Els fills de la terra

Havia començat a llegir El clan de l’os cavernari, primer dels sis llibres que actualment componen la saga dels Fills de la terra, amb una voluntat clara per plantar-me just en el primer llibre, més que res perquè sentia certa curiositat per saber de què anava aquesta saga, i prou. D’altra banda, donada la llargària monumental (son sis llibres, d’unes sis-centes pàgines cadascun) la perspectiva de llegir-la tota completa se’m feia, certament, feixuga.  

 

Doncs bé, acabat de llegir el segon tom (La vall dels cavalls) hi ha una cosa que tinc meridianament clara: seguiré llegint tots els llibres, unes 3600 pàgines d’aventures a la Prehistòria (em prendré, és clar, el meu temps) per aquestes raons:

 

U) Estan meravellosament ben escrits i documentats.

 

DOS) Imaginativament, són un prodigi que frega la genialitat.

 

TRES) La vall dels cavalls, segona entrega de la saga, conté una de les històries d’amor més ben trenades i emocionants que mai he llegit.

 

QUATRE) Perquè si la literatura, la bona literatura, des del meu parer, té que establir paràmetres que t’emocionin, que et toquin d'alguna forma i que t’involucrin dins la història que se’ns compta, aquestes pàgines contenen sense cap tipus de dubte tots aquests paràmetres. I encetat aquest punt, seré una mica taxatiu: no m’interessen, seguint aquesta drecera, obres com A la recerque du temps perdu, de Marcel Proust, un projecte literari també monumental però increïblement soporífer i avorrit, per molt que estigui considerat una de les grans obres de la literatura del segle XX. M’interessen els projectes literaris vius, emotius. M’interessa, és clar, la bellesa del lèxic (hi ha descripcions que fa Jean M. Auel dels paisatges de la Prehistòria, realment sublims) i m’interessa imaginar i somniar enmig d’unes situacions creïbles, ben definides i ben documentades. Definitivament, no m'interessen les dèries d'un senyor que triga més o menys vuit pàgines per dir-nos que s'ha tombat de cantó mentres dormia al seu llit, i que escriu amb l'objectiu tendenciós d'anar a la recerca del seu temps perdut...

 

I ja per acabar, i ja sé que no toco a pito, però si algun dia tinc una nena, m’agradaria posar-li Ayla... Per cert, a Catalunya el nombre de naixements constatats al registre civil (i això no és conya) de nenes amb aquest nom va augmentar espectacularment arran de la saga de Jean M. Auel (tot just llegia l'altre dia aquesta curiosa notícia per internet) Bé, almenys els pares d'aquestes nenes imaginaran que algú que porta el mateix nom d'una heroïna que té com a "amiguet" un lleó cavernari, tal volta estarà ben protegida...

 

Jean M. Auel: La vall dels cavalls - El fills de la terra (II)

Deixant de banda el tir amb arc i les seves connotacions metafísiques per a qui les vulgui ( o les pugui ) copsar, torno a l'indret on ja vaig estar, a un indret que està a milers i milers d'anys de distància però que de sobte la paraula fa proper, molt proper.

 

Si el clan de l’os cavernari és ja de per si apassionant, aquesta segona part ens torna a la Prehistòria de la mateixa forma i amb el mateix estil. Però si en la primera part només coneixem una tribu, ara en coneixerem unes quantes, totes amb les seves característiques peculiars, fascinants.

 

El que si que canvia és la construcció formal que fa l’autora, amb capítols que van alternats: d’una banda, continuem seguint les aventures de l’Ayla, ara amb un membre més en la seva família –una euga petita que adopta- i d’altra banda assistim a les aventures de l’altre protagonista de la novel.la (Jonalar, qui estarà destinat a ser la parella de l’Ayla) Imagino que més endavant ja s’encarregarà Jean M. Auel d’enllaçar-los tots dos i, de retruc, enllaçar la trama argumental de la narració.

 

Es segueix, com no, respirant enmig de l’Era Glacial, en els avatars diaris dels nostres avantpassats per sobreviure al fred, a la fam i als perills constants. A cada pas ens anem sorprenent d’un nus narratiu en el que la imaginació es vessa generosament en uns territoris que per la màgia de la paraula adquireixen tonalitats d’epopeia. Hi ha descripcions, “escenes”, que es “veuen” amb una claror enlluernadora, quasi bé com si estiguessis allí mateix. En definitiva, literatura en estat pur...

