L'etern retorn d'allò idèntic

Deixem que Nietsche, en primer lloc, exposi per boca de Zaratustra la seva idea de l’etern retorn d’allò idèntic, idea que encara avui dia provoca diferents interpretacions, i que és molt complicada de copsar si s’utilitza per a tal fi els paràmetres interpretatius de temps lineal:

“D’aquest portal anomenat Instant, en surt cap enrere un llarg carrer etern: darrere nostre s’estén una eternitat.

Cada una de les coses que poden córrer, ¿no ha d’haver recorregut ja alguna vegada aquest carrer? Cada una de les coses que poden esdevenir-se, ¿no ha d’haver-se esdevingut, haver estat feta, haver transcorregut una vegada?

I si tot ja ha existit: ¿què en penses, tu, d’aquest instant? També aquest portal ¿no ha d´haver –existit ja?

I totes les coses ¿no estan nuades fort, de manera que aquest instant estira rere seu totes les coses vinents? Així doncs -¿ell mateix i tot?

Perquè cada una de les coses que poden córrer, també per aquest llarg carrer que surt cap endavant –ha de tornar a córrer-hi una vegada més!-”

Crec que aquesta concepció o idea és impossible de copsar-la si pensem en un temps lineal, en un principi de la Creació (passat) seguit de l’instant (present) i en un final de la Creació que tindrà lloc en un futur. Per tant, hi ha que desprendre’s del temps lineal i intentar imaginar un temps “circular” que, emparat per l’eternitat (no hi ha principi, no hi ha final) fa possible llavors aquesta idea de l’etern retorn. I si no hi ha inici ni fi, per tant només hi ha un temps etern que pot fer possible totes les variables o possibilitats, com també la paradoxa de que l”instant” pugui repetir-se “eternament” precisament per aquesta mancança de límits. Em sembla que començo a marejar-me...

No sé si he sabut explicar-me suficientment, però és que penso que és un concepte molt difícil de copsar i, naturalment, pot haver-hi moltes interpretacions.

 

Friedrich Nietzsche: així parlà Zaratustra

De tant en tant (per cert, no de tant en tant com fa pocs anys) m’agrada encetar un repte literari, bé un clàssic que per la seva extensió de pàgines desperta una mica de timidesa, bé algun tipus d’obra feixuga, críptica, que malda per esforçar-se en copsar les possibles interpretacions.

Així que torno a llegir Així parlà Zaratustra, aquest cop en una magnífica traducció a cura dels Quaders Crema, i amb un ànim renovat de que la meva intel·ligència capti més acuradament el pensament abstracte, la idea amagada rere cert llenguatge dens i farragós, enfebrit, ric en metàfores i en paròdies bíbliques. De fet, tota la obra es basa en la imitació del llenguatge solemne i ampulós de la Bíblia, així com en molts passatges i episodis. A tall d’exemple, Nietsche no proposa l’amor al proïsme sinò l’amor al llunyisme…

Em crida molt la atenció –entenc que això es pot destil·lar de quasi tots els seus escrits- la mancança del sentit de l’humor d’aquest gran pensador que, en definitiva, el que venia a dir-nos era que tota la nostra cultura estava construïda per valors de decadència bastits sobre el Cristianisme. I, és clar, en un estil de “filosofia a cop de martell”, fustigador i acusador, sense deixar titella sense cap, agafa el seu bisturí per tal de diseccionar tots els laberints mentals, ètics, morals i sociològics amb l’objectiu de fer una mena d’higiene cultural proposant alhora nous valors i idees, que ja firmaríen–algunes d’aquestes idees -molts psicòlegs actuals. I, si no, a tall d’exemple, en el primer capítol, en un passatge, diu per boca de Zaratustra:

“Però una cosa és el pensament, una altra és el fet i una altra és la imatge del fet. La roda de la causa no gira entre elles” (Del pàl.lid criminal)

Bé, tot just estic al primer capítol, amb la idea de la “mort de Deu” i les seves possibles implicacions, amb la idea del “superhome” que tantes i tant equivocades interpretacions ha tingut –pensem en el nazisme- i sobretot amb la sensació d’estar endinsat de ple en una obra literària absolutament imprescindible per la seva riquesa de continguts d’un pensador filosòfic en estat pur i que formen part del nostre patrimoni intel.lectual.

En fi, si veig que per moments el llenguatge de Nietsche se’m torna críptic i farragós, sempre em quedarà l’opció de deixar temporalment la lectura per encetar una cervesa ben fresca i contemplar mentrestant el jardí.

