L’arbre
de la vida és un gran poema audiovisual, he llegit en una crítica a l’última
película de Malick, un poema que vol unificar allò que és diví amb la natura,
el micro-cosmos i el macro-cosmos. D’acord, és una opinió basada potser en una
apreciació estètica i simbolista però, les coses com siguen, a mi no m’ha
convençut en absolut, l’he trobada per moments pretenciosa, per moments
soporífera, per moments ratllant en la pedanteria. I argumento la meva
apreciació, tot seguit.
En
primer lloc, està ben clar que quan es va a veure una pel.lícula d’un autor de
culte com Malick, es va a veure una pel.lícula, si es vol, diferent, amb uns
altres paràmetres (el cinema de Kubrick també té, per exemple, aquesta
connotació, pensem en la seva 2001 Una
odisea a l’espai) I aquests altres paràmetres són la pausa i el recreament
en la trama argumental, el tractament exquisit de les imatges, que intenten
anar més enllà per entrar en el terreny de la simbologia. Però, arribats a
aquest punt, he trobat precisament moltes escenes massa forçades a voler
expresar tot just un missatge més enllà, i aquest maniqueisme es nota en el
resultat final. Hi ha una obsessió per oferir un plànol sublim, artístic, últim
de la natura, hi ha una obsessió per reflexar sobre la cara dels personatges
els últims raigs de sol, hi ha una obsessió perquè la natura parli amb el seu
propi llenguatge i es fongui amb la història que se’ns compta. I, com a
conseqüència, un servidor ha tingut en tot moment la sensació de que s’intenta
recrear una epopeia total sobre la condició humana, sobre el seu origen i
significat. Aquesta grandiloqüència és, precisament, el que perd irremisiblement
una història on la paraula religiosa vertebra tot el seu sentit. I aquesta
paraula, dit sigui de pas, resulta al final un tant farragosa i manida.
Pel
que fa a la imagineria visual, els minuts de metratge on se’ns ofereixen
imatges de super-noves explotant, de la creació del món i de les galàxies, de
la creació de les primeres cèl.lules de vida i la seva posterior evolució fins
a formes més complexes, dels dinosaures poblant la terra, de l’impacte del
meteorit que va acabar en la seva vida a la Terra, etc., res a dir, són d’una
bellesa sublim, encara que trenquen decididament la simetria del que se’ns està
narrant. Potser haguessin estat millor “annexades” tot just al principi de la
pel.lícula. No obstant, aquí es veu una voluntat de trascendència per part de
l’autor, de fer un tipus de cinema total per explicar els origens de l’univers
que invadeix potser els dominis del més pur documental de natura.
Però
una cosa és la intenció, l’afany per convertir cada imatge en una mena de
poesia visual i, l’altra de diferent, és la conseqüència d’aquest empeny de
vegades massa reiterat, perquè si una cosa té que tenir una bona pel.lícula és
que t’emocioni, que et posi a dins com un cop de puny, de principi a fi, que et
sedueixi. L’arbre de la vida no
arriba a emocionar ni a posar-te a dins de la trama argumental precisament per
aquest maniqueisme insistent en intentar trobar la sublimitat cinematogràfica a
través de les imatges.
I,
arribats aquí, pel que fa al contingut simbòlic (que és bastant ric i variat a
la pel.lícula) aquest es converteix en una mena de missatge trillat i fins a
cert punt predecible amb connotacions religioses que intenta donar solemnitat a
la història, que no és altra que la vida a una família a la societat
nordamericana dels anys 50. Molts argumentaran que el conflicte nen gran-pare
està conduït d’una manera magistral i que dona peu a multitud d’interpretacions
sobre els valors d’educar i la petjada que posteriorment tindran en l’ànima de
cadascú, potser sí, però a mi em sembla que sobra aquest esperit de
trascendència, de solemnitat, de la imatge definitiva, que fa que la pel.lícula
pergui pistonada. Per cert, a nivell d’interpretacions, em quedo amb la de Brad
Pitt, a Sean Penn (el nen gran en el futur) no el trobo massa convincent.
L’arbre de la
vida
és, per mi, un cant a la vida, a la textura, a les formes, als colors, als
sentits, a l’espiritualitat, però és un cant de vegades massa artificiós o
forçat. La pel.lícula conté imatges d’una bellesa arrebatadora però això no és
suficient per a que la història que t’estan contant t’arribi a dins i et
convenci. A mi no m'ha convençut.
