André Comte-Sponville: La felicitat, desesperadament

Seguint la tradició dels grans filòsofs de l’Antiguitat, André Compte-Sponville, un dels grans filòsofs vius, ens parla en format obert, com si fos una xerrada o conferència llarga, del sempre fugisser assumpte de la felicitat. I és que, en efecte en aquest “La felicitat, desesperadament”, es fa resò, en primer lloc, del caràcter eteri, esmunyedís, utòpic, d’un estat psicològic i espiritual que, i aquí està la gran paradoxa, quan més s’intenta copsar més s’allunya llavors.

La trampa, tal i com l’autor magistralment ens exposa, consisteix en l’associament quasi bé inevitable que fem del desig, de l’esperança (un altre tipus de desig) i de la projecció que fem en el sentit de que “esperem” aquesta satisfacció de desitjos per ser feliços (o bé ens imaginem que ho serem d’aquesta forma) Això, ja en paraules de Plató o del mateix Freud, representa una psicologia de la mancança advocada al fracàs.

Del que es tracta, llavors, és d’una felicitat desesperada, o sense esperança, en el sentit de potenciar i donar-li força i significació al que ja es té, al que ja s’és, més que al desig de posseïr, d’arribar a ser. No esperar res, o almenys no donar-li tanta força o consistència al futur, no tenir tants desitjos que viuen només en un més enllà utòpic o imaginat; i sí en canvi donar-li plena significació al gaudiment del moment, en l’aquí i l’ara.

En definitiva, cap pensament nou sota els raigs del sol, tenint en compte que allò que el senyor Comte-Sponville promou en prop de cent pàgines (de forma magistral, això si, és una xerrada intel.ligentíssima i molt viva i molt estimulant) doncs tot això ja ho promovia el senyor Siddharta Gautama, que era el nom de pila del Buda, farà ja els seus bons dos mil cinq-cents anys, en tan sols unes quantes frases.

Tot i així, resulta un autèntic plaer llegir aquest filòsof en estat pur atrevint-se en un dels temes més controvertits (tothom o quasi tothom ha opinat en la tradició filosòfica sobre la felicitat) però a la vegada amb més interpretacions obertes. Llegir Comte-Sponville és tornar per uns moments a aquells temps de l’oratòria brillant i intel.ligent i, sobretot, a la vindicació d’una branca del pensament (la filosofia) que sempré anirà a la recerca de la Veritat i, sobretot, de la Felicitat, encara que aquesta s’esmunyi als intents del filòsof de copsar-la en la seva totalitat o que, paradoxalment, quan més es pot trobar és quan no es busca…

  

Michael Ende: La història interminable

L

a història interminable és un conte destinat a totes les edats, perquè la fantasia i la imaginació és una qualitat humana que no entén de cronologies. Ja l’havia llegit fa molts anys, però aquest cop l’he tornat a gaudir i he tornat a submergir-me en personatges i mons màgics amb el mateix ànim potser de deixar-me portar per unes coordenades imaginatives diferents del realisme però, al cap i a la fi, farcides de bellesa, de possibilitats, de creativitat sense límits.

Malgrat el món de fantasia senzill que evoca, La història interminable té un argument força complex i subtil i, en determinats moments, la trama es recargola fins abismes que freguen la paradoxa.

Bastian, el protagonista, s’emporta d’una llibreria un llibre que es diu La història interminable. De seguida s’endinsa en les seves pàgines i comprova que es tracta d’una història on hi ha un regne (Fantasia) que està en perill perquè el no-res cada cop va desdibuixant les seves fronteres. Llavors l’Emperadriu Infantil fa una crida des d’aquest regne perquè algú de “fora” (un humà) pugui venir a Fantasia a salvar-la. Els dos plànols narratius (diferenciats en el llibre pel color de tinta, l’un el que li va esdevenint a Bastian mentre llegeix el llibre, l’altre el que conté precisament aquest llibre) van alternant fins que convergeixen en un sol plànol, és a dir, Bastian aconsegueix finalment “introduïr-se” en La història interminable i ser un protagonista més.

