L’herència ancestral de la cultura xinesa i de
la cultura japonesa m’acompanyen en el dia a dia i han influenciat la meva
visió de les coses fins al punt de convertir la seva peculiar filosofia en una
aspiració, en un estil de vida, en un ideal pràctic que ha arrelat tant en mi
com en el meu entorn immediat. El jardí de casa meva beu de les fonts del zen.
Tinc al porxo, distribuïts en prestatges, una col·lecció de vint bonsais.
Practico exercicis de Chi-kung, i també una mena de ritual o oració budista, cada
matí quan em llevo. He fet nivells i sintonitzacions de Reiki. I estic obert,
per què no, a noves coses, de la cultura que sigui, si aquestes em poden aportar
nous horitzonts espirituals.
Els japonesos van importar de la seva veïna Xina
el ritual de la cerimònia del té, un ritual que a priori pot semblar per a
nosaltres els occidentals, de pensament efectista i de resultats immediats, un
acte sense més transcendència (a no ser la de veure’t un gotet de té) però que
per al pensament oriental va molt més enllà, en el sentit de que ells hi
atorguen una mena de meditació o de retrovament amb la pausa i la calma
interior. Per això, són de capdal importància els detalls, tot just per
afavorir aquest retrovament: espais reduïts a la màxima simplicitat, quasi bé minimalistes, la concentració, la senzillesa.
Okakura Kazuzo fa una
deliciosa aproximació de la cultura del té i, per extensió, de la cultura
nipona, en aquest breu assaig en el que de vegades aconsegueix una qualitat
expressiva molt estètica. En definitiva, un breu però reconfortant plaer, igual
que prendre’t una tassa de té assaborint al màxim les sensacions físiques i la
tranquil·litat interior, la comunió amb els espais interiors que es reconforten
de la natura, la pausa i el silenci.
“Qui sigui incapaç de discernir en sí mateix la
insignificança de les grans coses, estarà mal preparat per apreciar la
grandesa de les petites coses en els altres”.
“Mentrestant, assaborim una tassa de té; la llum
de la tarde il·lumina els bambús, les fonts canten deliciosament, el sospir
dels pins murmura en la nostra
tetera. Somniem en allò efímer
i entreguem-nos errants a la bella locura de les coses”.
“L’aigua canta bé, perquè al fons s’han dipositat
uns troços de ferro, per a obtenir uns ecos en els que, amortiguats pels
núbols, se sent el brogit d’una catarata o d’un mar llunyà que s’estavella
contra els rocs, o de la pluja banyant un bosc de bambús, o el sospir dels
pins a un turó llunyà”
|
Qualificació personal: RECOMANABLE
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada