Al Quixot veuen la llum
les dicotomies, el llenguatge parlat des de la seva essència i voluntat
artística més elevada, els personatges no de fang ni abstractes, sinó els de
carn i ossos, amb totes les seves infinites contradiccions que defineixen la
seva humanitat. A Crim i càstig, veu la llum el món sensitiu i emocional
que sembla traspassar el paper amb una força directament proporcional al
tensament que l’autor fa de situacions i personatges. Dos autors molt
diferents. Dos temps i contexts que no tenen res a veure. En canvi, dos mestres
i genis de la literatura universal.
Per mi, l’obra cim de les lletres
de tots els temps és el Quixot (entenc que potser els angloparlants no
estaran massa d’acord amb la meva apreciació, i tal volta agranaran cap a casa
amb el seu Hamlet) I si tingués que definir-me, després, per la segona
gran obra cim, tampoc tinc massa dubtes: escolliria Crim i càstig, de
Dostoievsky. Intentaré raonar, tot seguit, aquesta argumentació al fil de
l’anàlisi d’aquesta genial obra que ja és el tercer cop que la llegeixo, ara en
format per a llibre electrònic; per tant, la història i el seu desenllaç ja la
conec. Però m’apetia tornar a capbussar-me pel laberint al·lucinant de l’ànima
humana que tan bé va saber pintar amb paraules l’escriptor rus.
Crim i càstig és una obra
impressionant, esfereïdora, contundent, magistralment construïda i
magistralment ben conduïda. Tot hi té cabuda, en les dosificacions justes: el
drama, el retrat social, la filosofia, els diàlegs punyents i enfebrits.
Procedeixo, tot seguit, a un anàlisis més detallat.
U) MÒBIL.
Al principi, la idea de matar la
vella que li fia diners, apareix a la ment de Raskolnikof com una mena de
germen, de llavor, d’idea intel·lectual que raonant de la forma: si em carrego
a aquesta vella cobdiciosa allibero al món d’una mala consciència, va a poc a
poc prenent forma. I desprès, en efecte, la idea es va materialitzant a dins
seu amb tota la logística necessària per a cometre l’assassinat. Però una cosa
és imaginar, visualitzar, idear un concepte, i l’altra és baixar-lo a la
realitat. És quan aquesta idea difusa es baixa a la realitat i acaba cometent
l’acte, que Raskolnikof rebrà el seu càstig, no tan sols des de la perspectiva
d’una condemna externa, sinó des de la mateixa condemna interior que la seva
consciència moral li cobra.
Però què és el que, al cap i a la
fi, indueix Raskolnikof a perpetuar el doble crim? La misèria física que
s’encomana a la misèria moral? Les idees que té l’antic estudiant sobre la llicència
per cometre un crim en nom d’un ideal que ho justifiqui, passant per damunt de
Deu? El seu complex fortament arrelat d’inferioritat que, per la mecànica de
les compensacions, necessita un acte contundent per apuntalar el seu sentit del
jo?
Potser una mica de tot i, encara,
Dostoievski ens fa unes pincellades interiors sobre la volubilitat i la poca
consistència de la consciència humana, sobre els estats d’ànims que s’alternen
com un carrusel desbocat, sobre els dubtes que trossegen les idees fermes.
Perquè, malgrat l’ambient extremadament empobrit i claustrofòbic en que viu el
protagonista (més que d’una habitació, estaríem parlant que viu a un autèntic
“zulo”), i malgrat el seu aïllament social, Raskolnikof no s’encamina
directament a la consecució del seu acte, sinó que aquest es veu ajornat,
desviat, diferit pel dubte contundent lligat al qüestionament moral, al cap i a
la fi, del que significa cometre un assassinat, per molt de revestiment
intel·lectual i de justificació que hi hagi al darrera.
2) AMBIENTACIÓ I PERSONATGES
Dostoievsly era un mestre a
l’hora de reunir tota una bateria de personatges amb psicologies molt
diferenciades i que recargolaven una i altra vegada la trama argumental fins a induir-los
a certes situacions límit. A Crim i càstig la tensió arriba a quotes
realment abismals, avalada per tota la centrifugació d’estats d’ànim,
sensacions, sentiments, pensaments que s’arrauleixen entorn el protagonista de
la novel·la.
I el que a priori pot resultar per
al lector una mena d’inserció “forçada” d’aquests personatges, certament no hi
ha temps per a plantejar-t’ho massa, perquè senzillament et sents arrossegat
per l’allau de paraules que de forma torrencial despleguen tots aquests i que
pràcticament fa que llegeixis amb el cor en un puny. Es senzillament impressionant.
Com també la profunditat i subtilesa en que són retratats, amb les seves
contradiccions, el clarobscur d’unes psicologies que com la plastilina
Dostoievsky va modelant al servei de la història principal.