M’encanta aquest llibre, a part de tota la galeria de personatges que hi apareixen i que conformen un univers propi, l’autor desenvolupa la història amb un pols narratiu àgil i molt viu, des d’una estructura de vegades complexa però amb una trama molt sòlida, deixant de vegades interrogants o preguntes que juntament amb el protagonista podrem anar plantejant-nos. I potser el principal plantejament sigui aquest: podem dir que estem vius si hem perdut la capacitat de desitjar ? I què s’esdevé quan, de fet, hem esgotat tots els nostres desitjos ? Que ens resta ?

La història interminable és una ficció deliciosa on, de retruc, podem trobar també l’eterna lluita entre el bé i el mal. No pot, no es convenient que tingui cap final, perquè la imaginació tampoc té cap límit, perquè és una història que està a dintre d’una altra història que a la seva vegada condiciona l’argument en una paradoxa que només pot resoldre’s de forma pareguda a un “koan zen” I em ve a la ment, tot plegat, una peculiar conversa entre Bastian i el lleó quan el primer està al desert de mil colors. “Per què no intentes sortir un dia d’aquest desert?” li pregunta Bastian al lleó. “No puc, és que porto el desert sempre amb mi”, li respon el lleó...

Els límits, a la Història interminable, es deformen contínuament per crear a cada pas una realitat canviant amb profundes implicacions psicològiques. Sigui com sigui, el món de fantasia pura recreat en les seves pàgines és una autèntica obra mestra que malda per ser llegida molts cops en la vida. No pot, no es convenient que tingui cap final, perquè la facultat tant humana d'inventar històries i personatges i somnis és eterna.

Anthony Burgess: La taronja mecànica

“Què vol Déu, el bé o que un elegeixi el camí del bé? Potser l’home que elegeix el mal és en certa manera millor que aquell a qui se li imposa el bé” Aquesta frase, proferida pel capellà del centre penitenciari on anirà a parar el protagonista d’aquesta història, resumeix tot el conflicte de la trama argumental de la taronja mecànica.

En una societat futurista, se’ns presenta un grup de nois que surten a la nit en colla a divertir-se. Però la seva manera de divertir-se consisteix en destrossar coses, pegar, robar, violar. Se senten feliços i vius així. A més, l’Alex, el cap de la colla, vincula el sentiment de felicitat que li produeix escoltar música clàssica (i en especial la novena simfonia de Bethoven) amb tota aquesta violència. Tot canvia, no obstant, quan comet un assassinat i llavors és internat a un centre penitenciari on se li aplicarà un “tractament especial” per corregir el seu gust per la violència.

Aquest tractament consisteix en canviar la codificació que fa el seu cervell en el sentit de que cada cop que visualitza o sent una predisposició cap algun acte de violència, automàticament percep malestar físic i psíquic. És com una mena d’amputació quirúrgica que li fa rebutjar instintivament el camí del mal. El plantejament que de tot això es conclou és, doncs, el següent: si a un ésser humà se li condiciona la seva llibertat, és a dir, la seva capacitat de triar el bé o el mal, no será que llavors se li està treient el que com a humans més ens defineix?

Però al marge o no d’aquest plantejament moral, hi ha un altre plantejament que crec cabdal i que està per sobre i que, afortunadament, les nostres institucions contemplen:

- És del tot inadmissible que un ésser humà faci mal a un altre ésser humà per la senzilla raó de que això el faci “sentir feliç”. Cada ésser (i no dic ja humà) es mereix un respecte, uns cuitats, una consideració.

Hi haurà llavors qui s’empararà potser en el “superhome” nietzschià per fer veure que la vertadera escala de valors és la que un mateix s’imposa, hi haurà –com el capellà que surt a la novel.la- que al.legui a favor de la llibertat, però a mi em sembla que per damunt d’aquests postures morals (o a-morals) hi ha sempre la condició humana, que per mi és sagrada i del tot inviolable sota cap concepte.

Consideracions morals al marge, la novel.la és un exercici d’estil brutal i sobri, on una parla inventada per l’autor (el nadsat) fa que al principi costi una mica introduïr-se a la història, però que al final (gràcies sobretot al diccionari que hi ha al darrera del llibre) sigui un autèntic plaer.

