Jack London: El silenci blanc i altres contes

L’experiència en situacions extremes als inhòspits paratges gelats del Nord, com a matèria primera per a bastir desprès literàriament tot un univers teixit de narracions i contes on la supervivència és el factor que s’imposa. La vida de Jack London fou precoç (als trenta anys era ja un escriptor reconegut, famós i molt ben remunerat) i desgraciadament als quaranta va acabar la seva carrera literària, i amb ella la seva vida.

On podem copsar tot el geni d’aquest escriptor extraordinari és tal volta en els contes inspirats en les seves vivències per Alaska a la recerca de l’or. Són relats fets amb unes vigoroses pinzellades que dibuixen a la perfecció les condicions de vida enmig de la neu i el fred, la psicologia d’unes gents obligades a adaptar-se a situacions límit, i sobretot aquells paisatges blancs, sempre blancs, on el silenci i el fred que ve de l’inici del temps ho recobreix tot de forma esfereïdora. La mestria de London s’imposa amb una agilitat i vigor narratiu ple de dinamisme, d’acció (i també, com no, d’unes psicologies que va conèixer de molt a prop per a després pintar-les amb totes les seves contradiccions i tessitures a través d’una imaginació que, malgrat la curta edat, sabia molt bé donar-li a tot plegat cos i forma literària, i de quina forma!)

A un país llunyà, conte que enceta aquest recull, en essència se’ns conta el final tràgic de dos cercadors d’or (cadascun amb un caràcter en principi molt diferent, però en el fons amb moltes similituds) que es veuran obligats a conviure a una cabana enmig de la colpidora soledat de l’àrtic. El conte l’he trobat extraordinàriament bo, perquè a més London indaga en l’ànima humana de forma contundent i implacable. Tots dos personatges mai s’han trobat a si mateixos, viuen amb paranys i miratges i, en el fons, amb molta desconfiança vital. L’aïllament, el silenci i el fred actuen com autèntics catalitzadors per a desfermar llurs inferns interiors cap una espiral de destrucció recíproca. És realment impactant la forma en que se’ns narra aquest descens a l’infern de l’ànima humana.

Fotografia de Jack London en el seu peculiar viatge a Alaska a la recerca d'or

Al silenci blanc, a amor per la vida, el dramatisme per la supervivència batega amb força a través d’unes pàgines que et traslladen directament als freds d’Alaska i a unes condicions de vida pràcticament inimaginables. Són situacions que pengen d’un fil molt tènue entre la vida i la mort, sempre al límit d’uns elements naturals força hostils que fan estralls en els supervivents i que al final sempre acabaran imposant la seva llei. I, enmig d’aquestes coordenades i del relat purament d’aventura, podem copsar també un autor que indaga en la psicologia dels seus personatges pel que fa a la seva resposta adaptativa; un autor que, al marge de la seva capacitat per transmetre tot tipus de sensacions, també sap fer una capbussada convincent i profunda en l’ànima humana i en la seva galeria inesgotable d’ombres i llums. Ja sé que són dos autors molt diferents en quant a l'estil, però precisament per l’habilitat abans esmentada, m’ha recordat molt al Cor de les tenebres, la magistral narració de Joseph Conrad, on també, de retruc, la natura i la seva influència exerceix un acció capdal sobre el psiquisme humà, quasi bé com un altre protagonista de llurs narracions.

És, en definitiva, un recull de contes d’una qualitat literària extraordinària, on hi trobem el Jack London més brillant i amb més potència narrativa.

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE, OBRA MESTRA

  

Secret Garden: Illumination

 Hi ha cançons, composicions musicals que són capaces de portar-te a altres indrets, com aquest tema de Secret Garden, al que li podíem posar unes lletres per a reforçar la melodia:

I una altra vegada ho descobriràs. Als ulls de la teva ànima s’arraceraran tot tipus d’imatges giravoltant entorn els colors enlluernadors d’un estiu del que encara sents a la teva pell la calor i la frescor de l’aigua del mar. O pot ser només seran en canvi algunes sensacions efímeres i disperses les que et vindran com empeses per un novembre que ja no estarà al calendari. Al final tot se t’esmunyirà com un pensament que s’escapa pel cel en una trista espiral que es desfà per a esdevenir un desig.

