Els principis dels bonsais

A punt d'acabar El clan de l'os cavernari, continuo cultivant bonsais...
 

Els xinesos varen trobar infinitud de maneres de forjar la seva essència espiritual (caligrafia, cerimònia del té i el que pot resultar sorprenent, però que no ho és tant si copsem els seus principis, l'art del bonsai)

La idea és representar una part de la natura en un arbre, en unes formes reduïdes i compactades, però que d'alguna forma aquesta representació vagi més enllà perquè enllaci molts principis bàsics i fonamentals; principis dels que totes les religions se'n fan resò, a més, i que es poden reduïr en:

 

.Paciència

.Humilitat

.Disciplina

.Observació

.Meditació

.Estudi

.Respecte a la natura
 

I és que per a que un arbre a dintre d'un test pugui desenvolupar tot el seu potencial, se l'ha de cuidar d'una forma especial. I mentres ho faig, me'n adono de que, en efecte, totes les coses necessiten del seu període de maduració, no és suficient que jo tingui un impuls o una voluntat per veure els meus arbres més desenvolupats i bonics, perquè és el temps qui imprimeix definitivament a les coses la seva petjada contundent.

Jo puc, sí, tenir una intuició del que necessita cada arbre per desenvolupar-se, puc sentir la bellesa amb tota la seva plenitud durant el procés que fa que aquesta representació peculiar de la natura vagi adquirint dia a dia més plasticitat, també puc apendre a respectar i estimar els ritmes de la natura que fa que a la tardor part dels arbres perguin les seves fulles per a rebrotar novament a la primavera.

Puc aprendre, aquesta és la clau, i en el procés, de retruc, m'integro en el mateix procés de la natura, en l'acceptació de la transitorietat, també de la meva pròpia, en l'acceptació de la paciència per a aconseguir les meves fites, en l'observació i estudi de cada una de les espècies que hi tinc al meu jardí, la qual cosa em fa valorar i estimar cada espècie des d'un marc més holístic.

En fi, com deia al principi, continuo cultivant bonsais, però també continuo llegint...

    Fotografies:

1) Ficus ginseng, d'aproximadament 15 anys

2) Bosc d'oms xinesos (zelkova parvifolia)

3) Ligustrum xinès, d'aproximadament 12 anys

Jordi Molist: Promet-me que seràs lliure

Feia temps que no llegia alguna novel.la en clau "best seller", i m'ha apetit aquest cop fer-ho aprofitant les vacances de Setmana Santa i tenint per davant 760 pàgines d'aventures trepidants amb el decorat fascinant de l'expansió espanyola allà per l'any 1500. És a dir, que de l'anterior novel.la (Llàgrimes a la pluja) passo de l'any 2100, a 600 anys enrera i el canvi, certament, és al.lucinant. Tot i així, trobo que hi ha un encant manifest en totes dues cronologies.

Promet-me que seràs lliure és una novel.la que ens parla de l'amor, de la voluntat, del destí, de la venjança, de la guerra, en un tipus d'estil narratiu on el que esdevé més important és la trama argumental. En aquest sentit, res té que envejar l'autor català de Ken Follet o de Noah Gordon: aconsegueix vertebrar, al igual que ells, una narració impecable des del punt de vista formal. Aconsegueix, a més, que t'endinses, i de quina manera, en la història fins al punt que la "sents" en tot moment, com una lectura adictiva i trepidant (herència, dit sigui de pas, de l'època folletinesca que tan bé sabia captar l'atenció del lector a través de capítols que no acabaven mai, o que ajornaven el seu desenllaç fins un altre)

En fi, qui vulgui gaudir de literatura no massa elaborada o artística, però en canvi feta de personatges, esdeveniments, històries en clau d'epopeia, aquesta és una bona novel.la que el delectarà i l'emocionarà, i a més el durà de la mà per les costums i els fets del principi del Renaixement.

 

 

Rosa Montero: Llàgrimes a la pluja

Rosa Montero és capaç de portar-te sigui a una remota edat medieval (Historia del rei transparent) sigui a un futur on hi ha androides replicants, en clara inspiració això últim amb la pel.lícula de Ridley Scott, Blade Runner . I ho fa, tot plegat, de manera convincent, de tal forma que un arriba a percebre de debò la flaire, els vestits, els costums; el sabor, en definitiva, de l'època que està novel.lant.

 

Llàgrimes a la pluja ens porta a Madrid, any 2109, a uns Estats Units de la Terra on, de fet, els problemes que hi són (si bé, d'una banda, part d'aquests problemes són conseqüència de les accions de l'home actual) en canvi la discriminació, la injustícia, la desigualtat, la desconfiança, la por; tot això, malgrat la distància actual de cent anys, continua de fet éssent la mateixa cara de la moneda.

És un futur, sí, en el que ja ens trobem les conseqüències del canvi climàtic, on els tecnohumans (o replicants, una mena d'androides engendrats al més pur estil Un món feliç, d'Aldous Huxley) conviuen, o millor dit, malviuen, juntament amb els humans. La protagonista, Bruna Husky, “fabricada” com a replicant de combat, però que treballa com a detectiu, es veurà envoltada en una investigació per esbrinar unes morts misterioses de replicants.

En aquest futur no massa llunyà, els replicants saben exactament els dies que viuran: al llarg de la novel.la, l'obsessió de Bruna per comptabilitzar dia a dia els anys, mesos i dies que li queden abans de la seva “extinció”, és una constant dolorosa i punyent. Hi ha un moment en que ella recorda la peli de Blade Runner i l'escena final del replicant: és clar, llàgrimes a la pluja, el moment que es perd definitivament en l'eternitat, una vida que ja no compta perquè es disol per sempre.

Hi ha troços bastant inesperats a la novel.la, la trama és bastant ràpida, el “decorat” està perfectament farcit de verosimilitud en un exercici d'estil molt ben aconseguit d'imaginació posada al servei de la ciència-ficció. O sigui, que realment et troves al llarg de la novel.la al segle XXII. Hi ha també moments molt divertits, sobretot amb la mascota alienígena (Bartolo) que Bruna adopta temporalment. Hi ha, en fi, tot allò que un bon lector té que buscar en una bona novel.la: que l'entretingui, que el faci veure una altra realitat amb uns altres paràmetres diferents als que hi estem acostumats, que el faci fruir del llenguatge. I que, finalment, l'endinse a un món on l'experiència imaginativa sigui única i irrepetible.

M'agrada molt aquesta autora, trovo que té un encant peculiar per sorprendre't sempre, com a Instruccions per a salvar el món, com a la Història del rei transparent, com a aquesta novel.la de ciència-ficció escrita amb senzillesa i ofici però sense massa pretensions. Trovo que és una autora creativa, original, imaginativa i, per damunt de tot, escriu molt bé.

 

Llàgrimes a la pluja

Feia temps que no entraba al meu blog per tal d'escriure sobre alguna qüestió literària. Ja se sap, la lectura requireix d'una absoluta concentració, i quan un canvia de lloc i de població al treball, hi ha un període en el que no s'està massa concentrat que diguessim. Tot canvi predisposa a un re-ajustament, a un stress addicional per tal d'adaptar-se, i en aquest impass la ment no està del tot relaxada. Just el que requireix una lectura acurada, és a dir, concentració, relaxació... Crec que, no obstant superat aquest període pronunciat de re-ajustament, torno a trobar-me amb molta pau i amb molt d'equilibri interior. O sigui, altre cop pre-disposat a la lectura, que és un dels meus grans plaers.

 

Així que acabo de llegir "Llàgrimes a la pluja", de Rosa Montero, inspirada en el futurista Blade Runner. En una propera entrada al blog faré la crítica, ara no m'apeteix fer-la. Però, no obstant, em ve de gust posar unes paraules extretes de la peli, on el replicant, abans de morir, diu:
 

"Jo he vist coses que vosaltres mai creuríeu. He vist atacar naus en flames més enllà d'Orion. He vist raigs-C brillar a la foscor prop de la Porta de Tannhauser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja. És hora de morir"
 

És hora, no obstant, deixant de banda al replicant de Blade Runner, de tornar a llegir, de tornar a perdre's en la decoficicació dels signes convencionals que el cervell fa per tal de crear una realitat virtual farcida d'històries, de personatges, de sensacions, d'emocions, de vida... És hora de xalar al màxim del que aquesta primavera ens porta, d'obrir els nostres sentits al notar de nou el miracle de la natura que es desperta en forma d'olors, de colors, de formes, de possibilitats. És hora de tornar a néixer, com l'au Fénix, i de viure en cada cèl.lula del nostre cos el miracle d'estar vius, sigui fent una cervesa acompanyada d'olives al bar, sigui passejant per un jardí, sigui llegint, sigui com sigui.

 

És hora de gaudir.

 

Esperant un tsunami

De segur que les meves petjades se les acabarà endunt el vent, i potser també les costelles dels meus somnis, em dic a mi mateix. En la llunyania, uns núvols enfadats amenacen en buidar-se. Camino, o més aviat passejo, tan i fa. Les onades trenquen des d'un xiuxiueig sempre constant, l'acera de les cases està plena de sorra que no vol anar al mar. Hi ha una tele encesa, Gadafi diu que el seu exèrcit acabarà guanyant les forces de la coalició. I a mi què. Hi ha nens que criden esmicolant un silenci que ve de l'Era Terciària. La vida, de vegades, no té massa sentit, tot és qüestió de l'òptica amb la que enfoquem l'eternitat, em torno a dir a mi mateix. M'assec. L'olor d'una primavera prematura ve a mi, acaronant tot el meu desassosseg. Resto inmòbil, esperant potser un tsunami que se'm emporti definitivament, o tal volta un senyal entre el cel i el mar, o potser una llum perduda d'un vaixell perdut d'un mar embravit que pugui guiar tots els meus anhels. Però només sento l'olor a sal i el tic-tac accelerat d'un cor que aquesta nit no vol amansir-se. Acluco els ulls. Demà serà un altre dia.

 

 

Microrelat a tres bandes

Missatge en una botella (I)
 

Jo encara no et coneixia. No sabia de quin color eren els teus cabells, el teus ulls, el teu somriure, no sabia quina expressió de cara tenies. T’imaginava més aviat com una possibilitat, com una idea encara per vestir, com un petit univers que donava voltes a un centre de gravetat que jo encara no podia notar. Però des d’un altre univers paral·lel –el meu- començava a sentir-te, no sé si aquesta és la paraula exacta, potser més aviat començava a tenir la premonició de tu. Saps, era com si al notar els efectes encara petits de la teva llunyana gravetat estigués enviant missatges no sé cap a on ni a qui, en forma d’imatges que m’anaven venint: una mirada, uns rínxols daurats que et queien, un somriure farcit de felicitat, l’expresió que potser tenies d’absoluta pau mentres visitaves mons virtuals a través de l’ordinador. Però sabia que, al cap i a la fi, el que estava fent en aquells moments a través de la meva fantasia, era donar-te forma i contingut a la realitat.

Missatge en una botella (II)
 

No sé com definir-ho, se'm fa tant i tant difícil. Tenia una sensació, un presentiment, més aviat, de que algú estava a punt d’entrar a la meva vida. Es d’aquelles certeses profundes i arrelades que encara que no tinguin cap constatació al món extern, una les creu com una veritat. Mentres escrivia a l’ordinador, mentres anava a fer footing per camins oblidats, mentre esperava a la parada l’autobús, era sempre aquell pensament absurd i irracional de que et sentes de sobte observada. I em girava i mai hi havia ningú mirant-me malgrat sentir uns ulls clavats al meu darrera, un alè misteriós que em bufava constantment. I així dia rera dia, en un degoteig constant de sensacions que no paraven quietes, ni en els somnis.

La història
 

Es conegueren un dia passejant per la platja. Tots dos anaven descalços, amb banyador, portant les xancles a les mans. A ella se li caigueren sobtadament al passar al davant d’ell, i a l’aixecar-se a recollir-les(u seixanta al costat d’u setanta, trenta sis de peu al costat de quaranta u, sol d’estiu llepant els últims raigs del dia per la sorra mullada, olor a perfum i a sal dels seus cabells) les mirades van trencar llavors de sobte com un llamp una premonició que feia dies sentien tots dos, connectant dos universos paral.lels que es convertiren en un de sol. El destí els va portar, just en aquell moment, la constatació d'una petita espurna d’eternitat que els romangué per viure, junts, fins al dia de la seva mort.

Tots dos havien nascut a més el mateix dia de desembre, el mateix any, quasi a la mateixa hora, i sota el signe de sagitari. De vegades, les casualitats existeixen, encara que semblin un autèntic miracle; de vegades, no. Allà en la llunyania algú xiula una cançó. Se sent el brogit incessant del mar acaronant dolçament la memòria. Bufa una brisa suau i blava. Ploro. O potser és senzillament el tast breu d’una eternitat que vol reinventar-se a través d’històries com aquesta el que em fa plorar.

    

Mark Twain: les aventures de Tom Sawyer

Llegir les aventures de Tom Sawyer és anar al territori de l'infantesa, on tots els somnis poden ser possibles, on la imaginació no té cap frontera (a no ser la que marca el mateix riu Mississipi), on la sensibilitat a flor de pell del seu protagonista expressa, al cap i a la fi, la sensibilitat d'un nen qualsevol amb tot els subterfugis i projeccions, amb tota la força d'un món emocional encara per bastir-se de la seva estructura mental i cognitiva, en un conflicte continuat entre el món i el jo.

I llegir aquests novel.la és, a la vegada, conèixer els personatges que donen vida a un poblet situat a les vores del inmens riu que, d'alguna forma, va ficar-se molt a dins de l'ànima d'un escriptor que de jove va treballar com a pilot fluvial en el mateix riu. De fet, Mark Twain és el pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, el seu nom real (aquest pseudònim està agafat de la parla nàutica i fa referència a les braces a partir de les quals el riu és navegable -marca dos braces, Mark Twain-)

L'altra gran novel.la en la que l'escriptor es va inspirar per donar vida al seu Mississipi és les aventures de Huckeleberry Fynn, una novel.la també fresca i molt vitalista, construïda amb el mateix llenguatge fluit, àgil, expressiu i sense massa descripcions tant característic de la prosa de Twain. Però aquesta última novel.la té una vessant més profunda, l'espai il.limitat de projecció d'aventures que el riu proposa es veu desdibuixat per aspectes de vegades sinistres, com la mort, l'engany, la falsedat (res a veure amb la innocència i la ingenuitat de les aventures de Tom Sawyer)

Sigui com sigui, continuaran éssent dos propostes en forma de clàssics de tota la vida, i continuaran d'alguna forma éssent dos construccions literàries on el món de la imaginació i la sensibilitat infantils és l'autèntic i sincer protagonista (en permís d'un riu inabastable que sempre hi és present )