L’any 1971 Stanley Kubrick va fer la pel.lícula basada precisament en aquesta història i, diferències de guió a part (a la pel.lícula, Alex acava finalment destriant el camí del “mal”; al llibre, en canvi, sent interiorment –i no degut al programa que li intenta rentar el cervell- la voluntat de canviar de vida i de refer la seva escala moral) diferències de guió a part, es tracta de dos obres mestres, cadascuna en el seu gènere, d’una contundència i brutalitat que, i aquí està allò realment fascinant, commouen i no deixen mai indiferent.

 

 

Miquel Llor: Laura a la ciutat dels sants

Laura a la ciutat dels Sants és una novel.la amb un fort sentit de denúncia: de la hipocresia, de les convencions, de la manca de sinceritat, de la represió dels sentiments. És una novel.la impactant i contundent i d’una força dramàtica commovedora. I també és una novel.la meravellosament ben escrita, que res té que envejar (avancem que tota comparació és odiosa) a una Madame Bovary en un clar paral.lelisme d’incomprensió i de solitud per part de l’heroïna enmig d’un entorn rural feréstec, tancat i tacat per una moral de doble fons.

 

És clar que Madame Bovary és considerada sense dubte una obra mestra de la literatura universal, sobretot per una història vestida amb un llenguatge (com diria Nabokov) de “fina orfebreria continguda en un palau de vidre”. Però és que aquesta obra de Miquel Llor està també vestida amb un llenguatge preciós, bell, expressiu (si em donessin a escollir, i a perill de que se’m titlli de sacríleg, em quedo amb la història de l’autor català, la trovo molt més rodona, amb molta més força, amb un dibuix més intuitiu i profund i subtil de les interioritats humanes)

 

La trama argumental de la novel.la és ben senzilla: la Laura arriva des de la seva Barcelona natal a un petit poble per tal d’iniciar la seva nova vida de casada al costat de Tomàs, un home rústic i amb un món intel.lectual inexistent, i al costat de la germana d’aquest, la Teresa, una dona que viu envoltada de preceptes, de normes, de moral, però incapaç d’expresar els seus sentiments i el seu món interior. El xoc, doncs, es produirà de seguida, perquè la “idea” que té la Laura de l’amor i les relacions humanes s’esmicola enfront una altra realitat més primitiva, més subterrània, més intransigent, a on les emocions es reprimeixen, a on la hipocresia i el doble fons són la moneda de canvi en un poble lligat a un modus vivendi destructiu, tancat, que mira amb recel qualsevol innovació o avenç extramurs.

 

La història va avançant en una espiral de revelacions que faran entendre la malícia destructiva d’un entorn que es tancarà com un puny de ferro sobre la consciència de la protagonista, que finalment no tindrà altre remei que trencar de forma dramàtica el seu matrimoni per acabar en un convent. La part final, sobretot, m’ha semblat d’una intensitat emocional commovedora.

 

M’agradaria assenyalar, a més, els següents punts:

 

-En l’ambientació de la novel.la, pels anys 20-30 del segle passat, la dona era una propietat més de l’home, a qui li devia absoluta pleitesia i del qui depenia totalment per la seva sustentació econòmica. La seva única sortida era, invariablement, fer un “bon casament”, perquè no era ben vist que la dona treballés o tingués algun tipus de poder econòmic. Per tant, qualsevol dona que implícitament “xoqui” contra aquest precepte quasi bé sagrat de l’època (parlo sobretot de diferència de mentalitat o d’idea del matrimoni i de l’amor) es veurà com quelcom escandalós. És el que li succeeix a la Laura, la seva sinceritat es dona de morros contra tot l’entramat social.

 

-Els paisatges, la boira persistent del petit poble és com una segona pell que li serveix a l’autor per accentuar la sensació de solitud, d’aïllament físic (la boira no deixa veure més enllà) però també, i sobretot, mental. M’han semblat realment magistrals les descripcions paisajístiques.

