Sogyal Rimpoché: El llibre tibetà de la vida i de la mort

En tota vida humana, es produeixen de vegades veritables revolucions interiors que canvien significativament la visió que hi tenim de tot plegat. I no és necessari que aquestes revolucions vinguin avalades pel so de trompetes i tambors, perquè les que són genuïnes no fan gaire soroll però tenen, en canvi, la qualitat de transformar com una suau brisa pràcticament imperceptible, tot un món. Parlo, per exemple, de quan comprens i te’n adones de que els pensaments quotidians de cada dia són els que construeixen i basteixen l’edifici total d’una personalitat i la manera que aquesta percep i afronta els reptes quotidians. Parlo de comprensió i, sobretot, d’autoconsciència, però no parlo des d’un punt de vista intel·lectual o d’idees, sinó des d’un punt de vista empíric i d’experimentació en el dia a dia. És, en definitiva, la profunda ensenyança que podem copsar a través del Budisme, al qual estic absolutament agraït per tot allò que m’ha anat servint per eliminar a dins meu molt tipus de sofriment absolutament gratuït i prescindible. Per mi això ha sigut l’autèntica revolució interior de la que parlo.

Quan tens l’absolut privilegi de poder llegir obres com El llibre tibetà de la vida i de la mort, te’n adones de seguida de l’enorme riquesa humana i de continguts que es desprenen d’unes pàgines que, mentre les estàs llegint, encomanen un pes específic implacable d’autoritat moral, de profunditat de continguts, d’autenticitat, de bellesa, d’humilitat, de tantes coses més. Sogyal Rimpoché explica de forma molts cops commovedora la seva trajectòria budista i ens apropa aquesta filosofia en un tema clau per a la vida: la mort. I ho fa introduint de retruc els preceptes que en el seu dia establí el mateix Buda.

Sogyal Rimpoché: en quasi totes les fotografies apareix rient!

Endinsar-se en aquesta admirable i extraordinària obra és endinsar-se en una aventura fascinant que té la seva seu en les profunditats de la ment (o, millor dit, més enllà de la ment) D’aquí que els budistes ensenyen a com parar la ment i els seus soroll residuals per tal de copsar un tipus de realitat que és, en última instància, la nostra veritable essència. Ja dic, que cadascú cregui en allò que vulgui o la seva intuïció li marqui; en el meu cas, veig que cada cop vaig nodrint-me d’aquests preceptes que per la seva subtilesa i rigor d’observació (i de vegades no són gens fàcils de copsar o d’entendre) intueixo que defineixen la realitat última.

Els budistes creuen en la reencarnació, per a ells res és permanent i tot està subjecte al cicle inacabable de naixements i morts que conformen el samsara. Però l’autèntica revolució en el seu sinus és que arriben a la conclusió de que, precisament, la vida i la mort només existeix dins la ment, i en cap altre lloc. Això té una profunda implicació en els cicles inesgotables de causalitat que imprimeixen un karma determinat a totes les accions i pensaments: l’univers s’assembla més aviat a la concepció relativista, és a dir, no hi ha res que es formi i que es destrueixi, no hi ha res amb una essència única i indivisible, sinó que tot es va transformant però a la vegada tot segueix estant interconnectat i és interdepenent.

Certament, s’obre un abisme extraordinàriament ampli quan comences a intuir tota una sèrie de conceptes que desafien, es miri com es miri, les limitacions de la nostra ment de cada dia. Són les paraules del savi budista Nagasena, preguntat pel rei Milinda al respecte de la reencarnació:

-“Quan algú renaix –va preguntar el rei a Nagasena- és el mateix que acaba de morir o és diferent?”

-“No és ni el mateix ni diferent...- va contestar Nagasena- Digueu-me: si un home encengués una vela, podria proporcionar-li llum tota la nit?”

-“Sí

-“Llavors, la flama que crema a la primera vigília de la nit, ¿és la mateixa que la que crema a la segona vigília o a l’última?”

-“No”

-“¿Significa això que hi ha una vela a la primera vigília de la nit, una altra a la segona i una altra a la tercera?”

-“No, la llum brilla tota la nit degut a aquesta única vela”

-“El renaixement és molt paregut: un fenomen surgeix i un altre cessa simultàniament. Així, el primer acte de consciència en la nova existència no es el mateix que l’últim acte de consciència en l’existència anterior, i tampoc és diferent”