Rosa Montero: Llàgrimes a la pluja

Rosa Montero és capaç de portar-te sigui a una remota edat medieval (Historia del rei transparent) sigui a un futur on hi ha androides replicants, en clara inspiració això últim amb la pel.lícula de Ridley Scott, Blade Runner . I ho fa, tot plegat, de manera convincent, de tal forma que un arriba a percebre de debò la flaire, els vestits, els costums; el sabor, en definitiva, de l'època que està novel.lant.

 

Llàgrimes a la pluja ens porta a Madrid, any 2109, a uns Estats Units de la Terra on, de fet, els problemes que hi són (si bé, d'una banda, part d'aquests problemes són conseqüència de les accions de l'home actual) en canvi la discriminació, la injustícia, la desigualtat, la desconfiança, la por; tot això, malgrat la distància actual de cent anys, continua de fet éssent la mateixa cara de la moneda.

És un futur, sí, en el que ja ens trobem les conseqüències del canvi climàtic, on els tecnohumans (o replicants, una mena d'androides engendrats al més pur estil Un món feliç, d'Aldous Huxley) conviuen, o millor dit, malviuen, juntament amb els humans. La protagonista, Bruna Husky, “fabricada” com a replicant de combat, però que treballa com a detectiu, es veurà envoltada en una investigació per esbrinar unes morts misterioses de replicants.

En aquest futur no massa llunyà, els replicants saben exactament els dies que viuran: al llarg de la novel.la, l'obsessió de Bruna per comptabilitzar dia a dia els anys, mesos i dies que li queden abans de la seva “extinció”, és una constant dolorosa i punyent. Hi ha un moment en que ella recorda la peli de Blade Runner i l'escena final del replicant: és clar, llàgrimes a la pluja, el moment que es perd definitivament en l'eternitat, una vida que ja no compta perquè es disol per sempre.

Hi ha troços bastant inesperats a la novel.la, la trama és bastant ràpida, el “decorat” està perfectament farcit de verosimilitud en un exercici d'estil molt ben aconseguit d'imaginació posada al servei de la ciència-ficció. O sigui, que realment et troves al llarg de la novel.la al segle XXII. Hi ha també moments molt divertits, sobretot amb la mascota alienígena (Bartolo) que Bruna adopta temporalment. Hi ha, en fi, tot allò que un bon lector té que buscar en una bona novel.la: que l'entretingui, que el faci veure una altra realitat amb uns altres paràmetres diferents als que hi estem acostumats, que el faci fruir del llenguatge. I que, finalment, l'endinse a un món on l'experiència imaginativa sigui única i irrepetible.

M'agrada molt aquesta autora, trovo que té un encant peculiar per sorprendre't sempre, com a Instruccions per a salvar el món, com a la Història del rei transparent, com a aquesta novel.la de ciència-ficció escrita amb senzillesa i ofici però sense massa pretensions. Trovo que és una autora creativa, original, imaginativa i, per damunt de tot, escriu molt bé.

 

Llàgrimes a la pluja

Feia temps que no entraba al meu blog per tal d'escriure sobre alguna qüestió literària. Ja se sap, la lectura requireix d'una absoluta concentració, i quan un canvia de lloc i de població al treball, hi ha un període en el que no s'està massa concentrat que diguessim. Tot canvi predisposa a un re-ajustament, a un stress addicional per tal d'adaptar-se, i en aquest impass la ment no està del tot relaxada. Just el que requireix una lectura acurada, és a dir, concentració, relaxació... Crec que, no obstant superat aquest període pronunciat de re-ajustament, torno a trobar-me amb molta pau i amb molt d'equilibri interior. O sigui, altre cop pre-disposat a la lectura, que és un dels meus grans plaers.

 

Així que acabo de llegir "Llàgrimes a la pluja", de Rosa Montero, inspirada en el futurista Blade Runner. En una propera entrada al blog faré la crítica, ara no m'apeteix fer-la. Però, no obstant, em ve de gust posar unes paraules extretes de la peli, on el replicant, abans de morir, diu:
 

"Jo he vist coses que vosaltres mai creuríeu. He vist atacar naus en flames més enllà d'Orion. He vist raigs-C brillar a la foscor prop de la Porta de Tannhauser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja. És hora de morir"
 

És hora, no obstant, deixant de banda al replicant de Blade Runner, de tornar a llegir, de tornar a perdre's en la decoficicació dels signes convencionals que el cervell fa per tal de crear una realitat virtual farcida d'històries, de personatges, de sensacions, d'emocions, de vida... És hora de xalar al màxim del que aquesta primavera ens porta, d'obrir els nostres sentits al notar de nou el miracle de la natura que es desperta en forma d'olors, de colors, de formes, de possibilitats. És hora de tornar a néixer, com l'au Fénix, i de viure en cada cèl.lula del nostre cos el miracle d'estar vius, sigui fent una cervesa acompanyada d'olives al bar, sigui passejant per un jardí, sigui llegint, sigui com sigui.