 

-La profunditat i penetració psicològica que fa Miquel Llor dels seus personatges està a l’altura del millor Dostoievski. Es nota, a més, una certa influència de les teories dels psicoanàlisi, en el sentit que el concepte de la repressió sexual està molt enllaçat a la repressió mental de moltes persones (potser representades en la seva màxima contundència en la figura de la Teresa) i que domina el seu psiquisme de falsetat, de doble fons, de projeccions, de sublimacions.

 

Per acabar, unes frases de Jean Paul Sartre, que li van ni que pintades a la pobra Laura: “l’infern són els altres”… L’infern, potser, és el tancament dels sentiments en nom de la santedat, i d’aquí el títol de la novel.la: Laura a la ciutat dels sants.

 

Laura Gallego: Allà on els arbres canten

On els arbres canten és una història ben escrita i ben conduïda a través d’una recreada Edat Medieval on l’element de fantasia pot cobrar vida en forma, essencialment, d’un bosc “encantat” on els arbres canten, on hi ha criatures màgiques, on una autora que sap el seu ofici ens compta una història no massa elaborada des del punt de vista literari però molt efectiva pel que fa a dosificació precisa de la història. Amb tot, vagi per davant que m’esperava molt més...

 

Si bé l’argument recorre a tòpics del gènere (invasió dels bàrbars, casaments forçats de princeses) els recursos que utilitza l’autora per conduir la història m’han resultat en massa ocasions molt trillats.

 

A la contraportada del llibre, algú compara Laura Gallego amb Stevenson (amb tots els respectes per aquesta jove autora, Robert Louis Stevenson era tot un mestre a l’hora de conduir històries de forma trepidant alhora que aprofundint en la psicologia dels seus personatges, i ho feia de forma convincent i fluïda, amb una capacitat extraordinària també per mostrar tot tipus d’ambientacions; a aquesta autora trobo que se li veu massa l’artifici literari, els “budells” de la narració, la “intenció”. Stevenson, deixem les coses clares, és un dels grans de la literatura universal; Laura Gallego és una autora que s’adreça a un públic infantil-juvenil amb certa gràcia i elegància literària però des del meu punt de vista, amb moltes mancances expressives (no recordo, a tall d’exemple, haver llegit cap metàfora al llarg de tota la narració)

 

Com deia al principi, es tracta d’una narració correcta i ben escrita, però a mi no m’ha acabat de fer el pes. Em quedo, per això, amb la Història del rei transparent, de Rosa Montero, una autora amb molta més potència narrativa i on la història medieval es compta d’una forma molt menys trillada i més oberta a la sorpresa argumental.

 

Zen i reencarnació

Es ja quasi bé el capvespre, el sol comença a amagar-se entre núvols gruixuts i foscos, enviant de retruc els seus últims raigs que amb una dolçor i malenconia pròpia de l’estació de l’any il.lumina tot el jardí i els bonsais amb una tendresa suau que fa tremolar imperceptiblement els fulls. I ells –vull dir els bonsais- segueixen desenvolupant-se al seu ritme que està marcat pel compàs de les estacions.

Em pregunto: si és cert que la reencarnació és el procedir que té l’univers per tal de “continuar” la cadena a través de milions i milions de vides, és possible que l’Ésser es reencarni, llavors, en un mosquit, en un gat, en una forma de vida tal volta poc evolucionada? I, si és així, per què?

Acabo de llegir “Moltes vides, molts mestres” de Bryan Weiss, un psiquiatre nordamericà, pragmàtic i racionalista, que en un moment donat utilitza la teràpia per hipnosi amb una pacient seva, donat que la teràpia tradicional no li dona resultats concrets amb aquesta pacient. De retruc, ella li relata “vides” de fa centenars, milers d’anys, amb pels i senyals, obligant al psiquiatre a obrir la seva ment a uns horitzons insospitats per a ell.

El que es desprèn del llibre és que, en essència (i d’acord amb la teoria de la reencarnació) estem aquí per aprendre certes coses, per evolucionar, etc. Però el meu interrogant, el meu qüestionament està relacionat amb que crec que això és un punt de vista absolutament antropocèntric. Hi ha a la Terra, en efecte, un farciment de formes de vida quasi bé infinites on també, d’alguna manera, hi ha un ànima que batega en un cor. On està, llavors, el límit, la frontera on la vida evolucionada pugui aplegar-se a l’eterna cadena de la reencarnació? Existeix de fet aquesta frontera? Quines formes de vida són susceptibles de portar en els seus gens la petjada d’una vida immortal que es va passant d’una a una altra vida? Si fos així que la Vida va d’una encarnació a una altra ininterrompudament, quin sentit té néixer llavors sota la forma d’una mosca i viure tan sols uns dies?