                            

I desprès, el silenci, però no un silenci qualsevol: el que es percep quan s’acaba una melodia que s’intueix a la distància mentre els fulls caiguts a la tardor emprenen una nova vida amb el vent que se’ls endú, quan jo ja no escric més i la meva veu torna a la natura a la que pertany en forma de cert somni de bellesa en estat pur.

Jo sóc

Sóc fill de les estrelles, de la terra i de la mar en eterna mutació. Sóc fràgil. Sóc una porció quasi bé infinita d’àtoms lligats per combustions químiques. Sóc una màquina impulsada per una bomba que batega aire, sang i vida. Sóc també un univers en miniatura que dona voltes entorn d’un cel i d’un infern que es desfan indistintament entre tènues estats mentals. Sóc un potencial infinit d’impulsos, de creences i de fe. I sóc veritat, però també mentida. Sóc la consciència que és conscient de sí mateixa. Sóc com una petita espurna d’immortalitat ficada a dintre d’una càpsula del temps, i l'animal que porto a dintre no hi voldria sortir mai d'aquesta càpsula. Sóc un constructor de realitats. Sóc un somniador pràctic que fa i desfà com un pobre funambulista en precari equilibri entre el dia i la nit.  JO SÓC.

Jack London: El llop de mar

Als escriptors nordamericans se’ls retreu molt sovint la seva manca de profunditat i desenvolupament en els seus personatges a favor d’unes històries on el que impera és el vigor i l’energia descriptiva, l’acció, el traçat ràpid: un exemple capital d’aquest argument el tenim en un dels clàssics per excel·lència de la seva literatura, Tom Sawyer.

I, és clar, Jack London també pertany a un tipus de literatura sui generis, que beu de les mateixes fons i que conté en sí mateixa tots els “defectes” d’uns escriptors amb poca tradició o volada si es té en compte la relativament poc vigència d’aquesta literatura en comparació amb les mil·lenàries literatures europees. I és curiosa, per exemple, la constatació que s’estableix en la comparació de dos autors molt similars (London i Stevenson) que escriuen en la mateixa llengua, tots dos dibuixant perfils d’històries on l’aventura en estat pur és el nervi fonamental de llurs relats, però en canvi hi trobem que els personatges de l’autor escocès estan molt més humanitzats, no obeeixen tant als estereotips i als motlles de caràcter prefixats i lineals. Per cert, tots dos tenen contes ambientats en els mars del Sud.

El llop de mar no és una excepció a tot això, però amb matisos: Jack London és capaç de crear en aquesta novel·la un personatge amb una complexitat psicològica extraordinària, i també és capaç d’introduir-hi al seu relat unes pinzellades impagables de filosofia, vertebrades en la dialèctica entre els dos personatges principals.

Humphrey Van Weyden és rescatat desprès d’un naufragi per un vaixell que transporta caçadors furtius de foques, capitanejat per Wolf Larsen. El primer és un escriptor refinat, sensible, idealista; l’altre és un mariner sense principis morals, dur, bregat en mil batalles. Larsen retindrà contra la seva voluntat el nàufrag, obligant-lo a desenvolupar-se al vaixell com a grumet. El relat està articulat en  primera persona des de l’òptica del desafortunat nàufrag.

I sí, la figura del llop de mar, Wolf Larsen, trobo que és un dels bagatges més ben aconseguits de la novel·la. Es, en efecte, un home despietat, cruel, endurit per la precària vida a bord del vaixell i havent-se-les contra tot tipus de contrarietats i d’homes, però alhora és capaç d’apreciar i gaudir de l’art, de la literatura, de la poesia. Amb el seu menyspreu a la vida, als valors, a les idees, i en canvi amb la seva absoluta submissió al món primitiu de les passions, dels instints, aquest personatge el trobo francament inspirat en la idea del superhome nietzschià, filosofia que Jack London degué de conèixer en la seva curta però intensa vida. I també, si es vol, es poden copsar en Larsen certes pinzellades de Long John Silver, el pirata de l’Illa del tresor de Stevenson, més que res per la manca d’escrúpols i de moral que tots dos presenten.

