempre ens acompanyarà.

Demano perdó

-->

Demano perdó per haver-me traït com un vulgar Judas. Demano perdó per no ser fidel a mi mateix. Demano perdó per haver perdut la perspectiva de les coses i haver caigut en la visceralitat dels sentiments més amargs. Demano perdó per viure a estones d’esquena als meus somnis. Demano perdó per pensar una cosa i fer exactament el contrari. Demano per això perdó per les meves contradiccions, pels meus extraviaments, per les meves mentires a mi mateix, per haver-me negat tres cops el mateix dia, per viure cec i mut al cant de la Vida.

Demano perdó, amb tota la meva ànima, a l’única persona que de debò em pot perdonar.

EM DEMANO A MI MATEIX PERDÓ.

Llibres, sol i platja

S’apropen les vacances d’estiu, temps de lliure disposició en el qual pots capbussar-te en aquelles aficions que durant la resta de l’any resten una mica més limitades: per exemple, la lectura. I, si ben és cert que qui us escriu llegeix quasi cada dia, no és tampoc menys cert que el període de vacances és quan amb més intensitat hi dedico temps.

Per això, per als lectors que estiguin interessats en un bon llibre per gaudir amb la companyia del sol, l’arena i el soroll de les onades del mar, entre el tomba i tomba a la tovallola, us faig unes quantes recomanacions literàries:

·       Daniel Glattauer: “Contra el vent del nord”. Abans existia la novel·la epistolar per desenvolupar històries d’amor (gran exemple en la literatura clàssica el tenim en les Amistats perilloses, de Choderlos de Laclos) Però, és clar, en els temps que corren d’internet, ens hem d’actualitzar: Contra el vent del nord és una història d’amor peculiar, perquè està feta única i exclusivament a base de correus electrònics creuats entre dues persones. I, és clar, apareixen de retruc qüestions cabdals en aquest tipus de relacions en que la fantasia i la facilitat a l’hora de mostrar els sentiments i els pensaments no estan encorats en la realitat, perquè relacionar-se de debò amb una altra persona implica una aproximació “cara a cara” que el ciberespai mai podrà aportar.

·       David Monteagudo: “FIN”. Novel.la meravellosament ben escrita (amb moltíssima qualitat) i ben conduïda, ens mostra com una reunió d’amics que fa molts anys que no es veuen esdevé a poc a poc una pesadilla apocalíptica… No explico res més, nomès dir-vos que el final no té una única interpretació.

·       José Antonio Marina: “La intel·ligència fracasada”. Si voleu llegir un assaig de qualitat, d’una persona que domina el léxic a les mil meravelles, i que sap precisament conjugar aquest léxic amb qüestions cabdals de la intel·ligència, aquí teniu una bona opció per ampliar els vostres horitzonts. Llegir a José Antonio Marina sempre és una experiència interessant, és un autor molt culte i erudit però sap explicar les coses de forma entendible i senzilla.

·       J.M. Coetze: “Foe”. Quasi ningú coneix aquest escriptor sudafricà guanyador fa uns anys del Nobel de literatura, però quan se’l descobreix és un autor addictiu: la seva forma de narrar és d’una profunditat i força que realment impressiona, és com si les històries que t’explica t’anessin fent resò al fons de la ment, paraula a paraula, compartint en tot moment l’afany de qüestionament que fa en cada novel.la a través dels seus protagonistes. Foe és una reescriptura original de la història de naufragis per excel.lència, és a dir, Robinson Crusoe, a través de la qual fa un qüestionament implacable i subtil del que significa el fet literari.

·       Paul Auster: “Trilogia de Nova York”. He trobat una similitud entre Coetze i Paul Auster, i és que, arguments i temàtiques a part (no tenen absolutament res a veure en aquest sentit) comparteixen, no obstant, la capacitat per fer-te addicte a les seves obres. Per a mi, la Trilogia de Nova York és la novel.la més ben aconseguida d’Auster, són tres històries de detectius que tenen com a denominador comú una ambientació com de somni, en la que la recerca interior es fon amb un exterior sempre confús en que res pareix el que finalment resultarà ser.

