Paraules en blau

 

Primer és una sensació, senzillament. Desprès venen les paraules silencioses que es desprenen com en un penya-segat des del front fins la gola, en un exercici no pronunciat de possibilitats mecanitzades. Paraules que associen novament sensacions, i que suggereixen connexions amb fets, persones, olors, sentiments, colors. Paraules que volen ser immortals i que volen passar com un funambulista, de la imaginació a l’escriptura. Paraules que els dits delimiten llavors en un tecleig que malda per posar-les en un motllo digital. I, al cap i a la fi, hi ha el pensament que s’inventa novament al llegir el text escrit i que vol anar més enllà, a la recerca tal volta d’una musicalitat, d’un sentit estètic, d’una pausa, d’un silenci suggeridor, d’un enlluernament. El mar. El color blau. El so de les onades trencant els penya-segats. Els núvols rojos i grisos amagant ja un sol trist de tardor. La sensació de puresa i d’eternitat. La quietud. El vent que es comença a arremolinar brandant arbres i vegetació i somnis. Els ocells que en la llunyania dibuixen uns anhels quasi bé indiferenciats de llibertat. La natura que es recull. Les paraules, que tornen des de fora a la meva imaginació.

 

Janne Teller: "Res"

La crítica n’ha dit, entre d’altres coses, que aquesta novel.la (“Res”) està destinada a perdurar en el temps com els grans clàssics. Sincerament, no ho crec pas: almenys en el meu cas, tan bon punt l’he acabada (i, dit sigui de pas, tenia ganes d’enllestir-la perquè en cap moment m’he sentit ficat a dins la història) doncs tan bon punt l’he acabada, l’he oblidat…
 

“Res”, de l’escriptora finlandesa Janne Teller, m’ha decebut. Sincerament, i potser una mica condicionat per les monumentals crítiques positives que havia llegit, m’esperava molt més d’una faula que preten posar en entredit el significat de les coses, que apunta bones maneres, però que potser per la foscor quasi tètrica de la mateixa història, no deixa de ser un projecte carregat de bones maneres, d’una literatura, en fi, ben trenada en l’aspecte formal però, en cap cas, de gran literatura (com he llegit d’una altra crítica, que relaciona a l’autora amb un hipotètic Nobel, ni de conya)
 

Si el que vol dir Janne Teller, al cap i a la fi, és que el significat de les coses té a veure amb els valors interns, potser no hagués calgut explorar un territori macabre i gore en el qual la llum i l’esperança estan del tot desterrats en una història que vol traslluïr un rerafons moral i ètic però que en cap moment t’hi sents partícip del que explica. És com si la recreació de tot aquest mon de faula no te l’acabessis de creure potser perquè sona massa a artifici, a alliçonament encubert.
 

Ja dic, em sembla molt bé que la crítica hagi posat pels núvols aquesta història i l’hagi comparat al Senyor de les mosques, de Golding. A mi, en canvi, “Res” no m’ha agradat gens.

 

I per teure'm el mal sabor de boca, he començat a llegir un gran clàssic (que aquest si que perdurarà per sempre, temps rera temps): les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain, en una edició meravellosament il.lustrada.

 

 

Zen i l'art del manteniment amb la motocicleta (III)

Acabo de llegir Zen i l’art del manteniment de la motocicleta, és un llibre sincer, que sona a veritat, almenys hi ha de base les vivències de l’autor, la seva explicació pormenoritzada de com li esdevé una crisis molt forta que el du a un colapse mental. Tot i així, és un llibre que està fet com un mosaic d’idees que de vegades es fa difícil de copsar.

 

En principi, hi tenim la seva dissidència: ell dona clases d’oratòria a una universitat, i en un moment de la seva vida va més enllà de tota aquesta ciència empacada i no posada en dubte que s’imparteix i s’ensenya a les universitat perquè intueix, sent, que hi ha un terme que és la Qualitat que no s’ensenya però que és el pilar capdal sobre el que gira totes les nostres impressions de bellesa, d’armonia, de sentit.

 

En les seves indagacions per anar a la recerca de la Qualitat se’n va llavors a la font de la cultura clàssica (Aristòtil, els discursos que Plató posa en boca de Sócrates) Vol, en essència, trobar el lligam, el nexe entre el món antic i el criteri de Qualitat (o areté, que vol dir en grec excel.lència)

 

El que em sorpren és que Fedro (el seu alter ego a la narració) vagi a veure de fonts clàssiques, o focalitzi tota la seva atenció allí, quan ell mateix assumeix que la Qualitat sempre ha estat en la història de la humanitat, des del seu origen, i per tant molt abans d’Aristòtil. Sorpren també tot l’inútil i estéril joc de paraules i de significats, la distinció que fa entre retòrica i dialèctica, extreta dels clàssics, que no porten enlloc, i on l’autor busca l’inefable en un intent destinat al fracàs. Si més no, ell mateix diu: “La felicitat i el bé no són termes objectius, no podem portar-los de manera científica. I des del moment que no són objectius, nomès existeixen en la nostra ment”

 

O sigui, que en definitiva, tots els criteris són subjectius, i per tant no es pot trobar mai cap objectivitat en termes com la Qualitat, que és el que ell busca desesperadament. I molt menys en la filosofía clàssica.

 

Potser, en definitiva, i fent cas al començament del títol d’aquest llibre (Zen…) tots els criteris que avui dia mantenim de l’herència aristotèlica són criteris limitadors, parcials i mentals, faria falta potser alguna altra cosa (precisament, la filosofía zen, on l’intel.lecte no és la base de l’experiència, on tot el pensament lineal i dicotòmic resta anul.lat per un altre tipus de concepció de la realitat més holística, més ampla, més “real”) I precisament aquest concepte de Zen està present en la idea que té Fedro de la Qualitat i que, de retruc, i encara que sigui de forma tangencial i no conceptualitzada, ens ho mostra durant tot el viatge que fa amb el seu fill en els principis que aplica a la conservació i manteniment de la seva moto.

 

Per això mateix, no deixa de ser sorprenent que l’autor no es decanti finalment per buscar els criteris de la seva obsesiva Qualitat en les fonts de la cultura japonesa-xinesa, més que en el món de les idees de Plató i la concepció aristotèlica, que presuposen ser la base de la nostra cultura, però que no passen de ser avui dia un joc buit de conceptes i paraules descontextualitzades que tenen la seva única raó de ser a les universitats, i que són del tot incapaços de definir conceptes com la bellesa, la integració, el sentiment d’unitat, la pau, l’armonia.

 

Zen i l'art del manteniment de la motocicleta (II)

Al començament dels seus plantejaments a Zen i l’art del manteniment de la motocicleta, l’autor fa la divisió entre la mentalitat clàssica i romàntica, i s’ajuda per a això amb el funcionament de la motocicleta, en un paral.lelisme realment sorprenent i original, on les peces de la maquinària poden contemplar-se tant atenent a la funcionalitat dels seus components com a les accions finals que el conjunt d’aquestes peces proporcionen.

La primera d’aquestes mentalitats, que té en compte per damunt de tot la funcionalitat de les coses, el seu empirisme, la seva possibilitat de conceptualització i anàlisis; la segona, que té en compte per damunt de tot la vessant estètica, el lligam emocional que s’estableix amb l’objecte, l’armonia. La mentalitat clàssica, representada per l’herència de Descartes (“cogito ergo sum”); la mentalitat romàntica, amb uns horitzonts que van més enllà de la res cogitans per a instaurar-se en el territori de la sensació, del sentiment, de la impressió global dels fets defugint qualsevol classificació arbitrària.

Un exemple:

Visc a un xalet prop del mar. Hi tinc de veí un alemany jubilat, ingenier de professió quan treballava. La seva mentalitat i la meva és una representació quasi perfecta del que vol dir l’autor de Zen i l’art del manteniment de la motocicleta a l’hora d’establir aquesta divisòria entre el món clàssic i el romàntic.

Kurt té tota la seva casa, tant l’interior com l’exterior i el seu jardí, en funció de la funcionalitat (se’m disculparà la redundància) dels objectes que hi té. És a dir, que per tot arreu hi han aparells, mecanismes, artilugis, que no tenen en compte per a res l’armonia global del lloc i que d’alguna forma la trenquen un i altre cop. La seva mentalitat és clàssica, en el sentit que hi té distribuït el mobiliari, els objectes, d’acord amb el que pot obtenir d’ells des d’un punt de vista estrictament funcional. Resultat final: quan s’entra a la seva llar es com si s’entrés a un món racional i fred de cablejat i circuits integrats on la paraula bellesa no hi és enlloc.

L’efecte és totalment oposat en el meu cas: quan s’entra a la meva llar, quan es veu el jardí, un s’adona que qui viu allí té els objectes distribuïts en funció de l’efecte armònic que poden aportar combinats amb els altres. Segurament un veurà molts objectes que hi són sense una funcionalitat clara i definida, però a canvi es relaxarà i es sentirà còmode. El que importa aquí és la sensació, el sentiment, la pau i l’armonia que genera la distribució de les coses (feng shui) més que l’utilitat pràctica. Es tracta d’establir un lligam estètic, de comunió, amb l’objecte (l’objecte llavors com a una extensió emocional més que com a cosa que pot donar un benefici en termes de productivitat)

Kurt té mentalitat clàssica, jo tinc mentalitat romàntica: les llars on vivim no són altra cosa que una extensió d’aquestes dues mentalitats o enfocaments de la realitat.

