divendres, 30 d’abril del 2010

Somnis de la meva terra


                          Fotografia: c)Alonso, 2003 (L'Aldea)



En somnis, veig els paisatges del món que m´ha vist néixer:
veig llum i formes que el vent del sud abraça nues,
imatges d'un paradís de camps d'arròs i de blau cel
i de cabanes i d'històries entre canyissars xiuxiuejades
que es perden en algun lloc de la meva infantesa.

Veig uns colors purs que el cel fa i desfà
entre el suspir d'una dolça eternitat
que brolla entre ullals i camps de cultiu.

Veig al cel i la mar formant un blau indiferenciat,
peixos d'escates daurades entre les sèquies,
i la mar i el riu que no saben distingir-se
entre les terres que formen la península del Delta.

Qui no ha olorat mai aquestos paisatges verds clar a l´estiu,
qui no ha sentit mai descalç aquell vent que ve del mar,
qui no ha tingut mai el cor en un puny
d´una papaterra posada a l´ham d´una canya de pescar,
qui no ha vist mai els ocells de colors que allí hi viuen
formar un oasi de tranquilitat encès a l'última hora del dia,
no podrà llavors mai compendre els meus somnis.

Al racó més sagrat dels meus records
segueixo sentint dins de mi al meu nen
en una bicicleta a un estiu d'espigues d'arròs
mirant encara el paisatge que és la meva font.

dijous, 29 d’abril del 2010

Microrelat: somni a Liliput



La meva mirada encerclava un món que encara havia de néixer, que només existia com a projecte, que tan sols podia intuïr en un exercici de projecció. Sentia que tenia que treure'm totes les despulles inservibles, com la pell canviat d'una serp, per arribar tal volta a un centre de gravetat poderós que em portés en un viatge interior cap al fons de la meva ànima.

No em feia por la infinitut, ni els miratges, ni les fortes tempestes, ni la buidor, ni la possibilitat d'un naufragi. Podia copsar tota la grandesa de l'univers en un gra de sorra i, en canvi, els milions d'anys llum de distància se m'afiguraven petits com un suspir. Alguna cosa s'havia alterat, sense dubte, al meu univers, així que les coordenades de fora ja no em servien.

Vaig somniar que estava a una platja panxa enlaire, lligat com Gulliver al país de Liliput, amb un sol abrasador llepant-me i ferint-me la cara, i no podia fer res per moure'm, però en canvi amb el meu pensament podia aconseguir moure les coses de lloc: els arbres, les onades del mar, les diminutes persones que pujaven pel meu cos, tot plegat ho podia enviar lluny de mi.

Al despertar, vaig compendre de seguida el missatge: la voluntat és la força impulsora per aconseguir alliberar-se de les cadenes mentals: on hi ha una voluntat, hi ha un camí.



 

Sobre la llibertat







                        Fotografia: c)Alonso, 2009 (L'Ametlla de Mar)

"La libertad, Sancho, es uno de los mayores dones que los cielos dieron a los hombres", però això li ho deia Don Quijote a Sancho com a justificació en la lliberació dels galeots que anaven forçats.

Aquí no parlaré de la llibertat relacionada amb un tipus de privacitat física, sinò de la llibertat que va directament enllaçada en la capacitat d'escollir; és a dir, d'aquella que ens col·loca directament en la disposició d'optar per una opció o per una altra, o per no optar, però sempre des de la perspectiva interna, des dels valors reconeguts com a capdals, com a més importants i que estan per sobre de tots els altres.

Perquè tenir llibertat és, davant tot, tenir la disposició de triar un camí, de no triar-lo, de dubtar, d'enfadar-se, de poder mostrar, en definitiva, tot l'espectre humà d'emocions, de permetre-t'ho, i tot això essent coherent amb un mateix, amb la pròpia escala de valors, sense influències externes que d'alguna forma mutilin aquesta autoexpresió.

Ser lliure és poder dir el què es pensa sense pors colaterals. Ser lliure és no cedir el poder de la pròpia vida al poder que l'altre, que els altres, intenten aconseguir sobre tu. Ser lliure és poder dir "no, gràcies, no asumeixo les teves idees, les teves projeccions, ni estic disposat a cedir-te ni un milímetre del meu poder"

Si ens preguntem, al fil d'aquesta argumentació, si són lliures, per exemple, els terroristes que s'inmolen, la resposta és clara: no són lliures, perquè estan sota la influència d'una idea, d'un ideal, que els ocupa tota la ment, tot el seu substrat anímic, totes les seves reaccions, tot el seu sentit de l'identitat personal. No poden aprofundir en els seus valors humans perquè estan condicionats per una circumstància que no pertany a ells, que en definitiva és una abstracció, una idea, una entelèquia, però que en cap cas aquesta idea està substentada en la seva realitat com a humans i tota l'escala de valors més definitòria (el respecte, el dret a la vida, l'amor, l'amistat, l'altruisme, l'honestitat, etc.) Ser lliure és tenir, en efecte, l'equilibri i templança per a decidir per un mateix.