 

Eugen Herrigel: Zen en l’art del tir amb arc

Allunyant-me una mica de la Prehistòria amb la voluntat de tornar-hi dintre de poc per seguir acompanyant l’Ayla, la nena cromanyona, per l’albor de la humanitat, m’endinso mentrestant en una aventura metafísica peculiar: Zen en l’art del tir amb arc.

El que em succeeix és que com sigui que estic llegint aquest llibre a la nit, m’acostumo a quedar fregit de seguida... I no perquè sigui un llibre especialment críptic i dens (malgrat la matèria que tracta, és relativament fàcil) sinó més aviat perquè es tracta d’una aventura molt estàtica, molt mental, molt reflexiva.

Explicant les vivències que té amb el seu mestre de tir amb arc, l’autor ens intenta endinsar en la filosofia Zen. El tir amb arc, llavors, és descrit com un exercici espiritual que ens pot connectar o sintonitzar amb aquell estat de consciència que, per definició, és indefinible: el satori, en efecte, que és el moment en que arquer i blanc es fusionen en una experiència que va més enllà dels paràmetres mentals, és la culminació llavors d’aquesta recerca espiritual. El llenguatge que empra l’autor és sempre aproximatiu: la paraula pot fer al·lusió a l’experiència, però no és l’experiència.

Algunes claus del Zen que es poden “destil·lar” del llibre:

-El zen és, per sobre de tot, un camí.

-Aquest camí es fa sobre paràmetres tangibles (físics i mentals), no és cap cosa metafísica i d’un altre món i no pressuposa cap dogma de fe. En el llibre, en efecte, el primer pas que el mestre ensenya a l’alumne per dominar la tècnica és ni més ni menys que la respiració (i ensenyar-li la respiració li costarà dos anys!) Però, vet aquí que els paràmetres físics es tenen en compte com una via poderosa per accedir a les profunditats de la ment.

-L’aspiració màxima del zen és la senzillesa, la integritat i l’equilibri.

-L’experiència zen és una experiència de consciència que defuig la catalogació i la fixació a estructures mentals i cognitives; no és, per tant, una experiència mental.

..................

Un dia, Siddharta Gautama, el que més endavant arribaria a esdevenir el Buda, l’il.luminat, estava observant un barquer a la vora del riu. Llavors, de sobte, va comprendre, en una intuïció que el va sacsejar com un llamp: si aquest home tingués la corda per arrossegar la barcassa un xic més tensa o un xic més flonja, no podria fer-ho; en canvi, el punt just de tensió és el que fa que la barca llisqui pel riu.

O, el que és el mateix, traslladat a l’art del tir amb arc, l’arc s’ha de tensar en el punt just, en el punt on respiració i consciència s’unifiquen per “crear” una altra realitat que inclou el blanc al que s’apunta i que permet entrar en un estat de consciència diferent, en la que objecte i objectiu ve a ser la mateixa cosa. No sé si m'explico...

 

Apunts del Clan de l'os cavernari

 

Acabo de llegir El clan de l’os cavernari, la primera entrega d’aquesta saga monumental, i com sigui que es tracta d’un final obert, d’aquells de (continuarà...) doncs què hi farem, crec que seguiré a la Prehistòria durant bastant temps.

I és que quan s’acaba la trama argumental i aquesta no es resol (o, més aviat, no es resol de forma satisfactòria, donat que el llibre ens deixa amb la incertesa del que li esdevindrà a l’Ayla desprès de que sigui expulsada del clan) doncs, com dic, la sensació que a un li queda és la sensació de voler saber més, de seguir acompanyant la protagonista en les seves aventures, a través d’uns mons fascinants i potser no tant i tant lluny del nostre, perquè:

1) L’organització del clan té un paral·lelisme més que evident en l’organització d’una societat actual:

- Hi ha un líder o cap que pren les decisions per garantir l’estabilitat i supervivència del grup (avui dia seria l’equivalent al líder polític del partit que governa)

- Hi ha també uns serveis religiosos representats per la figura del mog-ur (en clar paral·lelisme amb les religions actuals) i que fa com de pont o vincle entre el més enllà –deu, els esperits, o com es vulgui que es digui- i la realitat del dia a dia

- Hi ha els serveis guaridors representats per la guaridora del grup, un equivalent rudimentari al modern sistema de salut pública i les seves ramificacions als CAPS, farmàcies i hospitals, però que llavors pràcticament es fonamenta només amb l’ús d’herbes per l’aplicació a les malalties. Resulta colpidor, al llegir el llibre, comprovar que l’esperança mitjana de vida no passa en tot cas dels trenta anys, i també la dificultat que tenen les dones al donar a llum degut a unes protuberàncies del cap massa accentuades com per a passar amb fluïdesa per la cavitat vaginal a l’hora del naixement.