Sorprèn, finalment, el fet de que amb tan sols vint-i-vuit anys, l’autor nordamericà ens donés una història emocionant d’aventures a la mar (molt abans que Patrick O’Brien i el seu Master and Comander) que és tot un clàssic per descobrir per a qui encara no l’hagi llegit. És una història molt ben conduïda i argumentada, amb un rerafons filosòfic que encara la fa més atractiva, i amb la que podem copsar amb tota la seva plenitud tot el geni creatiu de London, inspirat ni més ni menys que en la seva experiència vital. 

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, IMPRESCINDIBLE

Jack London: la crida del bosc

Buck és un gos que viu a un entorn ple de pau i de comoditat, fins que un dia és agafat i venut a traïció a uns amos que el duen a les fredes terres d’Alaska per arrossegar trineus juntament amb altres gossos. I, és clar, la vida del gos té que reajustar-se llavors als instints primaris de l'entorn salvatge per poder sobreviure a unes condicions ambientals molt dures.

La mestria d’aquest relat la trobo en l’habilitat que té Jack London per bastir una història des de la perspectiva i les expectatives de l’animal que es veurà obligat a adaptar-se, en definitiva, a la seva essència de llop salvatge, és a dir, a la seva procedència genètica molt abans de que els gossos fossin domesticats per l’home. Ho fa amb estil, amb un llenguatge d’una gran bellesa descriptiva pel que fa als paisatges de les glaçades terres del nord, uns paisatges on la natura en estat pur no és noble, ni amable, ni té per a res en compte conceptes com el bé i el mal: és com és. Sobreviure en condicions adverses no té res d’heroic ni d’èpic, es senzillament una reivindicació de l’instint que l’animal hi té arrelat per sobre dels altres instints.

La narració s’articula amb un nervi narratiu ràpid on el que malda és l’acció, els esdeveniments que es succeeixen sense treva; això sí, aquests esdeveniments sempre giren entorn l’eix de l’ànima de Buck i la seva interpretació dels fets (naturalment, fins on li allarga la intel·ligència pròpia dels gossos, en termes per exemple de recompensa i càstig, i també en termes de l’aprenentatge que tindrà que desenvolupar en relació amb la resta dels seus congèneres que també arrosseguen el trineu i amb els que es veurà obligat a conviure)

En definitiva, tot un plaer que et transporta a una de les regions més inhòspites de la terra de la mà d’un protagonista que no és humà i que va canviant d’amo a mesura que es va endurint i adaptant a les condicions de vida extremes. Hi ha, per això mateix, passatges d’una cruesa i brutalitat molt accentuada, per la qual cosa aquelles ànimes sensibles, molt sensibles, a les que afecten qualsevol vel·leïtat que involucra un animal més val que llegeixen una altra cosa perquè si no patiran, i no poc... Es el tipus de relat que mai recomanaria, per exemple, a la meva germana, especialment impressionable quan la causa animal (sigui quina sigui) és maltractada o bé és susceptible de rebre algun tipus de sofriment.

Per acabar, crec que estem al davant possiblement d’una de les millors narracions de London, i una autèntica demostració de poder i d’art narratiu. I, ja dic, no és gens fàcil introduir-se a dins de la pell i les urpes d’un gos per aconseguir articular una història que és un autèntic clàssic de la literatura.

Qualificació personal: OBRA MESTRA

  

Diada de Sant Jordi, 23 d'abril

Avui, dia de Sant Jordi, no m’he comprat cap llibre. Per a mi, el dia del llibre és cada dia de l’any, així que no em sento especialment cridat un vint-i-tres d’abril a remenar per les paradetes vestides amb la senyera, a la recerca de l’exemplar perfecte i ideal per aquesta data. M’ha fet gràcia, no obstant, rebre com a obsequi per part de l’institut on treballo un punt de llibre farcit amb paraules de Salvador Espriu: “L’home és un ser perillosíssim, sempre ho ha estat per a ell mateix i per als altres”. Totalment d’acord, res a dir.