Perquè la llibertat és, en efecte, poder optar per una acció o no, però quan s'actua amb un condicionant extern, ja no s'és lliure. I ser lliure és tal volta de vegades permetre't no estar d'acord, manifestar el no d'una manera rotunda, si s'escau. Ser lliure és decidir conscientment i coherentment de quina forma comportar-se i reaccionar davant l'altre, en funció de la pròpia lògica interior, de la programació que com a humans se'ns ha donat. Ser lliure és també mostrar-te tal i com realment ets, sense importar-te el què diran i el què pensaran els altres, perquè es reconeix com a valor cabdal la pròpia valua per damunt de la valua dels altres.

No obstant, i ja per acabar, tenia molta raó don Quijote quan li parlava a Sancho de la llibertat, sabia el què es deia.


dimecres, 28 d’abril del 2010

La meva Olivetti






Tenia tan sols onze anys. Recordo estar sentat a sota d'uns xipresos, en una banqueta, tenint una Olivetti damunt els genolls. Me l'acavaven de regalar per a Reis, era el regal últim que em feia la padrina, ja mai més em va regalar res. I els meus amics jugaven a la pilota, però jo li havia ficat a la màquina d'escriure el paper per a que les poesies de llavors (poesies d'infant, no en sabia més, tenia onze anys...) quedessin d'alguna manera reflectides. Estavem llavors tan lluny d'internet, dels ordinadors, dels telèfons mòvils, de l'era del ciberespai... Però a mi em semblava tan màgic, tan d'adults com si diguessim, que amb una pressió d'un dit meu es quedés plasmada en tinta una lletra, que perdia el sentit de l'espai i del temps, entossudit en completar les estrofes. De tant en tant, alguna pilotada s'escapava, i tant jo com la meva Olivetti perillavem allí a l'ombra dels xipresos.

I ja veieu, ara escric en un ordinador portàtil que està connectat per wi-fi, còmodament des del meu llit. Si llavors, als meus onze anys hagués ni tan sols intuït com seria el futur de l'escriptura trenta anys desprès... I com serà aquest dintre de trenta anys més, on escriurem llavors les paraules? És més, tindrà potser algun sentit el fet de l'escriptura llavors? No serà que potser ens inventarem uns nous signes, una nova manera de representar i simbolitzar la realitat?


Ara, i abans amb la meva màquina d'escriure, continuo no obstant anant a la recerca de la paraula en un intent de fixar-la per a sempre, en un intent tal volta infructuós i condemnat al fracàs, d'aturar el temps.



Una declaració d'intencions







                              Fotografia:)Alonso, 2001 (L'Aldea)

Obro aquest blog com quan abans obria de nen els quaderns de classe per primer cop, amb molta cura de fer bé cadascuna de les paraules, ben rodonetes, amb molta cura de que el què es digui expressi amb exactitut la temperatura interior de la meva sensibilitat, amb molta cura de que el què es digui sigui també significatiu, com una projecció fidel diguem-ne que del pensament al paper: des de l'abstracció i el món inconcret de les idees i la fantasia a la realitat, en aquest cas, del blog.

Em permeto la llicència de ser una mica caòtic, d'anar expressant diferents coses de forma aleatòria i atenent al moment personal que estigui transitant i quan em vinguin de gust: reflexions sobre la vida, poesia, critiques literàries o cinematogràfiques, monòlegs en véu baixa, microrelats…

Em permeto també la llicència de no escriure absolutament res, de respectar la crida del meu silenci quan així ho senti.

Em permeto un espai, una illa, a la qual poder naufragar dolçament i per la qual poder passejar amb els meus pensaments agafats del braç, mentres les ones del mar m'acaronin la planta dels peus i vagi sentint a la cara la brisa carregada de sal; enmig del cel blau, en un lloc on només jo hi pugui arribar, hi seran totes les meves llavors de pensament, escampades com petits estels. I tot seguit les aniré agafant, una a una, com si collís cireres d'un arbre, i les aniré donant llavors forma concreta a través dels ulls de la meva fantasia…

Reivindico, en fi, un espai de llibertat, que vull compartir amb tots vosaltres.

Benvinguts al meu blog.

28 d'abril de 2010