 

És hora de gaudir.

 

Esperant un tsunami

De segur que les meves petjades se les acabarà endunt el vent, i potser també les costelles dels meus somnis, em dic a mi mateix. En la llunyania, uns núvols enfadats amenacen en buidar-se. Camino, o més aviat passejo, tan i fa. Les onades trenquen des d'un xiuxiueig sempre constant, l'acera de les cases està plena de sorra que no vol anar al mar. Hi ha una tele encesa, Gadafi diu que el seu exèrcit acabarà guanyant les forces de la coalició. I a mi què. Hi ha nens que criden esmicolant un silenci que ve de l'Era Terciària. La vida, de vegades, no té massa sentit, tot és qüestió de l'òptica amb la que enfoquem l'eternitat, em torno a dir a mi mateix. M'assec. L'olor d'una primavera prematura ve a mi, acaronant tot el meu desassosseg. Resto inmòbil, esperant potser un tsunami que se'm emporti definitivament, o tal volta un senyal entre el cel i el mar, o potser una llum perduda d'un vaixell perdut d'un mar embravit que pugui guiar tots els meus anhels. Però només sento l'olor a sal i el tic-tac accelerat d'un cor que aquesta nit no vol amansir-se. Acluco els ulls. Demà serà un altre dia.

 

 

Microrelat a tres bandes

Missatge en una botella (I)
 

Jo encara no et coneixia. No sabia de quin color eren els teus cabells, el teus ulls, el teu somriure, no sabia quina expressió de cara tenies. T’imaginava més aviat com una possibilitat, com una idea encara per vestir, com un petit univers que donava voltes a un centre de gravetat que jo encara no podia notar. Però des d’un altre univers paral·lel –el meu- començava a sentir-te, no sé si aquesta és la paraula exacta, potser més aviat començava a tenir la premonició de tu. Saps, era com si al notar els efectes encara petits de la teva llunyana gravetat estigués enviant missatges no sé cap a on ni a qui, en forma d’imatges que m’anaven venint: una mirada, uns rínxols daurats que et queien, un somriure farcit de felicitat, l’expresió que potser tenies d’absoluta pau mentres visitaves mons virtuals a través de l’ordinador. Però sabia que, al cap i a la fi, el que estava fent en aquells moments a través de la meva fantasia, era donar-te forma i contingut a la realitat.

Missatge en una botella (II)
 

No sé com definir-ho, se'm fa tant i tant difícil. Tenia una sensació, un presentiment, més aviat, de que algú estava a punt d’entrar a la meva vida. Es d’aquelles certeses profundes i arrelades que encara que no tinguin cap constatació al món extern, una les creu com una veritat. Mentres escrivia a l’ordinador, mentres anava a fer footing per camins oblidats, mentre esperava a la parada l’autobús, era sempre aquell pensament absurd i irracional de que et sentes de sobte observada. I em girava i mai hi havia ningú mirant-me malgrat sentir uns ulls clavats al meu darrera, un alè misteriós que em bufava constantment. I així dia rera dia, en un degoteig constant de sensacions que no paraven quietes, ni en els somnis.

La història
 

Es conegueren un dia passejant per la platja. Tots dos anaven descalços, amb banyador, portant les xancles a les mans. A ella se li caigueren sobtadament al passar al davant d’ell, i a l’aixecar-se a recollir-les(u seixanta al costat d’u setanta, trenta sis de peu al costat de quaranta u, sol d’estiu llepant els últims raigs del dia per la sorra mullada, olor a perfum i a sal dels seus cabells) les mirades van trencar llavors de sobte com un llamp una premonició que feia dies sentien tots dos, connectant dos universos paral.lels que es convertiren en un de sol. El destí els va portar, just en aquell moment, la constatació d'una petita espurna d’eternitat que els romangué per viure, junts, fins al dia de la seva mort.

Tots dos havien nascut a més el mateix dia de desembre, el mateix any, quasi a la mateixa hora, i sota el signe de sagitari. De vegades, les casualitats existeixen, encara que semblin un autèntic miracle; de vegades, no. Allà en la llunyania algú xiula una cançó. Se sent el brogit incessant del mar acaronant dolçament la memòria. Bufa una brisa suau i blava. Ploro. O potser és senzillament el tast breu d’una eternitat que vol reinventar-se a través d’històries com aquesta el que em fa plorar.

    

Mark Twain: les aventures de Tom Sawyer

Llegir les aventures de Tom Sawyer és anar al territori de l'infantesa, on tots els somnis poden ser possibles, on la imaginació no té cap frontera (a no ser la que marca el mateix riu Mississipi), on la sensibilitat a flor de pell del seu protagonista expressa, al cap i a la fi, la sensibilitat d'un nen qualsevol amb tot els subterfugis i projeccions, amb tota la força d'un món emocional encara per bastir-se de la seva estructura mental i cognitiva, en un conflicte continuat entre el món i el jo.