Antonio Orejudo: avantatges de viatjar en tren

Desprès d’haver llegit “avantatges de viatjar en tren” em queda la impressió d’haver-me endinsat per unes pàgines sorprenents, molt sorprenents, on els girs inesperats en la trama argumental són l’element comú. I, vagi també per endavant, són pàgines d’una gran qualitat literària, d’un escriptor que domina amb ofici el lèxic i tota l’expressivitat que li permet treure el màxim suc de l’art de contar històries.
 

La narració arrenca a un tren, una persona (un suposat psiquiatra) comença a relatar-li la seva peculiar història a una dona, però a través de les pàgines ens adonem de que, en realitat, és un malalt psiquiàtric qui, “suplantant” la personalitat del seu psiquiatre, juga amb la creació fantasiosa dels avatars del “suposat” pacient (en realitat, ell mateix...)
 

Potser l’única cosa que es por retreure (entre cometes) a aquest viatge peculiar en tren, és precisament una mica més d’extensió i elaboració (més pàgines) per donar més densitat i compacitat a una història bastant insòlita i rocambolesca i que des de les primeres pàgines t’atrapa i et posa a dins. Encara que, es miri com es miri, deixa bastant bon sabor de boca la qualitat en què escriu l’autor.

 

Erri de Luca: Els peixos no tanquen els ulls

Els peixos no tanquen els ulls és una narració exquisida que malda per ser rellegida perquè a part d’estar inspiradament ben escrita, amb tot un farcell de metàfores i recursos expressius molt ben agafats, ens conta les vivències d’un nen en una retrospectiva de cinquanta anys. I es tracta d’una cronologia ben curiosa i interessant perquè, com molt bé diu l’autor en un moment donat, hi ha totes les possibilitats, totes les opcions vitals, encara per encetar, latents com si diguéssim, quedant encara lluny l’esclat de l’adolescència.
 

I, en aquest sentit, és curiosa l’observació de que el nen protagonista del relat té la sensació que el seu cos físic ha arribat a una impostura perquè no reflexa ja qui és, i per això es deixa clavar a posta una pallissa per veure si arran dels cops pot emergir, sorgir, de les cendres d’un cos que ja no reconeix com a propi, un altre cos molt més adient per tal de “vestir-lo” en la nova etapa.
 

Aquest viatge cap a la innocència perduda, cap uns temps on el cervell comença a descodificar els missatges, els actes, les motivacions, les paraules, els sentiments, en un context social més ample i complex, està meravellosament ben recolzat per una prosa preciosista que acompanya molt bé el nus narratiu. A tall d’exemple: “Al setembre hi ha dies de cel arran de terra. S’abaixa el pont llevadís del castell que té a l’aire i el cel, avall per una escala blava, descansa una mica a terra”
 

Hi ha narracions que, quan les acabes, tens la sensació que algun dia hi tornaràs a endinsar-te en les seves pàgines, perquè cada cop que ho facis et seguiran inspirant com la primera vegada. Aquesta n’és una, està contada amb aquella senzillesa i tendresa i sinceritat que aconsegueix daurar les pàgines d’una universalitat que fa que et reconeguis de seguida amb el teu nen que també un dia tingué deu anys i tenia a dintre seu, com el protagonista de la narració, totes les infinites possibilitats d’una vida en projecte i en gestació apuntant cap una incerta i imprevisible maduresa.

Reflexions en clau de pádel

 

Decididament, no tenia ahir el dia. Estava fos, desconnectat, amb la ment buida però no concentrada en el joc. Els sets anaven i venien aliens a la potència i la força que acostumo a tenir, així que tot allò que "normalment" m'entrava i els restos de boles assequibles se’n anaven o bé a la xarxa o bé al mur dels rivals. I era una sensació ben estranya. Jo era el mateix, però no ben bé el mateix. Què havia canviat, llavors?

Com en un joc d’estratègia i d’equip, la vida també té moments difícils i complicats en que sembla (aparentment) que res t’entri, per molt que ho intentis. Convé, en aquests moments, no plegar veles sinó més aviat intensificar la consciència en alguns aspectes clau:
 

- No perdre la calma i el control ajudarà a que, un cop acceptada la realitat de que avui, en aquests moments, no estic suficientment motivat i no tinc la connexió psíquica-física del costat de l’excel·lència, almenys pugui assegurar cops que tornin amb efectivitat a camp contrari. Potser ara mateix no puc expressar per les circumstàncies que siguin tot el meu potencial, però almenys asseguro els meus cops i, d’alguna forma, dono seguretat també al meu company d’equip.
 