La societat russa, representada
pel modus vivendi de San Petersburg de mitjans de segle XIX, apareix
també retratada amb totes les seves lacres: la misèria, la pobresa extrema, les
seves classes socials ben diferenciades.
3) NOVEL·LA POLICÍACA I
PSICOLÒGICA, NOVEL.LA TOTAL
Encara que ja sabem a les primers
pàgines qui és l’assassí, els jocs psicològics, els detalls, la dialèctica per
tal de desemmascarar el culpable, el llenguatge no verbal, tot allò, en
definitiva, de que es val la investigació per anar al nucli d’un crim, es fa
ressò amb tota la seva plenitud a la novel·la, anticipant de retruc el gènere de
novel·la policial.
L’exercici narratiu desplegat per
Dostoievsky per, d’una part (Raskolnikof) amagar o negar davant seu i davant
els altres el crim que ha comès i, d’altra part (el jutge que instrueix el cas)
a l’hora de fer anar l’enginy per tal de despullar en les seves intencions (tan
intel·lectuals com de realització última del crim) a la persona que intueix ja
des del primer moment que pot ser el veritable assassí, és tot plegat realment
magistral, arribant a moments d’una intensitat que pràcticament “es pot
sentir”. És el joc psicològic del gat i la rata, en una escenificació que conté
punts de tensió i d’enfrontament antològics.
Les grans obres de l’escriptor
rus, a més, contenen una mena de “cosmovisió”, on les idees i la filosofia
s’arrauleixen al rerafons de les històries que conta. I com en les grans
novel·les del XIX (Anna Karennina, els Miserables, per dir-ne
només algunes) hi ha la voluntat per part del novel·lista de copsar-ho tot, des
de múltiples perspectives, perquè aquell producte literari final sigui al cap i
a la fi una expressió autèntica i fidedigna de la cronologia històrica en que
està creat, reflectint-hi totes les inquietuds, idees, filosofies, etc.
Estaríem parlant de novel·la total.
4) FILOSOFIA
No es pot passar per alt de cap
manera la dimensió filosòfica, d’idees, que conté Crim i càstig. És
tolerable, si més no des del punt de vista moral (que ja no judicial) matar una
o més persones si això redunda en benefici de la Humanitat? Justificarien en
aquest cas els mitjans la consecució d’una finalitat determinada?
Dostoievsky anticipa per boca de
Raskolnikof tal volta el concepte de “superhome” nietzschià, és a dir, algú que
funciona d’acord a paràmetres interns amb una escala de valors no impostada o
induïda de fora cap a dins; algú que, per resumir-ho potser massa, obeeix al
seu propi codi genètic i que per tant té “llicència per a matar” si així ho
considera oportú.
 |
| Friedrich Nietsche exposà la idea del superhome a Així parlà Zaratustra |
D'altra banda, la idea del
socialisme va néixer a imatge i semblança d’un món pensat amb els valors d'igualtat i de justícia per a tots els
ciutadans, però quan es va dur a terme la idea (és a dir, quan es va baixar a
la pràctica) resulta que això va significar la mort de milions i milions de
persones, i un sofriment difícilment imaginable en l’ànima d'aquests milions i milions
de persones. Els qui varen implementar aquest sistema es creien amb l’entitat
moral per fer-ho, al igual que Raskolnikof es creu amb l’entitat moral per
eliminar una persona en nom d’una idea. Però, tal i com molt bé li remarca la
pobra Sònia a aquest últim, una persona no és un cuc, i ningú es qui per a
decidir sobre el destí de qui sigui en termes de vida o mort.
Raskolnikof comet l’error de
portar la seva idea fins a les màximes conseqüències només per a provar-se a sí
mateix i per a comprovar que, finalment, com un bumerang l’acció se li
tornarà, en primer lloc, en forma punitiva per part de les autoritats judicials
i, a posteriori, en forma de càstig que la seva consciència li exigirà de
complir, per molt que ell es negi davant seu i davant els altres.
Sincerament, trobo just i
necessari que ho pagui d’aquestes dues formes. Sigui com sigui, es hora de
deixar al pres a Sibèria amb tota la seva compunció i d’anar a visitar altres indrets i
altres personatges del món literari que malden per a que siguin acompanyats una
estona. Gràcies, mestre Dostoievski, per aquests moments impagables de
literatura en estat pur.
 |
| Retrat del genial escriptor rus, Fiodor Dostoievski |
De sobte es va inclinar, va
baixar el cap fins a terra i li va besar els peus. Sònia va retrocedir
horroritzada, com si tingués davant d’ella a un foll. I certament un foll pareixia
Raskolnikof.
-Què fa vostè? Va balbucejar.
S’havia posat pàl·lida i sentia
al cor una fiblada dolorosa.
Ell es va posar dempeus.
-No m’he agenollat davant teu,
sinó davant tot el sofriment humà, va dir en un to estrany
|
Qualificació personal: OBRA
MESTRA absolutament IMPRESCINDIBLE
|