Les preguntes s’amalgamen entre uns pensaments que ja senten l’alenada dels primers freds. M’encanta aquesta estació de l’any, desperta tantes fibres sensibles del meu interior. M’encanten també aquests petits arbres que creixen en macetes i que expressen amb una mida en miniatura tota la força i bellesa de la natura. M’encanta mimar-los i cuidar-los com si fossin nens petits. No em canso mai de mirar les formes sinuoses que fan les seves branques.

Al cap i a la fi, em dic finalment, si tingués les respostes potser ja no valdria la pena aquesta aventura meravellosa i única que es diu VIDA.

 

Jaume Cabré: Jo confesso

M’ha agradat molt aquesta novel.la de prop mil pàgines, recorda molt a les grans epopeies dels novel.listes del XIX, recorda molt a aquells intents de fer una novel.la total sobre la condició humana.

 

Jo confesso és una història plena d’històries, on els plànols narratius es mesclen i es superposen en una mena d’ingenieria lèxica que frega la perfecció estilística. És, potser, d’aquelles històries rodones, de principi a fi, ben desenvolupades, amb personatges creïbles, amb una trama argumental que té mols girs i, per damunt de tot, amb uns recursos expressius on s’intueix algú que està escrivint en la seva maduresa personal, aquella maduresa farcida d’inspiració i de creativitat capaç de donar la màxima potència i efectivitat a la paraula.

 

La narració es vertebra en la figura d’Adrià Ardèvol i en un violí construït al segle XVII, els avatars del qual resten reflectits a la història pels personatges que l’aniran posseint al llarg dels anys. Les històries d’aquests personatges s’aniran superposant fins arribar a l’actualitat del protagonista (i de l’ombra allargada del seu pare, que l’influirà decisivament)

 

Hi ha una flaire melancòlica, potser pessimista, en el nus argumental on els personatges resten advocats irremissiblement a la tragèdia, als seus dubtes morals, al pes contundent de la història amb majúscules, a una culpabilitat que està sempre present, com una segona vestidura. Així, per exemple, el doctor nazi que més endavant decideix dedicar-se a fer el “bé” ajudant als altres per tal de compensar el seu passat a un camp de concentració, és ben conscient que hi ha mals que són del tot irreparables perquè una crueltat infringida a nens innocents simplement pel fet d’experimentar, amb la seva tortura i mort, és del tot irreparable i no hi ha perdó que es pugui obtenir d’aquestes atrocitats, ni que es visqués mil anys. Hi ha actes que el treuen a un de la condició humana, per a sempre.

 

La culpa que experimenta el protagonista, l’Adrià, és d’altra banda una culpa molt més difusa, molt més basada potser en la consciència de que, de vegades, sense voler-ho, podem fer mal a qui tenim al nostre costat. Per això, Jo confesso és una mica la voluntat expiatòria d’una persona que vol saldar comptes amb si mateix, de manera sincera i sense mitges tintes. I també és una llarga, llarguíssima carta d’amor, envers la seva dona, la Sara, a qui ha perdut.

 

En fi, m’ha semblat aquesta novel.la una història extraordinàriament bona, rodona, emotiva, ben lligada de principi a fi. I, al començament, l’Adrià-nen té el costum d’amagar-se de tots i de tothom al darrera del sofà amb els seus inseparables sheriff Carson i Àguila Negra; al final, l’Adrià-ancià també s’amaga, per a sempre, malalt terminal d’Alzeimer, de tots els infermers i del seu amic Bernat, en una cloenda de la història magistral i oberta on es connecta, precisament, aquest impuls que tenia de nen amb un impuls possiblement automàtic i reflex d’un cervell absolutament desfet per tornar a l’origen, a la infantesa de la vida.