 

Zen i l'art del manteniment de la motocicleta (I)

No estic últimament massa per la literatura, tinc altres coses que em ronden pel cap i que malden d’alguna forma per treure temps a les històries que els llibres mostren. Però en aquells moments en que torno a la màgia de les paraules, m’acompanya ara una aventura realment difícil de copsar, de sintetitzar, de criticar: Zen i l’art del manteniment de la motocicleta és tant una aventura física com mental, és tant una narració novelada com un assaig encovert on acaba tenint cabuda la filosofia, és tant una visió perifèrica de les coses –exemplificada magistralment en aquesta narració en el funcionament de la motocicleta a través dels seus múltiples components- com una visió holística, global, integradora, de la realitat.

 

Aquest llibre, sigui com sigui, té la màgia de que al temps que el llegeixes vas plantejant-te coses i les vas pensant, i et fan pensar al temps que els seus dos protagonistes, pare i fill, van viatjant per l’oest dels Estats Units amb una motocicleta. Es tracta d’un viatge d’esbarjo, però també d’un viatge molt especial sobretot per al pare, qui torna a reviure fragments de la seva vida, d’una altra vida estranya i que a través del alter ego de Fredo, ens porta a indrets fronterers de la ment, tot just en el punt on les indagacions i els pensaments s’adrecen a camins no permesos per l’ortodòxia clàssica, on la llibertat personal per a tenir criteris i valoracions propis està mal vista per l’Ésglèsia de la Raó (tal i com anomena el propi autor l’entramat de coneixements que tenen com a representants mai posats en dubte les universitats)

 

I és que, de fet, qui va contant anècdotes de la seva vida universitària com a professor, no és altre que el propi viatger en moto, que segons ens anem assabentant, entra en crisis precisament per posar en entredit el sistema d’ensenyament clàssic i de tota la vida.

El llibre va alternant molt bé tots aquests fragments que el viatger recorda com a professor (abans que li esdevingués un colapse mental que li fou tractat amb electroshocks) i el viatge que amb el seu fill va fent per terres del Gran Canyó amb motocicleta, sense presses, intentant en tot moment gaudir de les sensacions, dels paisatges, dels records.

 

Zen i l’art del manteniment de la motocicleta és un llibre per fer-lo durar, per a que t’acompanyi durant una bona temporada. Està ple de pensaments profunds, de sensacions, d’intuicions, d'una melangia tendra, però per sobre de tot, per la voluntat d’un home que va a la recerca de la VERITAT.

 

La meva vida com un bonsai

 

 

M’estic afeccionant als bonsais, tinc vuit exemplars a casa. Diumenge passat vaig assistir a Camarles a un taller on t’ensenyaven a podar i a trasplantar un exemplar de malus (maçaner xinès) Trobo que el procés per a convertir un arbre en un bonsai és un procés força traumàtic: a l’arbre se li tallen el vuitanta per cent de les seves arrels, quasi totes les seves branques, desprès se’l lliga a la maceta, de manera que hi veig una certa agressivitat i més aviat poca naturalitat.
 

Al fil d’això, se’m presenta la qüestió: fins a quin punt és preferible que les mans humanes intervinguin en el procés de la natura, no serà, al cap i a la fi, que fer un bonsai amb les conseqüents limitacions físiques on tindrà que desenvolupar-se, és una manera llavors d’anar contra-natura?

 

 

Però, d’altra banda, i què n’és d’aquesta bellesa tan impressionant, tan exquisida, tan en consonància amb el pur art, quan es contempla un exemplar avançat que malgrat les limitacions abans exposades, amb la corresponent cura i atenció pot arribar a esdevenir una autèntica obra mestra de la natura en miniatura?
 

El bonsai, es miri com es miri, sempre es veurà limitat pels límits que la seva maceta li imposarà, però a canvi rebrà una cura tan meticulosa que difícilment es podrà veure en qualsevol altre arbre que creix en estat “natural”.
 

No sé, són pensaments que se’m passen pel cap, crec no obstant que seguiré cultivant bonsais, de fet m’ho passo força bé als tallers dels diumenges al matí, gaudeixo aprenent coses. I ja que he fet l’exposició del “dilema”, tot seguit faré una narració un tant peculiar, a l’estil de Jorge Bucay i la seva teràpia gestàltica (m’imagino per una estona que sóc un bonsai)
 

Un dia a la vida d’un bonsai (microrelat):
 

Ens trobem tots a uns prestatges, a dintre d’una maceta còmoda i amb molt d’espai i substrat encara per gaudir de la nostra joventut. Som maçaners xinesos a l’espera del “gran canvi”, d’un gran canvi del que parlen els avis grans però que, de fet, ningú sap concretar ni donar forma ni imatges.