2) El paper de la dona al clan és un paper de submissió absoluta envers l’home (potser la nostra societat d’occident ha evolucionat en el sentit de que la cosa tendeix a ser més igualitària, no així en molts països de la societat oriental, on tant ara, com milers d’anys enrere, la diferència continua essent inexistent)

3) L’essència espiritual de l’home continua, malgrat el diferent “decorat” i circumstàncies, estant farcida d’interrogants misteriosos (si a la Prehistòria tot allò que no s’entenia o no tenia una explicació tècnica perquè encara les eines per entendre-ho no estaven desenvolupades i quedava llavors tot envoltat per esperits favorables i desfavorables, malgrat el que hem avançat durant milers d’anys, la pregunta o les preguntes, en tot cas, continuen essent de fet les mateixes en essència que en aquells temps tant remots: que som, d’on venim i cap on anem)

Com deia més amunt, continuaré llegint aquesta saga, perquè la trobo realment fascinant, perquè està molt ben narrada i documentada, i perquè el final obert del primer tom invita, com no, a tornar a seguir l’Ayla per l’albor de la humanitat, en un temps molt allunyat dels coets espacials i d’internet, però amb les grans incògnites, ara i abans, encara per resoldre.

 

 

 

Els principis dels bonsais

A punt d'acabar El clan de l'os cavernari, continuo cultivant bonsais...
 

Els xinesos varen trobar infinitud de maneres de forjar la seva essència espiritual (caligrafia, cerimònia del té i el que pot resultar sorprenent, però que no ho és tant si copsem els seus principis, l'art del bonsai)

La idea és representar una part de la natura en un arbre, en unes formes reduïdes i compactades, però que d'alguna forma aquesta representació vagi més enllà perquè enllaci molts principis bàsics i fonamentals; principis dels que totes les religions se'n fan resò, a més, i que es poden reduïr en:

 

.Paciència

.Humilitat

.Disciplina

.Observació

.Meditació

.Estudi

.Respecte a la natura
 

I és que per a que un arbre a dintre d'un test pugui desenvolupar tot el seu potencial, se l'ha de cuidar d'una forma especial. I mentres ho faig, me'n adono de que, en efecte, totes les coses necessiten del seu període de maduració, no és suficient que jo tingui un impuls o una voluntat per veure els meus arbres més desenvolupats i bonics, perquè és el temps qui imprimeix definitivament a les coses la seva petjada contundent.

Jo puc, sí, tenir una intuició del que necessita cada arbre per desenvolupar-se, puc sentir la bellesa amb tota la seva plenitud durant el procés que fa que aquesta representació peculiar de la natura vagi adquirint dia a dia més plasticitat, també puc apendre a respectar i estimar els ritmes de la natura que fa que a la tardor part dels arbres perguin les seves fulles per a rebrotar novament a la primavera.

Puc aprendre, aquesta és la clau, i en el procés, de retruc, m'integro en el mateix procés de la natura, en l'acceptació de la transitorietat, també de la meva pròpia, en l'acceptació de la paciència per a aconseguir les meves fites, en l'observació i estudi de cada una de les espècies que hi tinc al meu jardí, la qual cosa em fa valorar i estimar cada espècie des d'un marc més holístic.

En fi, com deia al principi, continuo cultivant bonsais, però també continuo llegint...

    Fotografies:

1) Ficus ginseng, d'aproximadament 15 anys

2) Bosc d'oms xinesos (zelkova parvifolia)

3) Ligustrum xinès, d'aproximadament 12 anys

Jordi Molist: Promet-me que seràs lliure

Feia temps que no llegia alguna novel.la en clau "best seller", i m'ha apetit aquest cop fer-ho aprofitant les vacances de Setmana Santa i tenint per davant 760 pàgines d'aventures trepidants amb el decorat fascinant de l'expansió espanyola allà per l'any 1500. És a dir, que de l'anterior novel.la (Llàgrimes a la pluja) passo de l'any 2100, a 600 anys enrera i el canvi, certament, és al.lucinant. Tot i així, trobo que hi ha un encant manifest en totes dues cronologies.