- El tanteig del padel és força variable i imprevisible, com les circumstàncies vitals canviants i oscil·lants, l’única certesa absoluta que hi ha en la vida és que tot és incert (em sembla que això són paraules de Lao Tse) Per tant, encara que el tanteig sigui provisionalment desfavorable, tinc la profunda certesa de que tot pot canviar d’un moment a l’altre. I de fet, la realitat em mostrarà finalment, desprès del partit, que així ha esdevingut.
 

- Intento allunyar de mi els pensaments negatius del tipus “segur que ara perdré”, o bé “avui no hi ha res a fer, no tinc el dia” perquè són com paràsits de profecies que un mateix se les acaba creient i acomplint.

 

 

- El que de vegades dona la sensació de ser un dia horribilus, si ens deixem de banda precisament aquesta sensació, es pot comprovar de seguida que no ho ha esdevingut tant, o al menys amb no tanta influència o intensitat com en un principi creiem. I aquí hi ha que ser pràctic i una mica empíric: en un moment del partit, aconsegueixo fer un set increïble de sis a cero ! Això vol dir que, malgrat jugar “desconnectat” i no posat al partit, he aconseguit assegurar els meus cops deixant la definició per al meu company, i no hem donat cap opció als rivals !
 

- Encara que la sensació final sigui de cert disgust per no haver jugat (viscut) de la forma esperada a priori, sempre hi ha algunes jugades, alguns cops únics que després s’arxivaran a la memòria emocional donant certa satisfacció: en un moment donat un rival em juga amb un globus, això vol dir que tinc que tirar cap enrere per tornar el cop, però aconsegueixo donar-li a la bola un potent smash que toca el vidre de camp contrari i rebota quasi bé fins la mateixa xarxa, sense donar-los cap opció de restada als altres. La sensació deu ser pareguda a encertar al beisbol un home run, aquell cop que és quelcom més que un cop perquè es dona amb tota la teua ànima i que es projecta a l’exterior com un autèntic míssil. Em quedo, llavors, amb aquesta imatge positiva de força, de potència, de conjunció ment-cos que he aconseguit, malgrat no tenir el dia...
 

Sé que tornaré a jugar un pádel de concentració i de potència com a mi m’agrada, sé que la inspiració i les jugades de definició em tornaran. En definitiva, jugo contra mi mateix, contra les meues limitacions i pors, però si m’observo des d’una perspectiva més ampla, sé que estic evolucionant i perfeccionant el meu estil, dia a dia, partit a partit. Sé que estic en el camí correcte. Com en la vida, jugo per assolir un nivell d’excel·lència, això és tot.

 

(amor entre parèntesi)

Veig els teus pensaments volar en diagonal des del seu vèrtex per caure desprès en picat a les meves mans.

Pizza quatre estacions per a dos ?

L’eco d’un mar de silenci trenca en onades d’encís cap a la teva platja.

Hiromi Kawakami: El cel és blau, la terra blanca

El cel és blau, la terra blanca, és una història que, allunyada d’una forma de narrar cursi i estereotipada, t’atrapa com una melodia suau on les coses, en efecte, semblen fluir a un ritme propi, sense pressions ni impostures, mansament. És, sí, una història d’amor, potser un tant atípica, en el sentit de que ell és un mestre ja jubilat, i ella és una ex-alumna d’ell que té trenta anys menys.

La novel·la conta els encontres entre tots dos a una taverna d’un poble mariner, al ritme en que van demanant tota una sèrie d’àpats que de retruc et fan cinc cèntims del que és la gastronomia nipona, amb la sotja com a ingredient fonamental, el peix i, sobretot, l’inseparable sake... Així que la història s’assenta en la quotidianitat compartida dels àpats, de les passejades; per dir-ho d’alguna forma, es tracta d’un enfocament molt terrenal a aquesta peculiar història d’amor i amb totes les incerteses i els sentiments que de retruc es deslliguen d’aquest sentiment, i més tenint en compte la diferència d’edat entre tots dos.

M’ha agradat molt i he gaudit d’un tipus de literatura on el detall, la pausa, certa atmosfera no premeditada (i sí en canvi lliure en la seva fluïdesa i espontaneïtat) aconsegueix teixir una trama argumental on els personatges es fan molt creïbles i molt humans.

Per cert, el mestre de la narració té el costum de fer haikus, que són com una mena de poemes construïts en tan sols tres frases. Així que, prenent-me la corresponent llicència, he incorporat al meu blog la creació d’aquestes “miniatures” literàries, sempre que em vingui en gust de fer-ne. Un cop més, el binomi literatura-vida, de vegades, manté una reciprocitat que val la pena d’alimentar. O no és així?