El que se’m planteja, però, és un problema diguem-ne que de logística: què faig amb aquest punt de llibre, quan quasi bé el cent per cent del que llegeixo ho acostumo a fer ara amb format electrònic amb el meu lector Kindle. Aquest “detall” em ve a recordar que, en efecte, els temps canvien, les formes de lectura i els suports també, i la vida, en definitiva, va endavant, sempre cap endavant, a la recerca de noves formes d’expressar-se.

En el fons, no sóc cap romàntic, sinó un home pràctic: si un format és més còmode i té més avantatges, per què no aplegar-se a aquesta nova forma de copsar la lectura, sense prejudicis, deixant respirar, de retruc, una mica els pobres arbres? Penso que és qüestió de relativament poc temps: quan la gent pugui apreciar realment tots els avantatges d’aquesta nova tecnologia, s’hi aplegarà massivament com en el seu dia es va aplegar, per exemple, al format digital de les càmeres fotogràfiques. El debat, no obstant, és ampli i té moltes tessitures i, és clar, hi ha tota una indústria que avui dia viu d’això, des de les editorials fins als llibreters.

Però sigui quin sigui el format escollit, llegir continuarà essent l’essència nuclear per bastir i eixamplar la intel·ligència, d’això no hi tinc cap tipus de dubte. Bona diada, i bona lectura ! 

 

Jack London; Relats dels mars del Sud

Una de les lectures que més em va encantar quan era adolescent fou la de Jack London, amb les seves històries ambientades en llocs inhòspits on malda la subsistència del dia a dia i on l’home s’enfronta als elements hostils de la natura, una natura que desplega amb força tot el seu rigor i que posa de manifest tota la capacitat humana de resistència i d’adaptació al fred i als elements adversos.

Recordo que tenia una edició de butxaca editada per Alianza Editorial dels Relats dels Mars del Sud, i que en el seu moment em varen fascinar tots aquests contes desplegats per London, uns contes ambientats en illes remotes poblades per caníbals, per nadius que subsistien enfront la depredació de l’home blanc enmig d’una duresa extrema. I l’aventura en estat pur, quin goig!. No me’n recordo d’on va anar a parar finalment aquest llibre, el qual tenia una extensió més aviat curta, i presentava aquesta portada:

Ara l’estic rellegint, però en format ebook. Llavors, quan era adolescent, si per un moment hagués tingut accés, des de la impermeable cortina de l’espai i del temps, a un futur en el qual aquesta mateixa persona llegiria el mateix llibre en un dispositiu electrònic que es carregaria  des d’un ordinador però a més sense cap necessitat de cables, mitjançant wi-fi... Si per un moment hagués intuït que els mateixos relats de London els podria gaudir, en efecte, des d’un altre tipus de tecnologia molt allunyada del paper, i a més molt més còmoda... I com serà la lectura d’aquí a trenta, quaranta, cinquanta anys, em pregunto? Llegirem tal volta a través d’hologrames que no necessitaran cap tipus de suport, com aquell qui diu només amb el cel de testimoni?  I, d’altra banda, seguirà essent la lectura la mateixa activitat que ara coneixem en el sentit de fer una decodificació de signes convencionals, o potser a través d’un xip electrònic podrem finalment convertir, en qüestió de nanosegons, tota la informació presentada en una pàgina dels actuals llibres en impulsos sensorials que no faran necessari l’exercici de lectura que necessita una transformació de les lletres, paraules i frases en pensaments?

Especulacions de futur al marge, i tornant als relats de Jack London, la veritat és que trobo tot un plaer literari capbussar-se de nou per les platges hawaianes, en una època pretèrita on els “conqueridors” de torn anaven a colonitzar-les, tot i expulsant o expropiant els nadius de les illes de la Polinèsia.

Em ve de gust fer una retrospectiva literària d’aquest singular autor americà i fer una lectura de les seves obres més importants. Així que, al meu blog, inauguro la temporada de primavera London. Properes crítiques, en properes entrades.