I llegir aquests novel.la és, a la vegada, conèixer els personatges que donen vida a un poblet situat a les vores del inmens riu que, d'alguna forma, va ficar-se molt a dins de l'ànima d'un escriptor que de jove va treballar com a pilot fluvial en el mateix riu. De fet, Mark Twain és el pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, el seu nom real (aquest pseudònim està agafat de la parla nàutica i fa referència a les braces a partir de les quals el riu és navegable -marca dos braces, Mark Twain-)

L'altra gran novel.la en la que l'escriptor es va inspirar per donar vida al seu Mississipi és les aventures de Huckeleberry Fynn, una novel.la també fresca i molt vitalista, construïda amb el mateix llenguatge fluit, àgil, expressiu i sense massa descripcions tant característic de la prosa de Twain. Però aquesta última novel.la té una vessant més profunda, l'espai il.limitat de projecció d'aventures que el riu proposa es veu desdibuixat per aspectes de vegades sinistres, com la mort, l'engany, la falsedat (res a veure amb la innocència i la ingenuitat de les aventures de Tom Sawyer)

Sigui com sigui, continuaran éssent dos propostes en forma de clàssics de tota la vida, i continuaran d'alguna forma éssent dos construccions literàries on el món de la imaginació i la sensibilitat infantils és l'autèntic i sincer protagonista (en permís d'un riu inabastable que sempre hi és present )

 

Paraules en blau

 

Primer és una sensació, senzillament. Desprès venen les paraules silencioses que es desprenen com en un penya-segat des del front fins la gola, en un exercici no pronunciat de possibilitats mecanitzades. Paraules que associen novament sensacions, i que suggereixen connexions amb fets, persones, olors, sentiments, colors. Paraules que volen ser immortals i que volen passar com un funambulista, de la imaginació a l’escriptura. Paraules que els dits delimiten llavors en un tecleig que malda per posar-les en un motllo digital. I, al cap i a la fi, hi ha el pensament que s’inventa novament al llegir el text escrit i que vol anar més enllà, a la recerca tal volta d’una musicalitat, d’un sentit estètic, d’una pausa, d’un silenci suggeridor, d’un enlluernament. El mar. El color blau. El so de les onades trencant els penya-segats. Els núvols rojos i grisos amagant ja un sol trist de tardor. La sensació de puresa i d’eternitat. La quietud. El vent que es comença a arremolinar brandant arbres i vegetació i somnis. Els ocells que en la llunyania dibuixen uns anhels quasi bé indiferenciats de llibertat. La natura que es recull. Les paraules, que tornen des de fora a la meva imaginació.

 

Janne Teller: "Res"

La crítica n’ha dit, entre d’altres coses, que aquesta novel.la (“Res”) està destinada a perdurar en el temps com els grans clàssics. Sincerament, no ho crec pas: almenys en el meu cas, tan bon punt l’he acabada (i, dit sigui de pas, tenia ganes d’enllestir-la perquè en cap moment m’he sentit ficat a dins la història) doncs tan bon punt l’he acabada, l’he oblidat…
 

“Res”, de l’escriptora finlandesa Janne Teller, m’ha decebut. Sincerament, i potser una mica condicionat per les monumentals crítiques positives que havia llegit, m’esperava molt més d’una faula que preten posar en entredit el significat de les coses, que apunta bones maneres, però que potser per la foscor quasi tètrica de la mateixa història, no deixa de ser un projecte carregat de bones maneres, d’una literatura, en fi, ben trenada en l’aspecte formal però, en cap cas, de gran literatura (com he llegit d’una altra crítica, que relaciona a l’autora amb un hipotètic Nobel, ni de conya)
 

Si el que vol dir Janne Teller, al cap i a la fi, és que el significat de les coses té a veure amb els valors interns, potser no hagués calgut explorar un territori macabre i gore en el qual la llum i l’esperança estan del tot desterrats en una història que vol traslluïr un rerafons moral i ètic però que en cap moment t’hi sents partícip del que explica. És com si la recreació de tot aquest mon de faula no te l’acabessis de creure potser perquè sona massa a artifici, a alliçonament encubert.
 

Ja dic, em sembla molt bé que la crítica hagi posat pels núvols aquesta història i l’hagi comparat al Senyor de les mosques, de Golding. A mi, en canvi, “Res” no m’ha agradat gens.

 

I per teure'm el mal sabor de boca, he començat a llegir un gran clàssic (que aquest si que perdurarà per sempre, temps rera temps): les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain, en una edició meravellosament il.lustrada.