·       Joseph Conrad: “El cor de les tenebres”. Aquesta novel.la de principis de segle XX és una denúncia implacable i sense concessions contra la brutal colonització a l’Africa, però també una exploració del territori més fosc de l’ànima humana. Al llegir­-la, un respira i sent enmig dels rius, les platges, la gent i el calor opressiu i empalagòs del tròpic africà.

En fi, encara que no us decanteu per cap recomanació literària d’aquestes, que tingueu no obstant molt bona lectura d’estiu, i que la màgia de les lletres (les que a vosaltres us vinguin de gust) us acompanyin i us facin imaginar nous mons. Perquè la imaginació és una de les qualitats humanes més meravellosa i que de debò val la pena.

Paulo Coelho: El peregrí de Compostela

Com sigui que aquest estiu vull fer una part del camí de Santiago, em venia de gust ambientar-me una mica, literàriament parlant, així que em vaig agafar l’altre dia una edició del Peregrí de Compostela, de Paulo Coelho, que encara no havia llegit. I, la veritat, em començo a arrepentir.

Coelho relata una mena de viatge iniciàtic que el seu mestre RAM li fa fer: el camí de Santiago no és altra cosa, llavors, que un tauler, un recorregut, un itinerari, per posar-hi al damunt totes les seves recerques espirituals, per desplegar-hi els reptes, dificultats i obstacles que té que superar per ingresar a una Ordre.

Bé, no està gens malament l’argument, però i la posada en pràctica, i la qualitat literària que va desplegant l’autor al llarg de la narració? Doncs crec sincerament que des d’aquesta vessant, el Peregrí de Compostela és un llibre del tot prescindible, no té ni el més mínim valor literari, des d’una forma de narrar plana, sense matiços, sense metàfores i elements expressius remarcables. És a dir, que qui sigui aficionat als artilugis literaris sofisticats, al llenguatge de bella orfebreria, a la màgia de les metàfores, que no es miri un llibre com aquest.

Qui vulgui un llibre de Coelho fet amb inspiració i amb força contingut, aquest llibre és sense dubte l’Alquimista, tot els altres que ha fet, crec que són del tot prescindibles i mediocres, malgrat l’éxit que ha tingut de vendes tota la seva producció.

En fi, a veure si un altre cop acerto per ambientar-me, literàriament parlant…

Curriculum Vitae

                                                      Curriculum Vitae d'Alonso,      

Significat del nom, el guerrer que sempre està preparat per al combat.

Data naixement, 3-12-1970, naixement traumàtic per fórceps.

Aspectació astrológica, sol a Sagitari, ascendent a Virgo, lluna a Acuari.

Planeta que sortia a l’horitzó del naixement, Plutó (el deu indestructible de les profunditats i de les transformacions de l’ànima, l’únic capaç de tornar a néixer de les seves pròpies cendres)

Objectius professionals, m’agradaria descubrir el secret de l’alquimia interior, és a dir, el poder de convertir el plom en or, m’agradaria també ser conscient en tot moment que estic fent una feina de servei a l’altre, m’agradaria disfrutar del calor de la gent que s’adreça a mi i de la meva espontaneitat.

Perspectives futures, viure sense metes i amb una sola possessió: la meva ànima.

Els paisatges favorits,
·       un castell situat a les Highlands d’Escòcia a dalt d’un precipici inmens i des d’on es veiés el mar trencant en onades inmenses.
·       un delta de l’Ebre que es reinventa a si mateix a cada estació des del seu propi somni de natura en estat pur.
·       un cel blau, sempre blau, partint la simetria d’un mar blau marí i verd.

Cursos,
·       nivell B de coneixements en els PER QUÈ importants de la vida.
·       el valor del sofriment i de la dignitat humana.
·       la batalla per ser un mateix (curs de 39 anys i 6 mesos fet a la universitat de la Vida)
·       l’amor, la força més poderosa a l’Univers.