Promet-me que seràs lliure és una novel.la que ens parla de l'amor, de la voluntat, del destí, de la venjança, de la guerra, en un tipus d'estil narratiu on el que esdevé més important és la trama argumental. En aquest sentit, res té que envejar l'autor català de Ken Follet o de Noah Gordon: aconsegueix vertebrar, al igual que ells, una narració impecable des del punt de vista formal. Aconsegueix, a més, que t'endinses, i de quina manera, en la història fins al punt que la "sents" en tot moment, com una lectura adictiva i trepidant (herència, dit sigui de pas, de l'època folletinesca que tan bé sabia captar l'atenció del lector a través de capítols que no acabaven mai, o que ajornaven el seu desenllaç fins un altre)

En fi, qui vulgui gaudir de literatura no massa elaborada o artística, però en canvi feta de personatges, esdeveniments, històries en clau d'epopeia, aquesta és una bona novel.la que el delectarà i l'emocionarà, i a més el durà de la mà per les costums i els fets del principi del Renaixement.

 

 

Rosa Montero: Llàgrimes a la pluja

Rosa Montero és capaç de portar-te sigui a una remota edat medieval (Historia del rei transparent) sigui a un futur on hi ha androides replicants, en clara inspiració això últim amb la pel.lícula de Ridley Scott, Blade Runner . I ho fa, tot plegat, de manera convincent, de tal forma que un arriba a percebre de debò la flaire, els vestits, els costums; el sabor, en definitiva, de l'època que està novel.lant.

 

Llàgrimes a la pluja ens porta a Madrid, any 2109, a uns Estats Units de la Terra on, de fet, els problemes que hi són (si bé, d'una banda, part d'aquests problemes són conseqüència de les accions de l'home actual) en canvi la discriminació, la injustícia, la desigualtat, la desconfiança, la por; tot això, malgrat la distància actual de cent anys, continua de fet éssent la mateixa cara de la moneda.

És un futur, sí, en el que ja ens trobem les conseqüències del canvi climàtic, on els tecnohumans (o replicants, una mena d'androides engendrats al més pur estil Un món feliç, d'Aldous Huxley) conviuen, o millor dit, malviuen, juntament amb els humans. La protagonista, Bruna Husky, “fabricada” com a replicant de combat, però que treballa com a detectiu, es veurà envoltada en una investigació per esbrinar unes morts misterioses de replicants.

En aquest futur no massa llunyà, els replicants saben exactament els dies que viuran: al llarg de la novel.la, l'obsessió de Bruna per comptabilitzar dia a dia els anys, mesos i dies que li queden abans de la seva “extinció”, és una constant dolorosa i punyent. Hi ha un moment en que ella recorda la peli de Blade Runner i l'escena final del replicant: és clar, llàgrimes a la pluja, el moment que es perd definitivament en l'eternitat, una vida que ja no compta perquè es disol per sempre.

Hi ha troços bastant inesperats a la novel.la, la trama és bastant ràpida, el “decorat” està perfectament farcit de verosimilitud en un exercici d'estil molt ben aconseguit d'imaginació posada al servei de la ciència-ficció. O sigui, que realment et troves al llarg de la novel.la al segle XXII. Hi ha també moments molt divertits, sobretot amb la mascota alienígena (Bartolo) que Bruna adopta temporalment. Hi ha, en fi, tot allò que un bon lector té que buscar en una bona novel.la: que l'entretingui, que el faci veure una altra realitat amb uns altres paràmetres diferents als que hi estem acostumats, que el faci fruir del llenguatge. I que, finalment, l'endinse a un món on l'experiència imaginativa sigui única i irrepetible.

M'agrada molt aquesta autora, trovo que té un encant peculiar per sorprendre't sempre, com a Instruccions per a salvar el món, com a la Història del rei transparent, com a aquesta novel.la de ciència-ficció escrita amb senzillesa i ofici però sense massa pretensions. Trovo que és una autora creativa, original, imaginativa i, per damunt de tot, escriu molt bé.