Veig venir als assistents al taller, venen rient i de molt bon tarannà. Ai de nosaltres, diu el més gran dels maçaners. A mi m’agafa de sobte un home d’uns quaranta anys, una mica calb, amb ulleres, i em posa al damunt d’una gran taula de fusta. Si hi ha un gran arbre al cel que vetlli per tots nosaltres, el que ve a continuació se’m fa molt difícil d’explicar:

primer em treuen les branques, quasi totes, amb unes tisores, desprès em netegen de terra les arrels, i me les van tallant, una a una, clic clic, amb unes tenalles, desprès em posen a una maceta i em lliguen amb filferros (deu dels arbres, com si em pogués escapolir per unes cames que jo mai tindré!) I desprès, amb tot el cos mutilat, amb una imatge que se’t queda més a prop d’un esquelet que d’un arbre normal, em posen substrat nou i em duen a una banyera per rentar-me de dalt a baix.

Sí, pateixo durant tot el procés, i cada cop que ho recordo la sàvia em corre més a presa, però d’altra banda, ara sóc conscient que se’m cuidarà i se’m ensenyarà als altres com a un nadó, que se’m donarà el millor per menjar, que quan faci molt fred se’m protegirà, que quan faci molta calor també.

L’home calb em posa a l’interior confortable d’un Volkswagen, i em du a la meva nova llar, a un jardí on hi ha també bambú, una figuera, una llimera, un ametller, i moltes més plantes, així com un buda de pedra, llanternes xineses, però es que tots els arbres que hi ha al jardí creixen lliures i sense macetes!

El meu destí, deu dels arbres, romandrà per sempre a dins d’una maceta, com a resultat final del gran canvi: patiré per la meva llibertat, però a canvi seré bell, fort i la gent m’admirarà. Serè un bonsai, ni més ni menys, un arbre-art, un univers en miniatura moldejat per unes mans humanes.

L’home calb em mira, orgullós, i m’aixeca contra els raig del sol, admirant la seva petita obra. Els germans bambú, el germà ametller, la germana figuera, em piquen l’ullet, deixant acollir amorosament entre les seves branques els raigs d’un sol que s’assembla més al de la primavera, malgrat trobar-nos a començaments de febrer.

Seré un bonsai, per sempre.

 

Wilkie Collins: La pedra llunar

Al món editorial es publiquen obres del tot prescindibles, sense massa qualitat; en uns temps, en efecte, on els paladars literaris s’acontenten amb el menjar brossa que proporciona l’últim best-seller de moda, deixant de banda aquelles autèntiques degustacions de gourmet en forma de clàssics de tota la vida, no estaria llavors de més fer una constatació: en la vida d’un lector exigent i que va a la recerca de criteris de qualitat en una novel.la o obra literària, hi ha obres que són del tot imprescindibles, i que perdre-se-les equival a perdre’s una part de la història de les lletres. La pedra llunar és una d’aquestes novel.les, i al meu parer ho és per tots aquests motius:

U) La narració és un exemple impecable d’estil literari, de construcció, de les arts que ha de tenir un novel.lista per a desaparèixer en una polifonia de personatges que van donant-li cos i forma a un exercici prodigiós d’imaginació.

DOS) Encara que ben senzilla pel que respecta a l’argument (una joia que se’n diu pedra llunar desapareix en extranyes circumstàncies i es narren els esdeveniments on estan involucrades les persones que tenen a veure en aquesta desaparició misteriosa) i utilitzant el clàssic recurs de presentació-nus o desenllaç-conclusió, l’autor fa la recreació d’una fantasia policial i de misteri en la que no hi ha cap esquerda, és una novel.la vertebrada amb una solidesa asombrosa, convincent, de principi a fi.

TRES) L’entarimat argumental va avançant de forma lineal, en efecte, però a través de les visions contrastades de diferents persones implicades en la joia, de forma seqüencial, són com parts, capítols, que van encaixant en el puzle final. És, ho diré un cop més, un exercici d’estil que frega la perfecció.

QUATRE) Wilkie Collins et manté “enganxat” i atent durant més de cinq-centes pàgines, i a més amb un lèxic molt “visual”, si amb aquesta expressió podríem entendre la paraula posada al servei de recursos expressius de qualitat i ben trençats.

Per tot això, llegir La Pedra llunar val de debò la pena, té l'aroma dels clàssics de tota la vida i moments literaris esplèndids. Si encara no l'heu llegida, que la gaudiu.